Ho explicita el monarca en cada discurs, i el president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) en cada acte d’obertura de l’any judicial: la unitat d’Espanya és un bé suprem que passa per sobre de totes les lleis, drets i llibertats individuals i col·lectives. Qualsevol preu a pagar és mòdic si el resultat és mantenir l’Estat unit.
El disseny institucional de l’Estat pactat entre feixistes i demòcrates a la mort del dictador va fer possible la descentralització i transferència de competències dels poders executiu i legislatiu, però manté una centralització absoluta del Poder Judicial, i no és casual. És una arquitectura ben pensada i ben muntada per mantenir el control de la clau de volta de qualsevol Estat: la Justícia, que és qui en última instància determina què diuen les normes i com s’apliquen.
Hom pot pensar que l’existència de jutjats, d’un Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i d’un Departament de Justícia implica l’existència d’una justícia catalana. És un miratge. El Departament s’ocupa dels edificis, de les nòmines dels funcionaris, dels ordinadors i poca cosa més. Els tribunals desplegats a Catalunya són braços d’una única justícia, l’espanyola, que és una i només una per a tot l’Estat i es governa des de Madrid. Creure que hi ha una justícia catalana perquè existeix el TSJC és com pensar que perquè hi ha la caserna del Bruc o la base a Sant Climent hi ha un exèrcit català.
I per què hi ha un executiu i un legislatiu autonòmics i no una justícia autonòmica com la que existia a la Generalitat republicana o la que existeix als lands alemanys o als estats nord-americans? Perquè una justícia única per a l’Estat és la millor garantia contra qualsevol pulsió centrífuga a Catalunya i al País Basc. Passi el que passi, facin el que facin, sempre hi haurà un tribunal preparat per tallar de socarrell qualsevol idea contrària a la unitat de l’Estat.
És una funció sagrada que s’exerceix sense frens i sense amagar-se. Tot s’hi val i tot és permès amb el suport entusiasta dels partits sistèmics. Per això pot haver-hi un ministre amb el rècord europeu de condemnes per no investigar tortures, perquè els casos es refereixen a la dissidència independentista i contra això, no hi ha límits ètics, legals o morals. Detenir i torturar dissidents, tancar mitjans de comunicació, prohibir debats parlamentaris... tot s'hi val.
Quan PP i PSOE van ampliar encara més les facultats de la Justícia per a la preservació de la unitat de l’Estat, van obrir la porta de la gàbia del Leviatan per frenar l’embat emancipador català, sense patir per les conseqüències. Només l’aritmètica parlamentària va obligar el PSOE a posar-se la màscara de demòcrata i criticar algunes actuacions judicials que abans aplaudia amb les orelles.
En aquest context, tot és permès i no hi ha cap emparadavant els abusos de la Justícia, que torça la interpretació de les normes perquè diguin el que ells volen que diguin. No hi ha res que es pugui fer des de Catalunya per esquivar l’acció d’aquesta justícia patriòtica. Ja poden gravar la llei d’amnistia a les taules de la llei de Moisès, que els jutges la interpretaran de tal manera que quedi en paper mullat.
Així com es van inventar el concepteeteri de “violència ambiental” per poder presentar un moviment independentista pacífic i cívic com a violent, poden pervertir el concepte de terrorisme per fer passar bou per bèstia grossa sense gens de vergonya.
No és nou. Cada cop que Catalunya ha volgut “blindar” una competència, la Justícia ha trobat la manera “creativa” de deixar els blindatges al nivell de la línia Maginot. Així, cada nova llei d’Educació de Catalunya és presentada com la barrera definitiva per protegir el català a l’ensenyament, però sempre acaba igual: la justícia enderroca qualsevol barricada jurídica, perquè a Espanya, són els jutges els que determinen què diuen les lleis, i poden determinar que diuen exactament el contrari del que diuen.
No té cap sentit cremar-se les pestanyesper trobar el redactat més adient de l’amnistia. No hi ha cap manera d’evitar que la justícia espanyola la deixi en paper mullat, digui el que digui. Si algun dia volem reprendre el camí cap a la independència, convé que tinguem clara aquesta realitat. No és una disfunció del sistema. Està dissenyat així expressament, i funciona com un rellotge.
El disseny institucional de l’Estat pactat entre feixistes i demòcrates a la mort del dictador va fer possible la descentralització i transferència de competències dels poders executiu i legislatiu, però manté una centralització absoluta del Poder Judicial, i no és casual. És una arquitectura ben pensada i ben muntada per mantenir el control de la clau de volta de qualsevol Estat: la Justícia, que és qui en última instància determina què diuen les normes i com s’apliquen.
Hom pot pensar que l’existència de jutjats, d’un Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i d’un Departament de Justícia implica l’existència d’una justícia catalana. És un miratge. El Departament s’ocupa dels edificis, de les nòmines dels funcionaris, dels ordinadors i poca cosa més. Els tribunals desplegats a Catalunya són braços d’una única justícia, l’espanyola, que és una i només una per a tot l’Estat i es governa des de Madrid. Creure que hi ha una justícia catalana perquè existeix el TSJC és com pensar que perquè hi ha la caserna del Bruc o la base a Sant Climent hi ha un exèrcit català.
I per què hi ha un executiu i un legislatiu autonòmics i no una justícia autonòmica com la que existia a la Generalitat republicana o la que existeix als lands alemanys o als estats nord-americans? Perquè una justícia única per a l’Estat és la millor garantia contra qualsevol pulsió centrífuga a Catalunya i al País Basc. Passi el que passi, facin el que facin, sempre hi haurà un tribunal preparat per tallar de socarrell qualsevol idea contrària a la unitat de l’Estat.
És una funció sagrada que s’exerceix sense frens i sense amagar-se. Tot s’hi val i tot és permès amb el suport entusiasta dels partits sistèmics. Per això pot haver-hi un ministre amb el rècord europeu de condemnes per no investigar tortures, perquè els casos es refereixen a la dissidència independentista i contra això, no hi ha límits ètics, legals o morals. Detenir i torturar dissidents, tancar mitjans de comunicació, prohibir debats parlamentaris... tot s'hi val.
Quan PP i PSOE van ampliar encara més les facultats de la Justícia per a la preservació de la unitat de l’Estat, van obrir la porta de la gàbia del Leviatan per frenar l’embat emancipador català, sense patir per les conseqüències. Només l’aritmètica parlamentària va obligar el PSOE a posar-se la màscara de demòcrata i criticar algunes actuacions judicials que abans aplaudia amb les orelles.
En aquest context, tot és permès i no hi ha cap emparadavant els abusos de la Justícia, que torça la interpretació de les normes perquè diguin el que ells volen que diguin. No hi ha res que es pugui fer des de Catalunya per esquivar l’acció d’aquesta justícia patriòtica. Ja poden gravar la llei d’amnistia a les taules de la llei de Moisès, que els jutges la interpretaran de tal manera que quedi en paper mullat.
Així com es van inventar el concepteeteri de “violència ambiental” per poder presentar un moviment independentista pacífic i cívic com a violent, poden pervertir el concepte de terrorisme per fer passar bou per bèstia grossa sense gens de vergonya.
No és nou. Cada cop que Catalunya ha volgut “blindar” una competència, la Justícia ha trobat la manera “creativa” de deixar els blindatges al nivell de la línia Maginot. Així, cada nova llei d’Educació de Catalunya és presentada com la barrera definitiva per protegir el català a l’ensenyament, però sempre acaba igual: la justícia enderroca qualsevol barricada jurídica, perquè a Espanya, són els jutges els que determinen què diuen les lleis, i poden determinar que diuen exactament el contrari del que diuen.
No té cap sentit cremar-se les pestanyesper trobar el redactat més adient de l’amnistia. No hi ha cap manera d’evitar que la justícia espanyola la deixi en paper mullat, digui el que digui. Si algun dia volem reprendre el camí cap a la independència, convé que tinguem clara aquesta realitat. No és una disfunció del sistema. Està dissenyat així expressament, i funciona com un rellotge.