Amb els primers 100 dies de govern del president francès Emmanuel Macron cal fer una aturada per analitzar com evoluciona la seva presidència singular. Macron va arribar a dalt de tot del poder polític francès per sorpresa, i ha aconseguit, en mesos, canviar-ho tot. No sols el xoc de treure els dos grans vells partits polítics de la presidència i del govern, també un conjunt d’efectes directes i indirectes en la política nacional que de ben segur marquen un punt en la política francesa contemporània.
Mirem els partits polítics, articuladors de la política francesa. La destrossa de les eleccions presidencials es va repetir en les eleccions parlamentàries. El fenomen Macron ha estat una bomba que ha esclatat al mig de tots.
On és la dreta francesa post-eleccions? François Fillon és ja fora de la política i el líder de les eleccions parlamentàries, el senador i alcalde François Baroin, està desaparegut mediàticament. La dreta ara es repensa, insegura, amb una branca que s’autoanomena “els constructius” que es diuen “Macron-friendly”, i amb la incertesa de qui liderarà la formació en aquesta etapa.
El Front Nacional està afònic i no travessa un bon moment intern. El Partit Socialista està en cendres. No hi ha ni una mica de brasa. A les eleccions a l’Assemblea Nacional van caure la major part de cares conegudes o perfils futuribles… No hi ha líder ni se n’intueix cap.
L’esquerra de Jean-Luc Mélenchon intenta treure el cap. Ho intenta. Però d’aquí a cinc anys Mélenchon ho representarà potser tot menys el concepte “futur”.
I aleshores: on és l'oposició? Quin tipus de parlamentarisme per a aquesta presidència? La majoria extraordinària de la qual gaudeix la “formació presidencial” és inaudita i deixa la cambra baixa francesa en un saló d’aplaudiments a les mesures del govern. Quelcom sorprenent, sobretot després d’una presidència Hollande marcada per les tensions parlamentàries per l’aprovació de cada coma de cada llei.
El nou president enlluernador capta tots els focus. Cada gest, cada detall. Cada element comunicatiu que aconsegueix col·locar de manera excel·lent (gràcies al seu bon equip). Cada twit, cada foto. I a tot això sumar el seu megalideratge institucional de país (el no ser de cap dels dos grans partits li dona encara més aquesta centralitat) i europeu. Ara ell és l’interlocutor i impulsor de la lluita contra el canvi climàtic des d’Europa, ara ell és una de les veus en les mesures econòmiques per estimular el creixement de la zona euro, fns ii tot ha estat ell qui s’ha posat al davant de conflictes armats que afecten indirectament Europa, com és el cas de Líbia, sempre més sota el paraigües italià que no francès.
Han sabut vendre el seu perfil militar i diplomàtic. Ja ha rebut un reguitzell de personatges de primer ordre mundial. Uns primers 100 dies a tota màquina per a un jove president incombustible.
Però en la comunicació política al món de la hipercomunicació actual, tot pot ser combustible altament inflamable. I, astutament, després d’una major part d’aquests primers 100 dies altament rendibilitzats, el seu equip li ha recomanat al president una petita treva comunicativa. Frenar. No abusar de twitter. No abusar de presència mediàtica. Qui molt s’exposa, molt té a perdre. Aprendre de la lliçó de Nicolas Sarkozy, que ell sol es va anar erosionant al llarg del seu mandat.
I així ha fet Emmanuel Macron. Ha entès que pot ser el Rei Sol, però que fins i tot ell ha de prendre unes vacances de radiació per tal de no acabar cremat.
Per no acabar cremat ell i no cremar també els qui l'envolten, per desaparició al costat d’un focus tan lluminós. És el cas del primer ministre, Édouard Philippe, que es pot trobar amb un paper ben galdós.
Philippe, com és el cas de tots els anteriors primers ministres de França del període de la Va República, es troba en el joc d’equilibris del seu càrrec en relació al president. Cosa no sempre fàcil: els xocs de protagonisme entre Hollande i Valls o el fet que el primer ministre François Fillon amb Sarkozy fos conegut com “Mr. Nobody”, com a exemples. Macron, bon coneixedor de tots aquests antecedents, sap que ha de donar rellevància a Philippe i als membres del govern, cosa que ja va prometre.
Els mitjans francesos parlen d’una presidència “jupiteriana”, amb un déu Júpiter omnipresent i totpoderós. Macron és aquest Júpiter i viure a la seva ombra pot ser difícil. Han passat ja 100 dies i la seva presència al centre de la política francesa, certament, ha estat com un llampec fulminant.
Mirem els partits polítics, articuladors de la política francesa. La destrossa de les eleccions presidencials es va repetir en les eleccions parlamentàries. El fenomen Macron ha estat una bomba que ha esclatat al mig de tots.
On és la dreta francesa post-eleccions? François Fillon és ja fora de la política i el líder de les eleccions parlamentàries, el senador i alcalde François Baroin, està desaparegut mediàticament. La dreta ara es repensa, insegura, amb una branca que s’autoanomena “els constructius” que es diuen “Macron-friendly”, i amb la incertesa de qui liderarà la formació en aquesta etapa.
El Front Nacional està afònic i no travessa un bon moment intern. El Partit Socialista està en cendres. No hi ha ni una mica de brasa. A les eleccions a l’Assemblea Nacional van caure la major part de cares conegudes o perfils futuribles… No hi ha líder ni se n’intueix cap.
L’esquerra de Jean-Luc Mélenchon intenta treure el cap. Ho intenta. Però d’aquí a cinc anys Mélenchon ho representarà potser tot menys el concepte “futur”.
I aleshores: on és l'oposició? Quin tipus de parlamentarisme per a aquesta presidència? La majoria extraordinària de la qual gaudeix la “formació presidencial” és inaudita i deixa la cambra baixa francesa en un saló d’aplaudiments a les mesures del govern. Quelcom sorprenent, sobretot després d’una presidència Hollande marcada per les tensions parlamentàries per l’aprovació de cada coma de cada llei.
El nou president enlluernador capta tots els focus. Cada gest, cada detall. Cada element comunicatiu que aconsegueix col·locar de manera excel·lent (gràcies al seu bon equip). Cada twit, cada foto. I a tot això sumar el seu megalideratge institucional de país (el no ser de cap dels dos grans partits li dona encara més aquesta centralitat) i europeu. Ara ell és l’interlocutor i impulsor de la lluita contra el canvi climàtic des d’Europa, ara ell és una de les veus en les mesures econòmiques per estimular el creixement de la zona euro, fns ii tot ha estat ell qui s’ha posat al davant de conflictes armats que afecten indirectament Europa, com és el cas de Líbia, sempre més sota el paraigües italià que no francès.
Han sabut vendre el seu perfil militar i diplomàtic. Ja ha rebut un reguitzell de personatges de primer ordre mundial. Uns primers 100 dies a tota màquina per a un jove president incombustible.
Però en la comunicació política al món de la hipercomunicació actual, tot pot ser combustible altament inflamable. I, astutament, després d’una major part d’aquests primers 100 dies altament rendibilitzats, el seu equip li ha recomanat al president una petita treva comunicativa. Frenar. No abusar de twitter. No abusar de presència mediàtica. Qui molt s’exposa, molt té a perdre. Aprendre de la lliçó de Nicolas Sarkozy, que ell sol es va anar erosionant al llarg del seu mandat.
I així ha fet Emmanuel Macron. Ha entès que pot ser el Rei Sol, però que fins i tot ell ha de prendre unes vacances de radiació per tal de no acabar cremat.
Per no acabar cremat ell i no cremar també els qui l'envolten, per desaparició al costat d’un focus tan lluminós. És el cas del primer ministre, Édouard Philippe, que es pot trobar amb un paper ben galdós.
Philippe, com és el cas de tots els anteriors primers ministres de França del període de la Va República, es troba en el joc d’equilibris del seu càrrec en relació al president. Cosa no sempre fàcil: els xocs de protagonisme entre Hollande i Valls o el fet que el primer ministre François Fillon amb Sarkozy fos conegut com “Mr. Nobody”, com a exemples. Macron, bon coneixedor de tots aquests antecedents, sap que ha de donar rellevància a Philippe i als membres del govern, cosa que ja va prometre.
Els mitjans francesos parlen d’una presidència “jupiteriana”, amb un déu Júpiter omnipresent i totpoderós. Macron és aquest Júpiter i viure a la seva ombra pot ser difícil. Han passat ja 100 dies i la seva presència al centre de la política francesa, certament, ha estat com un llampec fulminant.