Vox ha passat a l'acció. Fins ara coneixíem la seva croada als tribunals en contra de la corrupció, de l'independentisme (i darrerament també de Pedro Sánchez), però ara s'ha proposat fer el salt a les corts espanyoles. Aquest diumenge ho ha escenificat desbordant amb més de 10.000 persones el Palacio de Vistalegre de Madrid. La formació ultradretana s'ha fet un bany de masses, i ha presentat un centenar de propostes electorals que fan autèntica feredat.
Els seus líders creuen que en les properes eleccions generals poden aconseguir representació parlamentària. Actuen esperonats per l'últim baròmetre del CIS de setembre, en què per primer cop aconseguien colar-se a la llista de partits amb un 1,4% d'estimació de vot. Extrapolat a la població equival a 650.000 vots, és a dir, al davant del PNB, Bildu o En Marea. I la irrupció de Vox a l'extrema dreta pot obligar el PP i Ciutadans a endurir el seu discurs a la caça del votant més radical.
Escoltar els dirigents de Vox és un retorn absolut al blanc i negre, a l'època més fosca i rància de la història d'Espanya. Enumero un petit resum de les seves promeses: eliminar Catalunya com a autonomia i, ja que hi són, també la resta de comunitats, suprimir la llei de memòria històrica, il·legalitzar els partits independentistes, deportar els immigrants en situació irregular, derogar la llei de violència masclista i defensar només el model de família tradicional, instaurar la cadena perpètua, perseguir l'avortament, l'eutanàsia i fins i tot el foment de les bicicletes a les ciutats.
Tot plegat, emulant Donald Trump, amb expressions plagiades literalment com ara el "Fem Espanya gran de nou" ("Make America great again"), "L'Espanya real" ("Real America"), "Els espanyols primer" ("America first") o que els "mitjans de comunicació són uns mentiders" ("Fake news"). I pujant al carro de l'onada de populisme ultra que ha emergit a altres països europeus, i que qüestiona la Unió Europea amb lemes com "Som euroexigents davants els europapanates". No calia enarborar banderes preconstitucionals perquè les àligues (i els corbs) sobrevolaven l'antiga plaça de toros.
El president de Vox, l'exdirigent del PP basc, Santiago Abascal, avisava la multitud (entre els quals, sorprenentment, molta gent jove) que a partir d'ara els voldran culpabilitzar i els voldran infondre por. No, senyor Abascal, de por, en tenim nosaltres. Que s'enorgulleixin de ser fatxes, racistes, xenòfobs, retrògrads, insolidaris, centralistes, franquistes, masclistes... ens ha de fer saltar totes les alarmes.
El seu victimisme no ens ha de fer oblidar el paper que han jugat durant l'últim any com a força de xoc de l'Estat. Es presenten com "la resistència", però contra qui resisteix aquell que atia la repressió? Es declaren abanderats de la llibertat, però no es cansen de demanar que s'empresonin i s'il·legalitzin idees. No deixa de ser irònic i fins i tot inquietant que qui s'autoproclama l'"Espanya viva" es dediqui a ressuscitar fantasmes sortits del sarcòfag.
Els seus líders creuen que en les properes eleccions generals poden aconseguir representació parlamentària. Actuen esperonats per l'últim baròmetre del CIS de setembre, en què per primer cop aconseguien colar-se a la llista de partits amb un 1,4% d'estimació de vot. Extrapolat a la població equival a 650.000 vots, és a dir, al davant del PNB, Bildu o En Marea. I la irrupció de Vox a l'extrema dreta pot obligar el PP i Ciutadans a endurir el seu discurs a la caça del votant més radical.
Escoltar els dirigents de Vox és un retorn absolut al blanc i negre, a l'època més fosca i rància de la història d'Espanya. Enumero un petit resum de les seves promeses: eliminar Catalunya com a autonomia i, ja que hi són, també la resta de comunitats, suprimir la llei de memòria històrica, il·legalitzar els partits independentistes, deportar els immigrants en situació irregular, derogar la llei de violència masclista i defensar només el model de família tradicional, instaurar la cadena perpètua, perseguir l'avortament, l'eutanàsia i fins i tot el foment de les bicicletes a les ciutats.
Tot plegat, emulant Donald Trump, amb expressions plagiades literalment com ara el "Fem Espanya gran de nou" ("Make America great again"), "L'Espanya real" ("Real America"), "Els espanyols primer" ("America first") o que els "mitjans de comunicació són uns mentiders" ("Fake news"). I pujant al carro de l'onada de populisme ultra que ha emergit a altres països europeus, i que qüestiona la Unió Europea amb lemes com "Som euroexigents davants els europapanates". No calia enarborar banderes preconstitucionals perquè les àligues (i els corbs) sobrevolaven l'antiga plaça de toros.
El president de Vox, l'exdirigent del PP basc, Santiago Abascal, avisava la multitud (entre els quals, sorprenentment, molta gent jove) que a partir d'ara els voldran culpabilitzar i els voldran infondre por. No, senyor Abascal, de por, en tenim nosaltres. Que s'enorgulleixin de ser fatxes, racistes, xenòfobs, retrògrads, insolidaris, centralistes, franquistes, masclistes... ens ha de fer saltar totes les alarmes.
El seu victimisme no ens ha de fer oblidar el paper que han jugat durant l'últim any com a força de xoc de l'Estat. Es presenten com "la resistència", però contra qui resisteix aquell que atia la repressió? Es declaren abanderats de la llibertat, però no es cansen de demanar que s'empresonin i s'il·legalitzin idees. No deixa de ser irònic i fins i tot inquietant que qui s'autoproclama l'"Espanya viva" es dediqui a ressuscitar fantasmes sortits del sarcòfag.