Mai fins ara hem tingut accés a tanta informació, a tants canals ni tanta tecnologia i sembla que, paradoxalment, estem més desinformats que mai. Passa una mica com amb l’ensenyament. Mai hem tingut tants mitjans per conèixer el món ni tantes teories educatives i, en canvi, mai fins ara hem estat tan avall dels rànquings europeus. Tenim a l’abast tanta informació que l’acabem desvaloritzant i menyspreant. I davant d’això, lluny del que defensa el populisme de Trump i Musk, avui necessitem més periodisme capaç de combatre tant soroll.
Sabem que al darrere de les notícies falses hi ha la voluntat de manipular l’opinió pública, però hauríem de començar a admetre que som part i culpa del problema. Massa sovint el mateix periodisme acaba sent còmplice de la desinformació, entrant a la lluita per tenir més clics que el del costat o estant més pendent del nombre de reproduccions que té la notícia que d’aixecar telèfons.
Sembla que tot valgui per intentar seduir un públic que ens mira de reüll i que ha perdut l’interès. No és només una percepció entre el nostre entorn. Segons l’últim baròmetre del CEO els joves catalans majoritàriament s’informen via xarxes socials. Són la principal font d’informació diària pels menors de 35 anys que admeten no llegir diaris ni veure el telenotícies.
I enmig del desinterès i el descrèdit dels mitjans tampoc ajuda la precarització de la professió que omple les redaccions de mileuristes que acaben fent més hores que un rellotge. Els periodistes ens passem el dia explicant les demandes dels diferents sectors, obrim informatius amb convocatòries de vaga i entrevistem a portaveus sindicals que, ben organitzats, aconsegueixen revertir les condicions amb les quals treballen.
Mentrestant nosaltres els periodistes, que representa que tenim l’altaveu a les nostres mans, continuem sent un dels sectors més precaris i més mal pagats que hi ha. I aquí novament hem de fer autocrítica. No ens hem organitzat i no ens creiem el poder i la importància que tenim. Ens fa massa por allò del “fora fa molt fred” o “si no ho acceptes darrere teu hi ha cua per ocupar aquest lloc de feina”.
Després hi ha els que davant de la precarietat del sector assenyalen i critiquen les condicions amb les quals treballen els mitjans públics. No es tracta d’abaixar els sous públics sinó de pujar els del sector privat per garantir condicions laborals dignes. Necessitem un periodisme fort, ben pagat i de qualitat que sigui capaç de fiscalitzar el poder. Contra les fake news, més periodisme.