Un 41,8% de la ciutadania considera que el català hauria de ser un requisit obligatori per treballar a Catalunya. És una de les dades que apareixen en l'últim InformeCAT elaborat per Plataforma per la Llengua. Un 48,2% creu que només hauria de ser una recomanació, i un 10% és del parer que no s'hauria de demanar de cap manera. Són percentatges interessants, perquè retraten tres col·lectius prou representatius de la realitat del país. En un moment en què la llengua retrocedeix en l'ús social i que existeix certa desnaturalització -sigui per la demografia, per la manca de planificació o pel desinterès de les institucions durant una dècada-, va bé saber el mapa de la situació. 

El pràcticament 42% de ciutadans que aposten perquè el català sigui obligatori per poder treballar al país entronca amb aquell col·lectiu més mobilitzat, molest per com han anat les coses els últims anys i que veu com la llengua va de baixada. Preocupats per com els més joves la fan servir cada vegada menys, en alerta perquè els fills i els nets arriben a casa reproduint jocs al pati de l'escola que es produeixen en castellà, han arribat a la conclusió que seduir està molt bé, que eixamplar la base del català és una idea fantàstica, però que a vegades la pastanaga ha d'anar acompanyada d'un bastó. En aquest cas, l'obligatorietat. Especialment en àmbits sensibles, com la salut o l'educació. 

Són idees que potser no sonen malament al 48% que considera que el català hauria de ser una recomanació. És probable que siguin ciutadans que confiïn més en la capacitat que tinguin els castellanoparlants o els immigrants per tenir interès a l'hora d'aprendre -i, sobretot, utilitzar- la llengua del país. Que entenen el català com un motor del progrés, com el fil roig d'una nació que no travessa el millor moment, però a qui l'obligatorietat fa témer la mala percepció de la llengua. Que, si es fa indispensable a nivell legal, s'allunyi d'una imatge amable i que perdi adeptes. Una aproximació raonable, que beu d'una actitud positiva i propositiva que, durant el procés, va trobar a faltar més punch.

Pel que fa al 10% que considera que el català no ha de ser ni obligatori ni recomanat, poca cosa hi ha a dir i, en el fons, a fer. A les xarxes socials es poden trobar exemples d'expats que prefereixen viure en una espècie de gueto amb l'anglès com a única llengua vàlida; un món en què el català no és més que una molèstia o una sonoritat folklòrica, fins i tot molesta quan es reivindica. I, per descomptat, també hi ha qui, amb deliris uniformitzadors, considera que el castellà ha de prevaldre perquè té més milions de parlants. Els costa argumentar com una llengua tan global pot estar perseguida a Catalunya, potser perquè no s'aguanta per enlloc. La creativitat té un límit. 

La virtut, probablement, es troba entre la primera i la segona opció, perquè la tercera és només digna per aquells que interpreten com una riquesa conèixer una llengua en lloc de dues. Ha de ser obligatori el català? L'exemple andorrà pot donar pistes, tot i que es tracta d'una comunitat més petita i amb especificitats -en matèria migratòria, per exemple- que no té Catalunya. Ha de ser una recomanació? Potser és insuficient, però tampoc menyspreable. Costa de creure que algú no tingui interès per conèixer una de les llengües oficials del país on ha volgut anar a treballar; seduir és bo, perquè serveix per atraure nous parlants, però sobretot cal convenciment col·lectiu.