Alguns pensen que només dient ben fort "extrema dreta" o "ultradreta" o "neofeixisme" ja s’exerceix com una mena d’exorcisme i el "dimoni" surt del cos de les societats obertes i democràtiques. I això, desgraciadament, no és així. La qüestió és que tenim un problema molt greu a gairebé a tot arreu: l’ascens de forces polítiques de tradició feixista i autoritària en governs occidentals. El cas més greu, fins ara, és a Itàlia, però passa també a França, Suècia, Espanya, Hongria, Àustria, Polònia... I, si es vol, podem incloure-hi els Estats Units de Trump i Banon.
La dreta clàssica hi col·labora, els blanqueja. Només cal veure com els populars europeus van fer costat a l’ultra Giorgina Meloni abans que arrasés en les eleccions d’aquest diumenge o com els populars espanyols governen amb VOX on els cal. L’esquerra no populista i, en general, totes les forces polítiques de centredreta i de centreesquerra, encara no saben explicar-se per què una part significativa dels seus votants actuals i dels que se suposa que ho haurien de ser opten per forces que, sobre el paper, no afavoriran els seus interessos.
No hi ha un estudi concloent i generalment acceptat que ens expliqui,avui, aquests comportaments. Sí, és cert, n’hi ha molts que ens parlen d’un munt de malestars, de retòriques i de relats governamentals que sacsegen valors tradicionals i de la fi de la classe mitjana a causa de la globalització, però cal l’estudi definitiu que permeti trobar l’antídot a l’auge del feixisme. Si no s’aconsegueix, com ha passat amb l’avortament als Estats Units, res del que s’ha aconseguit, per exemple, en drets i en justícia social és intocable i, per tant, pot ser abolit. Fins i tot, la democràcia, que alguns pensen que és irreversible i no és cert.
Ja veurem com actua el govern de Meloni. Ja veurem si la seva coalició aguanta molt més de dos anys. Ja veurem quina posició adopta en la Comissió Europea. Ja veurem la diferència entre la retòrica populista i l’acció de govern. Mentrestant, veurem l’arribada al poder de la primera líder de l’extrema dreta des de Mussolini.
La dreta clàssica hi col·labora, els blanqueja. Només cal veure com els populars europeus van fer costat a l’ultra Giorgina Meloni abans que arrasés en les eleccions d’aquest diumenge o com els populars espanyols governen amb VOX on els cal. L’esquerra no populista i, en general, totes les forces polítiques de centredreta i de centreesquerra, encara no saben explicar-se per què una part significativa dels seus votants actuals i dels que se suposa que ho haurien de ser opten per forces que, sobre el paper, no afavoriran els seus interessos.
No hi ha un estudi concloent i generalment acceptat que ens expliqui,avui, aquests comportaments. Sí, és cert, n’hi ha molts que ens parlen d’un munt de malestars, de retòriques i de relats governamentals que sacsegen valors tradicionals i de la fi de la classe mitjana a causa de la globalització, però cal l’estudi definitiu que permeti trobar l’antídot a l’auge del feixisme. Si no s’aconsegueix, com ha passat amb l’avortament als Estats Units, res del que s’ha aconseguit, per exemple, en drets i en justícia social és intocable i, per tant, pot ser abolit. Fins i tot, la democràcia, que alguns pensen que és irreversible i no és cert.
Ja veurem com actua el govern de Meloni. Ja veurem si la seva coalició aguanta molt més de dos anys. Ja veurem quina posició adopta en la Comissió Europea. Ja veurem la diferència entre la retòrica populista i l’acció de govern. Mentrestant, veurem l’arribada al poder de la primera líder de l’extrema dreta des de Mussolini.