Potser no hem donat la importància que es mereixia a un fet ocorregut fa un parell de setmanes. Han passat ja uns quants anys d’ençà que, el 1996, va arribar a Santa Margalida (Mallorca) una dona procedent del continent africà. La dona, llavors, no sabia llegir ni escriure, però aviat es va incorporar a la quotidianitat d’aquesta vila mallorquina de poc més de 13.000 habitants, es va alfabetitzar i va aprendre la llengua pròpia i habitual dels margalidans, el català, com a gest lògic i normal d’integració a la societat que l’havia acollida, en cerca d’una vida millor per a ella i els seus.
En tots els estats europeus, quan algú vingut d’un altre país en demana la ciutadania, un dels requisits que habitualment es posa per accedir-hi, a més d’un temps de residència continuada, és tenir una competència bàsica en l’idioma propi del país d’acollida i un coneixement elemental d’aspectes bàsics de la seva cultura i història. Doncs bé, si ens fixem en l’article 4 de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears veurem que aquest diu: “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tendrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial”. La llengua pròpia de les Balears, per tant, segons assegura l’Estatut que forma part del bloc constitucional, no és el castellà, sinó el català. Fins aquí, tot correcte.
Ara, però, la senyora en qüestió ha demanat la ciutadania espanyola, l’única legalment existent en aquest estat, però aquesta li ha estat oficialment denegada atès que “només” parla català i té dificultats en la comprensió de l’espanyol. La sentència, redactada íntegrament en castellà i no en l’idioma propi de les Balears, considera que el desconeixement del castellà és una "dada de singular rellevància" a l'hora de valorar el "grau d'integració" en la societat. I amb aquesta afirmació, de fatxenderia legal típicament colonial, és on queda clara, amb tota la cruesa possible, la realitat legal que patim.
La constitució en vigor, també en el seu article 3, assegura que “el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat”, afirmació que, sense parlar en cap moment de “llengua pròpia”, alhora duu a pensar que en aquest Estat hi ha també altres llengües. Quines? No se sap, perquè en cap dels 169 articles, 4 disposicions addicionals, 9 de transitòries, 1 de derogatòria i 1 altra de final, en cap ni una, la Constitució espanyola perd ni un sol segon a anomenar pel seu nom les “altres llengües espanyoles” que se suposa que també existeixen, a partir del seu article 3.
La desproporció abismal en el tracte dispensat a les llengües és una de les grans ensarronades de la Constitució espanyola a la qual tots els partits catalans, llevat de l’ERC federalista de 1978 i de l’independentisme extraparlamentari d’aleshores, tots van encoratjar el poble català a votar-hi favorablement. I, justament, va ser a Catalunya on es van donar uns índexs més elevats de vots afirmatius. Tantes eren les ganes de desempallegar-nos de la llosa pútrida del franquisme que no vam filar gaire prim.
Des del minut zero de la democràcia nascuda amb la Transició espanyola ja s’establien, doncs, dues categories, no sols lingüístiques, sinó també nacionals. Perquè la mateixa carta magna espanyola, quan parla de “nació” només ho fa de “nació espanyola”, però quan es refereix a les “nacionalitats” existents en el mateix Estat, opta per la mateixa fórmula discriminatòria que n’amaga la identitat, ja que tampoc se sap quines són, en no esmentar-les pel nom. I dona tota mena de detalls explicant com és la bandera espanyola, cosa que tampoc no fa amb les banderes de les “nacionalitats i regions” retòricament mencionades en el text.
En aquest context, parlar d’estats plurilingües com Suïssa o Bèlgica, permet de veure la llunyania còsmica existent entre aquests i Espanya. En els dos primers, l’oficialitat és territorial i no hi ha cap llengua que sigui la sola llengua d’estat perquè totes en són ja que l’estat pertany a tots els ciutadans que el sostenen amb els seus impostos, parlin la llengua que parlin, i no tan sols als que en parlen una de concreta que es vol fer passar per “comuna” a tot el territori estatal on és també l’única llengua que hi és oficial a tot arreu. I tots els funcionaris públics tenen competència lingüística plena en la llengua pròpia de cada territori on aquesta és oficial i no intenten imposar-los-en una altra amb l’argument que “so ma Suïssa” o “so ma Bèlgica”, afirmació del gènere estúpid perquè Bèlgica i Suïssa no tenen una sola llengua assumida com a tal per l’estat.
Que aquesta consciència plurilingüe forma part del moll de l’os de Bèlgica i de tots els altres estats, monolingües o bilingües de la Unió Europea actual ho demostra també un altre fet que clama al cel: tots hi tenen oficials a la UE les seves pròpies llengües. I les hi tenen, perquè en adherir-se les institucions europees ja es van preocupar ben bé prou d’assegurar-se que els seus idiomes respectius hi tindrien el mateix nivell d’oficialitat i consideració legal que hi tenien els altres. Espanya hauria pogut fer el mateix en incorporar-se a la UE el 1986, si a més d’exigir-hi l’oficialitat del castellà, hagués fet el mateix amb les altres llengües. No ho va fer perquè mai no les ha considerades seves. I si ho fa ara, 38 anys després, no és per convenciment, no en té gens com no li tenia llavors, sinó per la simple necessitat de governar.
Com que és ben clar que, a l’estat espanyol, hi ha dos tipus d’oficialitats, la professional i l’amateur, se’ns plantegen, llavors, unes altres preguntes. Si una persona capaç de parlar i entendre la llengua pròpia del lloc on viu i que hi és oficial (el català i a Mallorca) no té dret a la ciutadania, perquè s’assegura que no s’ha integrat a la societat del seu entorn, i això s’assegura en la llengua no pròpia d’aquesta societat, quin és el nivell d’integració dels funcionaris públics en els territoris de l’Estat on no tenen el castellà com a idioma propi?
S’hi pot ser funcionari i treballar-hi, ignorant-hi la seva llengua pròpia i volent-hi imposar la teva que no ho és allà? Qui avalua el nivell d’integració de jutges, professors universitaris, professors de secundària, metges, infermeres, guàrdies civils, policies nacionals, funcionaris d’hisenda i de justícia a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears? No cal donar-hi més tombs: ni a Espanya, ni amb la seva constitució, els nostres mals tenen remei. Però no n’hi tenen tampoc sense la consciència, l’actitud i el patriotisme lingüístic d’una ciutadania que encara no ha dit prou!
En tots els estats europeus, quan algú vingut d’un altre país en demana la ciutadania, un dels requisits que habitualment es posa per accedir-hi, a més d’un temps de residència continuada, és tenir una competència bàsica en l’idioma propi del país d’acollida i un coneixement elemental d’aspectes bàsics de la seva cultura i història. Doncs bé, si ens fixem en l’article 4 de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears veurem que aquest diu: “La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tendrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial”. La llengua pròpia de les Balears, per tant, segons assegura l’Estatut que forma part del bloc constitucional, no és el castellà, sinó el català. Fins aquí, tot correcte.
Ara, però, la senyora en qüestió ha demanat la ciutadania espanyola, l’única legalment existent en aquest estat, però aquesta li ha estat oficialment denegada atès que “només” parla català i té dificultats en la comprensió de l’espanyol. La sentència, redactada íntegrament en castellà i no en l’idioma propi de les Balears, considera que el desconeixement del castellà és una "dada de singular rellevància" a l'hora de valorar el "grau d'integració" en la societat. I amb aquesta afirmació, de fatxenderia legal típicament colonial, és on queda clara, amb tota la cruesa possible, la realitat legal que patim.
La constitució en vigor, també en el seu article 3, assegura que “el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat”, afirmació que, sense parlar en cap moment de “llengua pròpia”, alhora duu a pensar que en aquest Estat hi ha també altres llengües. Quines? No se sap, perquè en cap dels 169 articles, 4 disposicions addicionals, 9 de transitòries, 1 de derogatòria i 1 altra de final, en cap ni una, la Constitució espanyola perd ni un sol segon a anomenar pel seu nom les “altres llengües espanyoles” que se suposa que també existeixen, a partir del seu article 3.
La desproporció abismal en el tracte dispensat a les llengües és una de les grans ensarronades de la Constitució espanyola a la qual tots els partits catalans, llevat de l’ERC federalista de 1978 i de l’independentisme extraparlamentari d’aleshores, tots van encoratjar el poble català a votar-hi favorablement. I, justament, va ser a Catalunya on es van donar uns índexs més elevats de vots afirmatius. Tantes eren les ganes de desempallegar-nos de la llosa pútrida del franquisme que no vam filar gaire prim.
Des del minut zero de la democràcia nascuda amb la Transició espanyola ja s’establien, doncs, dues categories, no sols lingüístiques, sinó també nacionals. Perquè la mateixa carta magna espanyola, quan parla de “nació” només ho fa de “nació espanyola”, però quan es refereix a les “nacionalitats” existents en el mateix Estat, opta per la mateixa fórmula discriminatòria que n’amaga la identitat, ja que tampoc se sap quines són, en no esmentar-les pel nom. I dona tota mena de detalls explicant com és la bandera espanyola, cosa que tampoc no fa amb les banderes de les “nacionalitats i regions” retòricament mencionades en el text.
En aquest context, parlar d’estats plurilingües com Suïssa o Bèlgica, permet de veure la llunyania còsmica existent entre aquests i Espanya. En els dos primers, l’oficialitat és territorial i no hi ha cap llengua que sigui la sola llengua d’estat perquè totes en són ja que l’estat pertany a tots els ciutadans que el sostenen amb els seus impostos, parlin la llengua que parlin, i no tan sols als que en parlen una de concreta que es vol fer passar per “comuna” a tot el territori estatal on és també l’única llengua que hi és oficial a tot arreu. I tots els funcionaris públics tenen competència lingüística plena en la llengua pròpia de cada territori on aquesta és oficial i no intenten imposar-los-en una altra amb l’argument que “so ma Suïssa” o “so ma Bèlgica”, afirmació del gènere estúpid perquè Bèlgica i Suïssa no tenen una sola llengua assumida com a tal per l’estat.
Que aquesta consciència plurilingüe forma part del moll de l’os de Bèlgica i de tots els altres estats, monolingües o bilingües de la Unió Europea actual ho demostra també un altre fet que clama al cel: tots hi tenen oficials a la UE les seves pròpies llengües. I les hi tenen, perquè en adherir-se les institucions europees ja es van preocupar ben bé prou d’assegurar-se que els seus idiomes respectius hi tindrien el mateix nivell d’oficialitat i consideració legal que hi tenien els altres. Espanya hauria pogut fer el mateix en incorporar-se a la UE el 1986, si a més d’exigir-hi l’oficialitat del castellà, hagués fet el mateix amb les altres llengües. No ho va fer perquè mai no les ha considerades seves. I si ho fa ara, 38 anys després, no és per convenciment, no en té gens com no li tenia llavors, sinó per la simple necessitat de governar.
Com que és ben clar que, a l’estat espanyol, hi ha dos tipus d’oficialitats, la professional i l’amateur, se’ns plantegen, llavors, unes altres preguntes. Si una persona capaç de parlar i entendre la llengua pròpia del lloc on viu i que hi és oficial (el català i a Mallorca) no té dret a la ciutadania, perquè s’assegura que no s’ha integrat a la societat del seu entorn, i això s’assegura en la llengua no pròpia d’aquesta societat, quin és el nivell d’integració dels funcionaris públics en els territoris de l’Estat on no tenen el castellà com a idioma propi?
S’hi pot ser funcionari i treballar-hi, ignorant-hi la seva llengua pròpia i volent-hi imposar la teva que no ho és allà? Qui avalua el nivell d’integració de jutges, professors universitaris, professors de secundària, metges, infermeres, guàrdies civils, policies nacionals, funcionaris d’hisenda i de justícia a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears? No cal donar-hi més tombs: ni a Espanya, ni amb la seva constitució, els nostres mals tenen remei. Però no n’hi tenen tampoc sense la consciència, l’actitud i el patriotisme lingüístic d’una ciutadania que encara no ha dit prou!