Bona part dels protagonistes han publicat llibres amb la descripció -més o menys interessada- de què va passar durant aquelles hores incertes que van precedir a la declaració d'independència del 27 d'octubre del 2017. S'han publicat múltiples reconstruccions periodístiques que detallen els factors que van portar a una jornada parlamentària freda, desangelada, amb més regust de comiat dolorós que de nova etapa entusiasta. Només Carles Puigdemont sap les pressions que va rebre a banda i banda, i les dificultats que va passar a l'hora de proclamar una República catalana sense efectes, sense conseqüències concretes i sense que la ciutadania acabés de comprendre què estava passant.
Exactament vuit anys després, Puigdemont ha decidit trencar amb el PSOE. Establert a l'exili des de dos dies després de la declaració d'independència, i pendent encara de l'aplicació de la llei d'amnistia, l'expresident de la Generalitat ha optat per tancar una etapa que es va obrir el novembre del 2023 amb la investidura de Pedro Sánchez. Quan va validar l'acord amb els socialistes pensava que el retorn seria més pròxim -el Tribunal Suprem, de moment, l'ha impedit de totes les maneres possibles-, i pretenia fer les coses diferents a com les havia fet ERC a Madrid. Va intentar contraposar el "cobrar per avançat" a la filosofia "a canvi de res" que Junts sempre ha retret als republicans.
Ha passat la meitat de la legislatura i Puigdemont ha certificat que ja no hi ha més camí a recórrer al costat del PSOE. En el fons, com reflexionava fa uns dies un dirigent veterà de Junts, està més convençut de trencar que del que ho estava de pactar. En la campanya electoral del 23 de juliol de fa dos anys, el líder a l'exili -entrevistat pel periodista Antoni Bassas a les pàgines de l'Ara- insistia que Sánchez no era de fiar i que era inviable pensar en un acord amb ell. La perspectiva de l'amnistia i la possibilitat de travar una entesa "històrica" el van fer canviar d'opinió. També hi va haver veus, com la d'Artur Mas, que van manifestar en privat la idea que tocava aprofitar la finestra d'incidència.
Feia només un any que Junts havia decidit sortir del Govern -la decisió més traumàtica des de la fundació del partit- i havien transcorregut amb prou feines cinc mesos des de les últimes eleccions municipals, en les quals Puigdemont havia esquivat qualsevol pacte amb els socialistes, ja fos per garantir que Xavier Trias arribés a l'alcaldia de Barcelona o bé que el seu partit tingués presència a les diputacions de Lleida, Tarragona i Barcelona. En aquell moment no presidia Junts -tampoc ho feia quan es va signar l'Acord de Brussel·les, argument insuficient per restar-li protagonisme-, però des de fa un any sí que n'ha tornat a assumir el lideratge. Prou temps per trencar l'acord.
Trencar del tot?
De la mateixa manera que Puigdemont va ser un dels pares de l'1-O -encara hi ha qui el recorda, davant la pantalla, escrutant models per a les urnes del referèndum- i de la declaració d'independència -la mateixa que volia evitar fins unes hores abans, quan Mariano Rajoy i ell van ser incapaços de parlar directament per telèfon-, també és responsable tant de l'acord amb el PSOE com del trencament de l'entesa. Quan va constatar que no hi havia prou avenços, va plantejar una qüestió de confiança que el mediador internacional, Francisco Galindo, va demanar de retirar. Després de tant temps reclamant una negociació amb verificador internacional, van acceptar el plantejament.
"Va pactar sense voler pactar del tot, i ha anat volent trencar sense trencar del tot", radiografia un dels dirigents consultats per Nació. Fins a quin punt ha estat acompanyat en totes les decisions que ha anat prenent en els últims vuit anys? Jordi Turull, com a secretari general, ha estat al seu costat en les tres més rellevants: la DUI -juntament amb Josep Rull, el van pressionar per descartar les eleccions autonòmiques-, la sortida del Govern -tot i que en públic mai ha dit què va votar en la consulta interna- i en el trencament amb Sánchez. El sector pragmàtic, que existeix però està debilitat des de l'adeu de Jaume Giró, té la possibilitat de protestar anònimament en la consulta d'aquesta setmana.
Què li espera ara a Puigdemont? Si el 27 d'octubre no hi va haver conseqüències polítiques -però sí personals, tenint en compte la sortida cap a l'exili-, ara caldrà veure quins efectes té aquest anunci de trencament amb el PSOE. Junts ja no formava part de la majoria de la legislatura de la mateixa manera que el líder del partit, l'any 2018, tampoc veia clar fer costat a la moció de censura de Sánchez. No va trigar a tombar els pressupostos del president del govern espanyol, i ara no ha dubtat a posar distància amb els socialistes quan ha vist que els incompliments s'acumulaven i que el rèdit de pactar-hi era inferior al seu cost. Vuit anys després del 27-O, els girs de guió continuen.
