En compareixença parlamentària aquesta setmana passada, la síndica d'Aran traslladava als grups la seva preocupació pels índexs baixíssims d'ús social de l'aranès. "Ens morim!" diu que va dir Maria Vergés. I el plany és alarmant, perquè la llengua és signe d'identitat. I ho deia ara que fa només 12 anys que el Parlament oficialitzava la Llei de l'occità, aranès a l'Aran. I el desplegament legal de l'oficialitat de l'occità tenia i té la voluntat, com qualsevol llei de llengua, de protegir-la i, en protegir-la, protegeix la cultura en què és expressada.

La llei ha de fer créixer consciència i competència lingüística dels parlants d'una llengua, l'occitana, en franc procés de minorització. Amb aquest marc legal es tracta de fer-la créixer en àmbits d'ús, l'ús social de l'occità a l'Aran, i, en definitiva, de prestigiar-la, la llengua. Però això no passa, segons la síndica i tal com indiquen els resultats de l'enquesta lingüística feta a l'octubre.

Però aquesta Llei no oficialitza l'occità només a l'Aran, sinó a tot Catalunya, i marca una fita històrica per al desplegament de les relacions occitano-catalanes. I és que oficialitzar a tot el país la llengua pròpia de l'Aran, incrementa substancialment el nivell de protecció que des d'aquí es farà de la Weltanschaung occitana. I ho destaco perquè aquesta Llei despertava un interès inusual entre els occitans, perquè removia les aigües plàcides i calmades de la rutina resignada a sobreviure enfront del procés d'assimilació engegat de segles per l'Estat francès. Els occitans no menystenen el pes de Catalunya, que pot decantar el moviment bascular de l'estandardització.

D'aquí la importància perquè la Llei recollís la independència de l'autoritat acadèmica respecte del poder polític, i és que l'aranès no pot codificar-se de manera aïllada, sinó que ha de participar de l'estandardització pluricèntrica de l'occità. Per això l'Institut d'Estudis Aranesos ha de comptar amb la recerca i la investigació per tal d'assolir el caràcter plenament acadèmic perquè li sigui reconeguda l'autoritat lingüística per fixar els convencionalismes d'ús.

I perquè la llengua hi guanyi, en àmbits d'ús, cal que sigui emprada per tothom tothora, però si legislem per protegir la llengua i per incentivar-ne l'ús, no podem eximir, cap administració de l'Aran, ni la de l'Estat, de servir-se'n, de l'aranès, i de fer-ho de manera preferent, perquè si les administracions no utilitzen la llengua pròpia, i els mitjans tampoc, difícilment els usuaris que no la tenen com a pròpia i preferent, se'n serviran. I els índexs d'ús aniran baixant. No es pot parar d'invertir tot de recursos per promoure l'ús de l'occità i protegir-lo, des de tots els àmbits, en un context de desequilibri lingüístic per raó d'altres, de llengües, que li són hegemòniques per raons de prepotència administrativa i per raons de mercat, que deia Fuster.

Hi tingui la sensibilitat que hi tingui, l'administració de l'Estat envers l'occità de l'Aran, és perfectament concebible la vida social de la Vall d'Aran organitzada en aranès, de manera que la integració dins la societat aranesa cal que comporti el coneixement de la llengua, i que el plurilingüisme dels aranesos tingui un caràcter merament instrumental, sense implicacions de subordinació de la llengua pròpia a cap altra, ara que van sortint tot d'eines, com el Diccionari castelhan-aranés, de Frederic Vergés, en segell de Pagès editors, que a més d'un inventari de mots recull tot d'expressions.

Que tot això sigui possible només depèn de l'actuació d'una política lingüística adequada, la qual depèn, al seu torn, de la política lingüística del Govern de la Generalitat, però també del fet que els aranesos disposin del poder que necessiten per a la gestió del seu país.