Ni «blackfacing», ni infants hiperregalats, ni caramels amb sucre

Una vegada entenem que ser negre no és cap disfressa, que és racisme i que en nom de cap tradició es pot perpetuar aquesta violència, m’agradaria obrir altres melons que envolten l’arribada dels Reis. El primer és el dels infants hiperregalats: vivim en una societat que premia l’abundància en lloc del temps de qualitat. Acumulem joguines que queden oblidades en calaixos, en armaris i, en canvi, ens fa mandra passar temps de qualitat amb elles. Quantes vegades hem contat els regals que ens han deixat els Reis? Hem propiciat l’enveja cap al germà o germana que en tenia un més?

Regalar més no és sinònim d’estimar més. A qualsevol lloc de Catalunya, ara mateix hi ha uns avis o uns tiets que no han anat a veure els seus nets o nebots per comprar-los el 5è regal que els porten a casa seva. A tots ells us recomano aquest article del psicòleg Roger Aranda que hem publicat a Criar.cat, que explica a la perfecció què és la síndrome de l’infant hiperregalat.

El segon dels melons va de diversitats, va de tenir més presents els infants celíacs, amb intoleràncies, infants -que són la majoria- a qui no els convé el sucre perquè els converteix en la nena de l’exorcista o perquè potser són diabètics. Va de tenir present que hi ha caramels que no són adients pels infants menors de 5 anys, que són els més vulnerables a l’hora de patir ennuegaments, va de tenir sentit comú.

Va de visibilitzar que cada vegada més, a la nostra societat hi ha necessitats diverses. I des d’aquest privilegi vull aplaudir iniciatives com la impulsada des de l’Associació Celíacs de Catalunya: “Cap infant celíac sense caramels”. També vull aplaudir les campanyes de sensibilització que s’inicien de manera local i comarcal organitzades associacions de familiars d’infants amb trastorn de l’espectre autista per tal que hi hagi carrers amb marxes silencioses i sense llum perquè ells i elles, 1 de cada 59 infants, pugui gaudir d’aquesta festivitat. I què me’n dieu d’espais reservats per tal que infants amb cadira de rodes, amb caminadors, respiradors o especialment vulnerables puguin xalar de la il·lusió de veure les carrosses sense posar en risc la seva vida ni la seva condició?

Cada vegada són més els consistoris, les administracions, que se sumen a aquesta mena d’iniciatives i vetllen per la inclusió real. I soc plenament conscient que costa i per això cal treballar encara més en l’àmbit de la sensibilització, perquè malauradament, de vegades, fins que no ho vius a casa no n’ets conscient de les mancances i les barreres que la societat et posa, de com oblidats estan aquests infants.

La seva il·lusió, els seus ulls brillants, la màgia del moment no ha de ser exclosa. Perquè aquestes festes també van de ser consumir conscientment, de ser respectuoses amb les altres persones i especialment amb la infància. I no seria mala idea protocol·loritzar aquestes celebracions aprenent dels qui ja fa anys que les impulsen de manera inclusiva. Aprendre els uns dels altres, desconstruir allò que s'ha après per seguir millorant és sempre una bona opció.