Durant la campanya electoral per a les eleccions al Parlament de Catalunya del 21 de desembre de 2017, Pablo Iglesias va acusar l’independentisme de despertar el feixisme, el pitjor perill per a la democràcia en paraules seves. Deia que l’independentisme ho havia fet voluntàriament o involuntàriament, va generar un gran enrenou. Més enllà de les intencions que poguessin tenir les paraules d’Iglesias, les mobilitzacions pel dret a l’habitatge, les del 15M, les vinculades al procés independentista o al feminisme, ja estaven sent contestades per una onada reaccionària.
Al llarg de la història no és estrany veure aquestes respostes. Un període de revolta, de mobilització transformadora, rep com a resposta un període reaccionari on idees com les denunciades per Iglesias es fan ben presents. No cal anar massa lluny en el temps per trobar-ho. Ho podem identificar en les respostes que es van viure a les mobilitzacions després de la mort de Franco; també a l’aixecament militar i la guerra posterior com a resposta a les transformacions que es van voler concretar durant la II República. En tots aquests casos, cadascun amb la seva pròpia història, veiem emergir opcions feixistes, neofeixistes, i de diferent naturalesa reaccionària. Ho podem veure a la història de Catalunya, d’Espanya, d’Europa, dels Estats Units, però també a altres geografies.
Avui vivim una onada reaccionària que encara està per veure les conseqüències que tindrà; una onada que ara ha arribat fins a posar en qüestió la continuïtat de Pedro Sánchez, president del govern espanyol, a partir de les acusacions i el procés judicial contra la seva dona. Hi ha veus que destaquen l’excepcionalitat del seu cas. Sánchez, en la seva carta a la ciutadania, explica d’aquesta manera que l’ha portat a retirar-se de la vida pública fins dilluns 29: “Necessito parar i reflexionar. M'urgeix respondre'm a la pregunta de si val la pena, tot i el fang en què la dreta i la ultradreta pretenen convertir la política. Si haig de continuar al davant del Govern o renunciar a aquest alt honor”. Sánchez, a qui li va costar començar a parlar de l’existència de lawfare contra alguns dels seus socis polítics (independentisme, Unidas Podemos, Compromís...), ara el pateix a la mateixa carn.
Convindria analitzar si la política a Espanya no és des de fa temps un fangar. Sánchez escriu “pretenen convertir”... La política espanyola no està convertida ja en un fangar i des de fa anys? La referència a la màquina del fang el mateix Sánchez la vincula amb Umberto Eco. Potser recordarem el programa de Salvados dedicat a aquest concepte el novembre de 2015 i a com servia per analitzar diversos casos viscuts. Eco utilitzava la metàfora de la màquina del fang per parlar de l’ús d’informació personal per desprestigiar a l’adversari polític a través dels mitjans de comunicació. En aquest cas, hem vist com des de diferents mitjans de posicions contràries al president del govern han publicat continguts, denunciats com a desinformacions, per denunciar la suposada corrupció de la seva dona. Però aquestes pràctiques venen de molt lluny i han sigut practicades per mitjans i partits de diferents posicions contra persones i organitzacions que es volien desprestigiar, criminalitzar i, fins i tot, eliminar de la vida pública.
Quina és l’excepcionalitat ara? Afecta el president del govern espanyol i a la seva dona. Però això no significa que molta altra gent, partits i altres col·lectius no ho hagin patit de manera semblant. Aquesta novetat no ha de significar que el fang contra Sánchez i la seva dona sigui més important que els altres; que hi hagi hagut altres casos de fang no ha de significar, tampoc, que aquest és menys important. Potser, per entendre l’excepcionalitat que es confereix a aquest cas cal tenir present el nou escenari en què ens trobem des de fa uns anys. Part del món del PSOE ha pres consciència del fang i la repressió (judicial, policial, mediàtica, política…) quan els ha començat a afectar. Abans, o no ho veien o fins i tot la practicaven. Una cosa semblant ha passat amb el món de Convergència, que ha pres consciència del fang i de la repressió quan els ha començat a afectar.
Les mobilitzacions del 15M, de l’independentisme, un govern de coalició entre PSOE i Unidas Podemos (després amb Sumar), els acords del PSOE amb l’independentisme, els indults, l’amnistia… creen una onada transformadora. I l'onada transformadora rep com a resposta l’onada reaccionària que també estem vivint. Part del món del PSOE, com del de Convergència, avui han de conviure amb pràctiques que no havien patit mai, que potser coneixen perquè les impulsaven contra altres, però que no eren viscudes com a repressió.
Avui, amplis sectors de la societat catalana i espanyola ja han començat a patir, de diferents maneres, repressions, fangs i lawfare que abans només havien afectat a col·lectius molt restringits, que no formava part del seu nosaltres, vinculats als moviments socials... Ara que tanta gent ja pateix aquestes pràctiques convindria un ampli i divers nosaltres que sigui capaç de denunciar-les i frenar-les. Tothom serà benvingut a la nova consciència contrària a la repressió, a l’odi, a la lawfare... Una societat que es vulgui democràtica ha d’impedir totes aquestes pràctiques destructores de democràcia (fang, lawfare...), més enllà de qui les practiqui i a qui afectin.