Abans de llançar-se a un combat de la magnitud que significa un projecte d’emancipació nacional, cal avaluar no sols les mateixes forces, sinó, sobretot, les de l’adversari, és a dir, les de l’estat del qual hom pretén separar-se. És sorprenent la innocència, ingenuïtat i alegria d’esperit amb què no pocs compatriotes s’han implicat en el procés independentista, sovint amb un menyspreu colossal per Espanya, menystenint-ne la força i intentant ridiculitzar-la, tot passant per alt que Espanya és un Estat i nosaltres no. Un estat membre de l’ONU, la UE i l’OTAN, entre altres organismes internacionals on nosaltres no existim, i que disposa, amb la nostra contribució per la via dels impostos, de diplomàcia professional i ambaixades als cinc continents, exèrcits i cossos de seguretat i serveis d’intel·ligència.
Espanya té, doncs, tot allò que no tenim nosaltres, a banda d’una xarxa de descrèdit de l’adversari a través de campanyes de difamació a Internet, ventilador que empastifa de rumors malèvols, sempre engegat, i la col·laboració “patriòtica” de tot de mitjans de comunicació públics i privats. Espanya disposa, per tant, de tots els instruments característics dels Estats per destruir persones i fer malbé projectes col·lectius dels pobles que, en el millor dels casos, conserven encara il·lusió i esperança. I, en el nostre cas, els atacs contra les persones i sigles que, en un moment concret, representen l’opció independentista o el moviment catalanista no és cosa d’ara, amb l’anomenada operació Catalunya, amb les mentides sobre Xavier Trias i els falsos comptes que se li atribuïen en bancs suïssos. Això ja ve d’abans, tot i que, tenint com tenim la memòria curta, no sempre en siguem conscients.
El 2003, ERC tenia 23 diputats al Parlament de Catalunya, havia tornat al govern de la Generalitat. I havia passat d’1 diputat i 194.000 vots, el 2000, a 8 diputats i 652.000 vots en les eleccions al congrés espanyol, més que ara, doncs. Va ser en aquell context que tots els mitjans de comunicació de l’Estat, catalans inclosos, van informar, generalment en portada, que el llavors president de l’únic partit independentista que hi havia, al parlament català i al congrés de diputats i senat d’Espanya, era sospitós de tenir comptes corrents a la banca suïssa. Efectivament, enmig d’una campanya de premsa brutal de descrèdit i linxament del polític independentista, el novembre de 2004 el jutge de l’audiència nacional Fernando Grande-Marlaska va remetre una comissió rogatòria a Suïssa per tal de procedir a les investigacions corresponents.
Segons informava la premsa de l’Estat -mai tan escaient l’expressió “de l’Estat”- els funcionaris judicials van passar-se uns dies a Ginebra amb despeses a càrrec del pressupost públic per fer-hi les recerques preceptives. Es tractava de saber si el polític català era titular de fins a 168 dipòsits bancaris, pretesament a nom seu, on de manera regular, mes rere mes, s’assegurava que diverses empreses vinculades a una formació política basca, suposadament lligada a una organització armada d’aquell mateix país, ingressaven diners als diferents comptes corrents. Segons fonts de la investigació, les indagacions havien començat arran d’una denúncia presentada uns anys abans, tot i que d’altres mitjans asseguraven que aquesta havia estat presentada el mateix març de 2004, coincidint amb els grans resultats electorals del partit independentista.
Llavors, l’Audiència Nacional va encarregar a la policia una investigació amb el resultat de la qual la fiscalia en va tenir prou per tramitar la denúncia. El jutge Grande-Marlaska activà un auto pendent del recurs que havia estat reactivat per Baltasar Garzón, després que el jutge Guillermo Ruiz Polanco l’hagués arxivat. Segons les informacions oficials, s’investigava si les empreses Koreva S.L., Vareko S.L, Beroke S.L. i Lenkore S.L. vehiculaven un nombre considerable de dipòsits bancaris dels quals el llavors líder d’ERC era beneficiari. Durant tot un any, el polític català va patir una campanya de linxament sense precedents, per terra, mar, aire, clavegueres i abocadors.
Un any després, el setembre de 2005, la Fiscalia de la Confederació de Berna (Suïssa) confirmà la falsedat dels documents aportats anònimament per a fer la denúncia sobre suposats dipòsits regulars de diners duts a terme en bancs suïssos, a nom del dirigent independentista. Es tractava de “simples fotocòpies”, amb el segell de les suposades empreses també “fals” i amb la signatura dels responsables bancaris “inautèntica”. Figurava que el Bank Leu i la Banque Bonhote&Cie eren les entitats financeres que rebien, amb regularitat, ingressos de 100.000 francs suïssos (65.948,3 euros), tot i que també n’hi constaven de 50.000 francs. I que també hi intervenia Perform Invest&Trading Sarl LTD, amb seu al núm.14 de la Rue Principal del municipi suís de Villeret. Al final, resultà que cap de les empreses esmentades no figurava al Registre Mercantil i, per tant, eren totalment inexistents, inventades només amb l’objectiu de perjudicar el polític català, tot vinculant-lo a un cas de corrupció personal, finançament il·legal del seu partit i col·laboració amb organització armada.
El fiscal de l’Audiència Nacional, Ignacio Gordillo, va sol·licitar l’arxivament de la causa i aquí s’acabà tot, des del punt de vista policial i judicial. Però el mal ja era fet, aquí i a tot l’Estat. Hi va haver gent que s’ho va creure, partits que en van fer bandera amb una crueltat extraordinària, líders polítics amb comentaris personals ofensius impossibles d’oblidar i, fins i tot, personatges figura que propers a la víctima que es van fregar les mans amb satisfacció mal dissimulada. I silencis que clamaven al cel.
Mentre l’anunci escandalós dels falsos dipòsits bancaris en bancs suïssos va sortir a tot arreu, no passà el mateix amb la resolució del cas. Van ser molt pocs, aquí i també a Espanya, els mitjans que es van fer ressò de la falsedat de les denúncies presentades i de l’arxivament final del cas, sempre, però, amb una notícia breu a l’interior. La majoria de diaris que havien publicat la mentida en portada i amb lletres grosses, no en van dir res.
Des de la quasi solitud personal que va viure la víctima en aquell moment, es deu entendre millor la seva solidaritat amb les víctimes posteriors i, també, amb les que vindran en el futur, si el país no abandona la seva lluita nacional per la llibertat. Els mètodes dels Estats contra els pobles que volen alliberar-se’n no tenen límits. Perquè hi haurà més operacions Catalunya mentre hi hagi catalans disposats a fer d’aquest país una terra lliure, independent i sobirana.
Espanya té, doncs, tot allò que no tenim nosaltres, a banda d’una xarxa de descrèdit de l’adversari a través de campanyes de difamació a Internet, ventilador que empastifa de rumors malèvols, sempre engegat, i la col·laboració “patriòtica” de tot de mitjans de comunicació públics i privats. Espanya disposa, per tant, de tots els instruments característics dels Estats per destruir persones i fer malbé projectes col·lectius dels pobles que, en el millor dels casos, conserven encara il·lusió i esperança. I, en el nostre cas, els atacs contra les persones i sigles que, en un moment concret, representen l’opció independentista o el moviment catalanista no és cosa d’ara, amb l’anomenada operació Catalunya, amb les mentides sobre Xavier Trias i els falsos comptes que se li atribuïen en bancs suïssos. Això ja ve d’abans, tot i que, tenint com tenim la memòria curta, no sempre en siguem conscients.
El 2003, ERC tenia 23 diputats al Parlament de Catalunya, havia tornat al govern de la Generalitat. I havia passat d’1 diputat i 194.000 vots, el 2000, a 8 diputats i 652.000 vots en les eleccions al congrés espanyol, més que ara, doncs. Va ser en aquell context que tots els mitjans de comunicació de l’Estat, catalans inclosos, van informar, generalment en portada, que el llavors president de l’únic partit independentista que hi havia, al parlament català i al congrés de diputats i senat d’Espanya, era sospitós de tenir comptes corrents a la banca suïssa. Efectivament, enmig d’una campanya de premsa brutal de descrèdit i linxament del polític independentista, el novembre de 2004 el jutge de l’audiència nacional Fernando Grande-Marlaska va remetre una comissió rogatòria a Suïssa per tal de procedir a les investigacions corresponents.
Segons informava la premsa de l’Estat -mai tan escaient l’expressió “de l’Estat”- els funcionaris judicials van passar-se uns dies a Ginebra amb despeses a càrrec del pressupost públic per fer-hi les recerques preceptives. Es tractava de saber si el polític català era titular de fins a 168 dipòsits bancaris, pretesament a nom seu, on de manera regular, mes rere mes, s’assegurava que diverses empreses vinculades a una formació política basca, suposadament lligada a una organització armada d’aquell mateix país, ingressaven diners als diferents comptes corrents. Segons fonts de la investigació, les indagacions havien començat arran d’una denúncia presentada uns anys abans, tot i que d’altres mitjans asseguraven que aquesta havia estat presentada el mateix març de 2004, coincidint amb els grans resultats electorals del partit independentista.
Llavors, l’Audiència Nacional va encarregar a la policia una investigació amb el resultat de la qual la fiscalia en va tenir prou per tramitar la denúncia. El jutge Grande-Marlaska activà un auto pendent del recurs que havia estat reactivat per Baltasar Garzón, després que el jutge Guillermo Ruiz Polanco l’hagués arxivat. Segons les informacions oficials, s’investigava si les empreses Koreva S.L., Vareko S.L, Beroke S.L. i Lenkore S.L. vehiculaven un nombre considerable de dipòsits bancaris dels quals el llavors líder d’ERC era beneficiari. Durant tot un any, el polític català va patir una campanya de linxament sense precedents, per terra, mar, aire, clavegueres i abocadors.
Un any després, el setembre de 2005, la Fiscalia de la Confederació de Berna (Suïssa) confirmà la falsedat dels documents aportats anònimament per a fer la denúncia sobre suposats dipòsits regulars de diners duts a terme en bancs suïssos, a nom del dirigent independentista. Es tractava de “simples fotocòpies”, amb el segell de les suposades empreses també “fals” i amb la signatura dels responsables bancaris “inautèntica”. Figurava que el Bank Leu i la Banque Bonhote&Cie eren les entitats financeres que rebien, amb regularitat, ingressos de 100.000 francs suïssos (65.948,3 euros), tot i que també n’hi constaven de 50.000 francs. I que també hi intervenia Perform Invest&Trading Sarl LTD, amb seu al núm.14 de la Rue Principal del municipi suís de Villeret. Al final, resultà que cap de les empreses esmentades no figurava al Registre Mercantil i, per tant, eren totalment inexistents, inventades només amb l’objectiu de perjudicar el polític català, tot vinculant-lo a un cas de corrupció personal, finançament il·legal del seu partit i col·laboració amb organització armada.
El fiscal de l’Audiència Nacional, Ignacio Gordillo, va sol·licitar l’arxivament de la causa i aquí s’acabà tot, des del punt de vista policial i judicial. Però el mal ja era fet, aquí i a tot l’Estat. Hi va haver gent que s’ho va creure, partits que en van fer bandera amb una crueltat extraordinària, líders polítics amb comentaris personals ofensius impossibles d’oblidar i, fins i tot, personatges figura que propers a la víctima que es van fregar les mans amb satisfacció mal dissimulada. I silencis que clamaven al cel.
Mentre l’anunci escandalós dels falsos dipòsits bancaris en bancs suïssos va sortir a tot arreu, no passà el mateix amb la resolució del cas. Van ser molt pocs, aquí i també a Espanya, els mitjans que es van fer ressò de la falsedat de les denúncies presentades i de l’arxivament final del cas, sempre, però, amb una notícia breu a l’interior. La majoria de diaris que havien publicat la mentida en portada i amb lletres grosses, no en van dir res.
Des de la quasi solitud personal que va viure la víctima en aquell moment, es deu entendre millor la seva solidaritat amb les víctimes posteriors i, també, amb les que vindran en el futur, si el país no abandona la seva lluita nacional per la llibertat. Els mètodes dels Estats contra els pobles que volen alliberar-se’n no tenen límits. Perquè hi haurà més operacions Catalunya mentre hi hagi catalans disposats a fer d’aquest país una terra lliure, independent i sobirana.