Els fills de treballadors que vam viure els anys 50 coneixem la senzillesa de la quotidianitat. Pares treballant tot el dia amb esperit estalviador, consum molt limitat i habitatge de lloguer que avui no passaria les normes d’habitabilitat. Ara bé, aquells pisos de barri vell que acollien a treballadors procedents de les migracions internes catalanes i a migracions de l’Estat eren suficients perquè ni les famílies es podien permetre altra cosa i perquè eren millors que d’altres formes d’habitatge més precari que usava part de les migracions externes, com el barraquisme o el relloguer d’habitacions que, avui, han tornat amb noves formes. Aquells pisos senzills on encara hi havia comunes i no vàters, on la gent es banyava al safareig, els llits s’escalfaven amb bosses d’aigua i es cuinava en una estufa econòmica o de serradures. Molta gent hi visqué, hi visquérem, fins que els fills es posaren a treballar amb sous més elevats i pogueren passar a pisos de lloguer de barris nous o a comprar-ne algun.

Algun d’aquests pisos foren els habitatges modestos de protecció oficial construïts per diverses iniciatives públiques o parapúbliques durant el franquisme o els primers anys de democràcia i lliurats en règim de protecció a una família que en molts casos va passar a ser-ne propietària. Ara bé, aquesta via d’accés a una socialització de la propietat va acabar essent una trampa per a les noves generacions de treballadors. Els governs, al cap d’uns anys, en comptes de retenir-ne el control, van afavorir que els pisos poguessin esser desclassificats com de protecció oficial i els nous propietaris van deixar de viure-hi per accedir a pisos més moderns. Llavors, van percebre dels seus nous llogaters els ingressos que complementaven els de la família treballadora inicial, esdevinguda, ara, micropropietària. Els nous llogaters dels pisos protegits pagaven lloguers assequibles i  tenien l’avantatge d’estar sota un règim de no limitació temporal. Quan es va liberalitzar el lloguer, qualsevol propietari petit o mitjà va poder jugar amb l’arrendament com un complement més abundós al seu sou o pensió. En algunes ciutats, això va comportar la inversió en la millora dels habitatges per part dels propietaris; en altres aquesta millora anava acompanyada de la divisió en habitatges menors. Però, en qualsevol cas, tota l’oferta de pisos assequibles es va enfonsar. Aquest procés de liberalització dels pisos amb suport públic encara està ben viu i comportarà que més de 100.000 habitatges perdran la protecció oficial fins al 2030.

Es pot culpar als treballadors estalviadors i als seus fills d’haver usat el que la legalitat els permetia, els permet, en benefici seu? És evident que la propietat immobiliària ha estat sempre a l’estat espanyol un valor refugi. El totxo sempre s’acaba revalorant encara que pugui passar alguns ensurts temporals com al 2008-2010. Valoració que sol ser més segura que els estalvis bancaris sotmesos a l’extraactivitat del sistema financer que ha donat bastants més ensurts als petits i mitjans estalviadors.

Una prova que el model legal i econòmic empeny cap a l’estalvi en totxo està aquí. En un estudi recent d’Infojobs i Fotocasa, en tres anys, a Catalunya, els salaris han augmentat un 7,1% mentre que els lloguers ho han fet en un 27,7%. I en el conjunt de l’Estat: 7,4% i 29,4%. O sigui, hi ha hagut una pèrdua de més del 20% de la capacitat adquisitiva. La paradoxa d’aquesta realitat és que també afecta els nets d’aquells primers estalviadors que van arribar a assolir alguna propietat immobiliària. Afecta les noves generacions, que tenen moltes més dificultats d’emancipació. A aquesta realitat hi podem afegir el terratrèmol que va enganxar a milers de parelles de classe mitjana que s’havien hipotecat, més enllà d’allò aconsellable, a instàncies dels bancs; i amb la crisi i pèrdua salarial van veure’s abocats al carrer o a la penúria.

L’altra cara de la moneda està en aquells propietaris que per herència de pares estalviadors han obtingut algun o alguns edificis, normalment en barris vells, i que ara mateix es troben atrapats entre la impossibilitat real de rehabilitació pel cost, les limitacions de l’administració per les normes excessives i el risc d’ocupació dels seus pisos per gent necessitada o per màfies organitzades. Un dels factors que disminueixen l’oferta oficial de pisos és la normativa d’habitabilitat que expulsa molts pisos de l’oferta oficial. La normativa cada cop més exigent per declarar l’habitabilitat ha encarit la construcció d’obra nova i la possibilitat de rehabilitació els últims anys. Una causa n’és el zel extrem amb què a casa nostra s’apliquen les directives europees, molts cops pensades des del centre i nord del continent, no des de la Mediterrània; i a partir d’estats amb llarga trajectòria de governs socialdemòcrates que ja fa moltes dècades van apostar per l’impuls públic dels habitatges assequibles. Ara mateix, està en discussió a moltes ciutats si cal habilitar com a habitatges els baixos que ja mai més seran comerços en alguns carrers. Si aquest excés de zel en les normatives per les cèdules d’habitabilitat expulsa cap al terreny de l'alegalitat o il·legalitat milers de pisos que no tenen possibilitats reals de rehabilitació, no seria millor recuperar un estatut de prehabitabilitat per una part del parc d’habitatges antics? Els fills dels treballadors dels anys 50 hi vam viure amb dignitat.

Per tot plegat, la qüestió de l’habitatge va molt més enllà de fer front als casos greus de vulnerabilitat social. L’allau turística, els expats, l’onada immigratòria i la pèrdua de capacitat adquisitiva dels salaris, ens deixen un panorama que fa que la vulnerabilitat com a percepció afecti en diversos graus a totes les capes populars des de la classe mitjana a la més paupèrrima. La vulnerabilitat habitacional, de forma objectiva, és diferent i distant, però, de forma subjectiva, pot ser viscuda amb el mateix malestar. Hi ha la població procedent de l’emigració que ja d’entrada té dificultats d’accés. Hi ha la vulnerabilitat sobrevinguda entre matrimonis de classe mitjana ensorrats en el forat de les hipoteques dels anys del boom. Hi ha la nova vulnerabilitat generacional dels joves fills de treballadors qualificats amb alguna propietat, que no troben habitatge per emancipar-se. I finalment, hi ha la percepció del risc de vulnerabilitat dels petits propietaris, treballadors, que estan en alerta per la situació dels seus fills, la degradació del valor de la seva propietat i els incidents d’ocupació que proliferen.

Aquestes són algunes de les qüestions sobre habitatge. N’hi ha moltes més. En parlarem un altre dia. Però queda clar que un tema tan complex no se soluciona tocant bé només una o dues tecles del piano, i desafinant o no tocant les altres.