Un president. Un primer ministre. Un govern. Triple check. Els tres primers passos de la nova etapa Macron.
Emmanuel Macron arribant a president amb una formació política de nova creació amb sols 39 anys. Un primer ministre de la generació del president, Édouard Philippe, sorgit de la dreta moderada. I un govern excepcional (en els dos sentits del mot) format per ministres socialistes, conservadors, un ecologista i excel·lents professionals de la societat civil.
Compromís inicial: visita immediata a frau Merkel i discurs de reformar la Unió Europea. Fet. Tot és nou i més nou que mai. Molts ja se n’han adonat. El que ha passat aquests darrers dies va molt més enllà d’algunes previsions. L’arribada d’Emmanuel Macron pretén ser una autèntica disrupció en la vida política francesa. I la política és la història del present.
Macron vol fer la seva “Revolució”. Justament així va titular el llibre que va treure en precampanya per explicar-se a si mateix i el seu projecte polític. Però serà una revolució? Potser per ara no tant com això. Sols una revolta. Caldrà veure si la revolta es fa revolució amb les molt properes eleccions legislatives. La composició de la nova Assemblea Nacional francesa serà realment la prova de foc per al programa de govern de Macron.
Unes legislatives que ja en alguns sondejos sembla que no anirien pas gens malament a la formació del president: La República En Marxa! Emmanuel Macron i el govern Philippe requereixen d’una majoria de confort. Voldrien obtenir una majoria àmplia, que fos el ferm aval de totes les polítiques del president. Si ho aconseguís, aleshores sí, la revolució prendria forma. Però la política sempre és pragmàtica i porta a haver d’assumir que mai pots aspirar a màxims. Potser el parlament sortint de les legislatives serà el d’un excel·lent resultat de La República En Marxa, però no suficient i amb la necessitat de pactes amb la dreta o l’esquerra.
Això pot portar el parlamentarisme francès a una geometria variable en relació a les polítiques concretes del govern. Geometria variable gairebé inèdita en la V República. Així, si el govern impulsa reformes econòmiques liberals (encapçalades pels dos ministres econòmics provinents de la dreta) potser podria comptar amb els conservadors; mentre que si tira endavant importants reformes de caire social, potser podria comptar amb l’esquerra. I, clar, si tira endavant importants reformes estructurals, com la proposta de l’anomenada “moralització” de la política (mesures per promoure la transparència, la no-acumulació de càrrecs públics, acabar amb els nepotismes i els sobresous…) potser podria comptar amb la majoria de l’arc parlamentari, potser fins i tot del Front Nacional… Encara que segurament la formació dels Le Pen mai donarà suport a res del que faci el nou govern per tal de quedar-se amb la medalla de “l’autèntica oposició”.
Justament aquestes darreres mesures envers la pròpia política estan al capdamunt de primeres prioritats per als mesos inicials de gestió de l’executiu Philippe. Veurem fins on poden arribar. Emmanuel Macron i Édouard Philippe compten a favor seu amb una onada positiva que els empeny endavant. Són d’una generació més jove i volen empènyer el govern amb impuls. Ambdós són veritables sorpreses.
Édouard Philippe, que fins fa pocs dies era simplement l’alcalde conservador moderat (de la bona escola de l’expresidenciable Alain Juppé) de la ciutat costanera de Le Havre, ho té clar: haurà d’assumir la gestió d’aquest executiu. Macron no vol ni l’intrusisme discret en l’acció de govern d’Hollande, ni l’intrusisme continuat i descarat de Sarkozy.
Emmanuel Macron vol ser un cap d’estat amb la corona de monarquia republicana que van emprar De Gaulle i Mitterrand. Sorgit de les urnes, com Napoleó de les batalles, Macron ha agafat la corona i se l’ha posat al cap. No canviarà els noms dels mesos, com van fer els revolucionaris francesos del XVIII, però té tota la intenció de marcar un abans i un després.
Emmanuel Macron arribant a president amb una formació política de nova creació amb sols 39 anys. Un primer ministre de la generació del president, Édouard Philippe, sorgit de la dreta moderada. I un govern excepcional (en els dos sentits del mot) format per ministres socialistes, conservadors, un ecologista i excel·lents professionals de la societat civil.
Compromís inicial: visita immediata a frau Merkel i discurs de reformar la Unió Europea. Fet. Tot és nou i més nou que mai. Molts ja se n’han adonat. El que ha passat aquests darrers dies va molt més enllà d’algunes previsions. L’arribada d’Emmanuel Macron pretén ser una autèntica disrupció en la vida política francesa. I la política és la història del present.
Macron vol fer la seva “Revolució”. Justament així va titular el llibre que va treure en precampanya per explicar-se a si mateix i el seu projecte polític. Però serà una revolució? Potser per ara no tant com això. Sols una revolta. Caldrà veure si la revolta es fa revolució amb les molt properes eleccions legislatives. La composició de la nova Assemblea Nacional francesa serà realment la prova de foc per al programa de govern de Macron.
Unes legislatives que ja en alguns sondejos sembla que no anirien pas gens malament a la formació del president: La República En Marxa! Emmanuel Macron i el govern Philippe requereixen d’una majoria de confort. Voldrien obtenir una majoria àmplia, que fos el ferm aval de totes les polítiques del president. Si ho aconseguís, aleshores sí, la revolució prendria forma. Però la política sempre és pragmàtica i porta a haver d’assumir que mai pots aspirar a màxims. Potser el parlament sortint de les legislatives serà el d’un excel·lent resultat de La República En Marxa, però no suficient i amb la necessitat de pactes amb la dreta o l’esquerra.
Això pot portar el parlamentarisme francès a una geometria variable en relació a les polítiques concretes del govern. Geometria variable gairebé inèdita en la V República. Així, si el govern impulsa reformes econòmiques liberals (encapçalades pels dos ministres econòmics provinents de la dreta) potser podria comptar amb els conservadors; mentre que si tira endavant importants reformes de caire social, potser podria comptar amb l’esquerra. I, clar, si tira endavant importants reformes estructurals, com la proposta de l’anomenada “moralització” de la política (mesures per promoure la transparència, la no-acumulació de càrrecs públics, acabar amb els nepotismes i els sobresous…) potser podria comptar amb la majoria de l’arc parlamentari, potser fins i tot del Front Nacional… Encara que segurament la formació dels Le Pen mai donarà suport a res del que faci el nou govern per tal de quedar-se amb la medalla de “l’autèntica oposició”.
Justament aquestes darreres mesures envers la pròpia política estan al capdamunt de primeres prioritats per als mesos inicials de gestió de l’executiu Philippe. Veurem fins on poden arribar. Emmanuel Macron i Édouard Philippe compten a favor seu amb una onada positiva que els empeny endavant. Són d’una generació més jove i volen empènyer el govern amb impuls. Ambdós són veritables sorpreses.
Édouard Philippe, que fins fa pocs dies era simplement l’alcalde conservador moderat (de la bona escola de l’expresidenciable Alain Juppé) de la ciutat costanera de Le Havre, ho té clar: haurà d’assumir la gestió d’aquest executiu. Macron no vol ni l’intrusisme discret en l’acció de govern d’Hollande, ni l’intrusisme continuat i descarat de Sarkozy.
Emmanuel Macron vol ser un cap d’estat amb la corona de monarquia republicana que van emprar De Gaulle i Mitterrand. Sorgit de les urnes, com Napoleó de les batalles, Macron ha agafat la corona i se l’ha posat al cap. No canviarà els noms dels mesos, com van fer els revolucionaris francesos del XVIII, però té tota la intenció de marcar un abans i un després.