Aristòtil deia que la democràcia era el govern dels pobres. D’entrada, de manera descriptiva ens explica a la Política que una societat en la qual governi el conjunt de les persones que es consideren ciutadanes serà una societat en què governen les persones pobres, perquè arreu la majoria és pobra i la minoria rica. La democràcia és una forma de govern on governen moltes persones, el conjunt de la ciutadania; a diferència de la monarquia, en què governa una persona, i l’oligarquia, en què en governen poques. La democràcia és també una forma de govern per Aristòtil en la que aquesta majoria pobra governa en benefici propi. Això no agrada al filòsof, també anomenat El Filòsof, durant segles, pel reconeixement que rebia per les seves aportacions en diferents àmbits.
Per Aristòtil, les formes de govern més desitjables són aquelles que tenen com a objectiu el bé comú i no l’interès de qui governi, la democràcia de la qual ell ens parla no ho compliria perquè les persones pobres governarien en el seu benefici i no en el del conjunt. Passa el mateix, segons ell, en la tirania, que seria una versió negativa del govern individual, i l’oligarquia que seria la versió que no té com a objectiu el bé comú del govern dels pocs. La república és la forma de govern que ell prefereix, significa que una ciutadania àmplia governa i ho fa unint elements de les diferents formes de govern per generar una organització mixta que incorpora elements monàrquics i aristocràtics.
La nostra forma d’organització i govern es presenta com a democràtica, però queda lluny de la idea d’un govern en què les persones pobres són lliures i dirigeixen la societat en benefici propi lluny dels interessos dels sectors minoritaris més benestants. Se’ns acumulen les morts per pobresa i els desnonaments de persones en situacions de gran precarietat vital. Els mitjans de comunicació han tornat a parlar de barraquisme, tot i que el barraquisme no ha acabat de marxar mai. Una altra cosa és si l’hem volgut veure i resoldre, com ara la mort d’una parella a la llera del Besòs a Montcada i Reixac, el desnonament de la fàbrica de Badalona de desenes de persones sense habitatge i, fa poques setmanes, la mort d’una família en un local de la Plaça Tetuan.
Algú dirà: casos puntuals. No és veritat, però sembla que la major part de la societat tracta la realitat de la pobresa com si fos això: una realitat puntual. La pobresa a Catalunya no és una realitat puntual o anecdòtica, sinó que afecta amplis sectors de la població. El 26,3% de la població catalana estava en risc de pobresa i/o exclusió social l’any 2020. I si ens fixem en les persones menors de 18 anys, el risc de pobresa n'arriba a afectar un de cada tres. Com ja està passant des de fa anys, a Catalunya pot coincidir una millora de les dades macroeconòmiques amb un empitjorament de les dades de la pobresa. Som una societat que s’enriqueix i s’empobreix a la vegada, cada any tenim més pobresa. Més persones que són pobres i que ho són de manera més severa.
Els informes INSOCAT, els de Càritas, els de la PAH o l’APE haurien de ser lectures obligades i constants per poder conèixer i revertir mals d’aquesta societat. Una societat que es vol democràcia, però que està lluny de ser-ho. Pot ser democràtica una societat amb aquests nivells de privació i pobresa? Com poden ser lliures les persones que viuen en aquestes condicions? La pobresa mata i fa impossible la llibertat i la democràcia. Una altra lectura que es podria afegir a aquesta llista és l’Atlas de los paises en busca de la Felicidad que fa pocs mesos ha publicat Larousse. Un atles ple de dades, història i reflexions per pensar en el benestar necessari. En acabar l’obra es conclou: ¿de qué depende la felicidad humana? Hemos visto, en las páginas precedentes, posicionamientos diversos: hay quien sugiere que se debe fundamentar en la economía, otros dirán que en la ecología, otros que debe basarse en una democracia plena y en las libertades civiles, y otros, en fin, destacarán la fortaleza del sistema de salud o la calidad del sistema educativo y el acceso a la cultura, pero en el ranking de territorios “más felices” aparecen siempre los que tienen promedios altos en todos los ámbitos señalados.
En els darrers anys el procés independentista i les reaccions que ha generat han augmentat les crítiques a la suposada democràcia existent, per uns motius o per uns altres. La nostra suposada democràcia mereix moltes crítiques, poques les escoltem centrades en com genera pobresa i dolor. Es fa difícil saber que ens diria avui Aristòtil de la nostra forma d’organització política, però no confondria allò que avui s’anomena democràcia des dels governs amb un possible govern de la població pobre. Com entendria Aristòtil que en una societat que es denomina democràtica la població pobra pateixi com ho fa a la nostra? Com entendria Aristòtil que en una societat que es denomina democràtica s’enriqueixen els reduïts sectors socials que més tenen i s’empobreixin aquells molt més amplis que menys tenen? Si la democràcia és el govern del poble, no pot ser que aquest poble s’empobreixi i pateixi com ho està fent. No hi ha democràcia sense ser govern de les persones pobres per deixar de ser-ho.
Per Aristòtil, les formes de govern més desitjables són aquelles que tenen com a objectiu el bé comú i no l’interès de qui governi, la democràcia de la qual ell ens parla no ho compliria perquè les persones pobres governarien en el seu benefici i no en el del conjunt. Passa el mateix, segons ell, en la tirania, que seria una versió negativa del govern individual, i l’oligarquia que seria la versió que no té com a objectiu el bé comú del govern dels pocs. La república és la forma de govern que ell prefereix, significa que una ciutadania àmplia governa i ho fa unint elements de les diferents formes de govern per generar una organització mixta que incorpora elements monàrquics i aristocràtics.
La nostra forma d’organització i govern es presenta com a democràtica, però queda lluny de la idea d’un govern en què les persones pobres són lliures i dirigeixen la societat en benefici propi lluny dels interessos dels sectors minoritaris més benestants. Se’ns acumulen les morts per pobresa i els desnonaments de persones en situacions de gran precarietat vital. Els mitjans de comunicació han tornat a parlar de barraquisme, tot i que el barraquisme no ha acabat de marxar mai. Una altra cosa és si l’hem volgut veure i resoldre, com ara la mort d’una parella a la llera del Besòs a Montcada i Reixac, el desnonament de la fàbrica de Badalona de desenes de persones sense habitatge i, fa poques setmanes, la mort d’una família en un local de la Plaça Tetuan.
Algú dirà: casos puntuals. No és veritat, però sembla que la major part de la societat tracta la realitat de la pobresa com si fos això: una realitat puntual. La pobresa a Catalunya no és una realitat puntual o anecdòtica, sinó que afecta amplis sectors de la població. El 26,3% de la població catalana estava en risc de pobresa i/o exclusió social l’any 2020. I si ens fixem en les persones menors de 18 anys, el risc de pobresa n'arriba a afectar un de cada tres. Com ja està passant des de fa anys, a Catalunya pot coincidir una millora de les dades macroeconòmiques amb un empitjorament de les dades de la pobresa. Som una societat que s’enriqueix i s’empobreix a la vegada, cada any tenim més pobresa. Més persones que són pobres i que ho són de manera més severa.
Els informes INSOCAT, els de Càritas, els de la PAH o l’APE haurien de ser lectures obligades i constants per poder conèixer i revertir mals d’aquesta societat. Una societat que es vol democràcia, però que està lluny de ser-ho. Pot ser democràtica una societat amb aquests nivells de privació i pobresa? Com poden ser lliures les persones que viuen en aquestes condicions? La pobresa mata i fa impossible la llibertat i la democràcia. Una altra lectura que es podria afegir a aquesta llista és l’Atlas de los paises en busca de la Felicidad que fa pocs mesos ha publicat Larousse. Un atles ple de dades, història i reflexions per pensar en el benestar necessari. En acabar l’obra es conclou: ¿de qué depende la felicidad humana? Hemos visto, en las páginas precedentes, posicionamientos diversos: hay quien sugiere que se debe fundamentar en la economía, otros dirán que en la ecología, otros que debe basarse en una democracia plena y en las libertades civiles, y otros, en fin, destacarán la fortaleza del sistema de salud o la calidad del sistema educativo y el acceso a la cultura, pero en el ranking de territorios “más felices” aparecen siempre los que tienen promedios altos en todos los ámbitos señalados.
En els darrers anys el procés independentista i les reaccions que ha generat han augmentat les crítiques a la suposada democràcia existent, per uns motius o per uns altres. La nostra suposada democràcia mereix moltes crítiques, poques les escoltem centrades en com genera pobresa i dolor. Es fa difícil saber que ens diria avui Aristòtil de la nostra forma d’organització política, però no confondria allò que avui s’anomena democràcia des dels governs amb un possible govern de la població pobre. Com entendria Aristòtil que en una societat que es denomina democràtica la població pobra pateixi com ho fa a la nostra? Com entendria Aristòtil que en una societat que es denomina democràtica s’enriqueixen els reduïts sectors socials que més tenen i s’empobreixin aquells molt més amplis que menys tenen? Si la democràcia és el govern del poble, no pot ser que aquest poble s’empobreixi i pateixi com ho està fent. No hi ha democràcia sense ser govern de les persones pobres per deixar de ser-ho.