Fa més o menys un quart de segle, la FAES d’Aznar va sentenciar que calia “tancar l’estat de les autonomies”. En realitat, el projecte anava més enllà. Es proposava recuperar tots els espais de poder (econòmic, judicial, mediàtic...) que l’estat franquista havia centralitzat durant 40 anys. Eliminar les ambigüitats del règim del 78 i avançar cap a renovades formes centralistes, il·liberals i autoritàries. Un replegament franquista revestit amb retòrica “liberal”... Álvaro Uribe a Amèrica Llatina i Aznar al sud d’Europa van ser els precursors de l’actual extrema dreta llatina. Milei no s’entén sense Uribe, i Meloni no s’entén sense Aznar.
I en aquests primers 25 anys del segle XXI, governant el PSOE o governant el PP, el procés de reapropiació franquista de l’Estat mai s’ha aturat. Amb ritmes i intensitats diferents segon qui governés, el poder econòmic, judicial o mediàtic s’ha anat alineant de forma majoritària amb la dreta directament o indirectament postfranquista. Dia a dia, a més a més... També la jerarquia de l’Església catòlica. Si descomptem Catalunya i el País Basc, l’opinió pública majoritària al Regne d’Espanya ja està clarament decantada en favor de la cultura política que representen i interpreten de forma complementària Vox i PP. El paisatge el completa un PSOE fràgil i assetjat, acompanyat per uns socis barallats o dividits.
El 15M i el procés independentista català van ser les dues respostes més enèrgiques i il·lusionants al replegament franquista de l’Estat. Avui, però, ja només en queda el record o la nostàlgia no sempre exempta d’agror. Els conflictes i les contradiccions que van donar ales a tots dos moviments són més vius que mai, però les estratègies que els van impulsar són ben mortes. Un cop fet balanç, en el cas del sobiranisme català no sembla haver altra estratègia transitable que la d’actualitzar i reforçar la lògica de “fer país” associant tan fortament com sigui possible la identitat amb els valors de la democràcia i el progrés social compartit.
No entretindré al lector amb comentaris sobre les anades i tornades de la tragicomèdia política madrilenya. Retirant l’escuma superficial i aixecant una mica la mirada, s’imposen tres percepcions. La primera, que a Espanya la nova dreta postfranquista ja ha guanyat la guerra cultural. La segona, que la reconquesta del poder central per la nova extrema dreta ja només és qüestió de temps, i que el programa de govern serà implacable. I la tercera, que quan això acabi passant caldrà estar menys desorientats i més preparats. Mentrestant, hi ha molta feina a fer. A dins i a fora. De portes endins, reforçant la unitat civil catalana. De portes enfora, explorant i treballant totes les aliances possibles en clau democràtica.