Aquest proper 4 de març els italians estan convocats a les urnes per recompondre el seu parlament i senat i perquè en surti un nou govern. De tots és sabut que això a Itàlia no és cosa fàcil, i que no sempre el que guanya les eleccions acaba sent primer ministre.
Aquestes eleccions, a demés, vénen condicionades per un nou sistema electoral (anomenat "Rosatellum") que pot fer canviar els equilibris, però que, sobretot, pot dotar el parlament d’una proporcionalitat que faci encara més difícil pactar un govern entre les tres grans forces polítiques del país: el centre-esquerra de Renzi, el Moviment 5 Estrelles de Beppe Grillo i el centre-dreta i socis d’ultra-dreta de Berlusconi. Els sondejos són confusos, però les tres formacions van bastant empatades, però amb Renzi a la baixa.
Matteo Renzi disposa d’equip, l’actual primer ministre Paolo Gentiloni i els seus ministres, però no és el capità, perquè ell avui és menys viable com a cap de govern que fa un any.
La opció Gentiloni és la de la continuïtat. La possibilitat del “bis”, és a dir, que el president del Consell de ministres continuï al seu lloc davant la incertesa dels resultats electorals, davant la dificultat de formar govern, inclús davant la situació de formar un executiu “d’encàrrec” del president de la República amb suport de centre-dreta i centre-esquerra i amb ministres de banda i banda, abans de tornar a llençar el país a unes eleccions.
Un govern "Gentiloni bis" que potser comportarà alguns canvis a l’executiu, molt més dretanitzat i menys “renzià”, a diferència de l’actual, totalment dissenyat per Renzi.
Gentiloni no és líder, Renzi sí. Un líder ferm de partit, però amb una capacitat d’atracció de votants externa cada cop més reduïda. I mentre ell segueixi al capdavant del Partit Demòcrata és difícil que el partit torni a créixer per l’esquerra. Una esquerra ara ocupada per l’escissió del PD liderada pel president del Senat, l’exmagistrat Pietro Grasso, i pel Moviment 5 Estrelles.
El candidat dels 5 Estrelles, Luigi Di Maio, es troba en la situació oposada: és un capità que es vesteix de candidat a primer ministre, però no té equip. Si preguntes a un italià informat, dels que llegeix la premsa, qui podria ser ministre en un govern dels penta-estrellats, no et sabrien dir gairebé cap nom. Potser algun magistrat anticorrupció a la cartera de Justícia, poc més.
I finalment hi ha, encara a 2018 (i en directe des de principis dels 90 del segle XX…), Silvio Berlusconi: ell no hi és, però hi és, és un no-candidat però segueix comptant molt més que quasi tots els altres candidats. La seva aliança amb la Lliga Nord és tensa i els noms que circulen per guiar el govern per ara són virtuals, perquè ell no es pot presentar.
De possibles ministres sortits de la dreta, n’hi hauria molts. Com a bon partit d’ampli centre-dreta, de Forza Italia sorgeixen molts noms “ministrables”, però cap aconsegueix tenir prou la benedicció per ser primer ministre d’un Berlusconi que no ha acabat mai de senyalar un successor. Antonio Tajani avui seria la seva millor carta; però també és una molt bona carta per a Itàlia, per al seu partit i per a Berlusconi en persona, tenir-lo de president del Parlament Europeu.
Tajani i Gentiloni, per cert, tenen vides en paral·lel. Es porten un any i van anar al mateix institut de Roma, els dos van exercir de periodistes, els dos van fer de portaveus de líders polítics, els dos es van quedar a les portes de ser alcaldes de la capital, i ambdós, tot i ser romans, són de la Juve. Potser un dels dos és el primer ministre després de les properes eleccions. En tot cas, no ho serà ni Renzi, ni Berlusconi.
Aquestes eleccions, a demés, vénen condicionades per un nou sistema electoral (anomenat "Rosatellum") que pot fer canviar els equilibris, però que, sobretot, pot dotar el parlament d’una proporcionalitat que faci encara més difícil pactar un govern entre les tres grans forces polítiques del país: el centre-esquerra de Renzi, el Moviment 5 Estrelles de Beppe Grillo i el centre-dreta i socis d’ultra-dreta de Berlusconi. Els sondejos són confusos, però les tres formacions van bastant empatades, però amb Renzi a la baixa.
Matteo Renzi disposa d’equip, l’actual primer ministre Paolo Gentiloni i els seus ministres, però no és el capità, perquè ell avui és menys viable com a cap de govern que fa un any.
La opció Gentiloni és la de la continuïtat. La possibilitat del “bis”, és a dir, que el president del Consell de ministres continuï al seu lloc davant la incertesa dels resultats electorals, davant la dificultat de formar govern, inclús davant la situació de formar un executiu “d’encàrrec” del president de la República amb suport de centre-dreta i centre-esquerra i amb ministres de banda i banda, abans de tornar a llençar el país a unes eleccions.
Un govern "Gentiloni bis" que potser comportarà alguns canvis a l’executiu, molt més dretanitzat i menys “renzià”, a diferència de l’actual, totalment dissenyat per Renzi.
Gentiloni no és líder, Renzi sí. Un líder ferm de partit, però amb una capacitat d’atracció de votants externa cada cop més reduïda. I mentre ell segueixi al capdavant del Partit Demòcrata és difícil que el partit torni a créixer per l’esquerra. Una esquerra ara ocupada per l’escissió del PD liderada pel president del Senat, l’exmagistrat Pietro Grasso, i pel Moviment 5 Estrelles.
El candidat dels 5 Estrelles, Luigi Di Maio, es troba en la situació oposada: és un capità que es vesteix de candidat a primer ministre, però no té equip. Si preguntes a un italià informat, dels que llegeix la premsa, qui podria ser ministre en un govern dels penta-estrellats, no et sabrien dir gairebé cap nom. Potser algun magistrat anticorrupció a la cartera de Justícia, poc més.
I finalment hi ha, encara a 2018 (i en directe des de principis dels 90 del segle XX…), Silvio Berlusconi: ell no hi és, però hi és, és un no-candidat però segueix comptant molt més que quasi tots els altres candidats. La seva aliança amb la Lliga Nord és tensa i els noms que circulen per guiar el govern per ara són virtuals, perquè ell no es pot presentar.
De possibles ministres sortits de la dreta, n’hi hauria molts. Com a bon partit d’ampli centre-dreta, de Forza Italia sorgeixen molts noms “ministrables”, però cap aconsegueix tenir prou la benedicció per ser primer ministre d’un Berlusconi que no ha acabat mai de senyalar un successor. Antonio Tajani avui seria la seva millor carta; però també és una molt bona carta per a Itàlia, per al seu partit i per a Berlusconi en persona, tenir-lo de president del Parlament Europeu.
Tajani i Gentiloni, per cert, tenen vides en paral·lel. Es porten un any i van anar al mateix institut de Roma, els dos van exercir de periodistes, els dos van fer de portaveus de líders polítics, els dos es van quedar a les portes de ser alcaldes de la capital, i ambdós, tot i ser romans, són de la Juve. Potser un dels dos és el primer ministre després de les properes eleccions. En tot cas, no ho serà ni Renzi, ni Berlusconi.