La recent cimera de l’OTAN celebrada a la Haia el passat dimecres sota el dictat de Donald Trump és difícil qualificar d’una altra manera la submissió dels 30 països membres europeus (inclosa Turquia) i del Canadà a les exigències del president dels EUA, que, amb l'única excepció del president espanyol Pedro Sánchez, va aconseguir imposar el seu criteri sobre la necessitat d’un rearmament made in USA dels països que formen l’organització. Especialment condescendent i humiliant va ser l’actitud del secretari general, el liberal conservador i exprimer ministre dels Països Baixos, Mark Rutte, que va exalçar sense cap mena de recança i de forma exagerada la figura i la política exterior -primer caldria suposar que en té i que no actua a cop d’impulsos segons el dia- del nou xèrif del món occidental.
En suma, la cimera va aprovar augmentar la despesa en armament fins al 5% del PIB durant la pròxima dècada, amb l’excepció de Sánchez que només es va comprometre a complir els objectius en defensa i seguretat amb un percentatge equivalent al 2,1% del PIB, la qual cosa va provocar dures crítiques i amenaces gens subtils de Trump i el rebuig més o menys matisat de molts països europeus entregats a les exigències de Trump. Encara que, com demostra la història recent de l’organització, els acords de despesa en defensa aprovats en les cimeres no són vinculants jurídicament i no es contemplen sancions en cas d’incompliment, no hi ha dubte que representarà un esforç ingent, que tindrà conseqüències negatives de cara a les polítiques socials, en l’estat del benestar i en la cooperació amb els països en vies de desenvolupament. I, particularment negatius seran els efectes en aquells països que parteixen de les contribucions més baixes: Croàcia (1,8%), Portugal (1,6%), Itàlia (1,5%), Canadà (1,4%), Bèlgica, Luxemburg, Eslovènia i Espanya (1,3%).
Tampoc hi ha massa dubtes que les grans beneficiàries de l’acord seran les empreses d’armament nord-americanes. Segons la Base de dades sobre les 100 principals empreses productores d'armes i de serveis militars del món el 2023 i el Yearbook 2025 publicats per l’Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI, Institut Internacional d'Estudis per a la Pau d'Estocolm) el 2023 aquestes cent empreses van vendre armes per un total de 632 bilions de dòlars i en les primeres posicions trobem cinc companyies dels EUA (Lockheed Martin Corp., RTX, Northrop Grumman Corp., Boeing i General Dynamics Corp.), amb un total d’ingressos de 198.000 milions de dòlars, seguides d’una britànica (Bae Systems), d’una russa (Rostec) i de tres xineses (AVIC, Noringo i CETC), amb total de 109.000 milions de dòlars. Paral·lelament, entre 2020 i 2024, els EUA van exportar el 43% del total d’armes al món, França el 9,6%, Rússia el 7,8%, la Xina el 5,9%, Alemanya el 5,6%, Itàlia el 4,8%, el Regne Unit el 3,6%, Israel el 3,1%, Espanya el 3,0% i Corea del Sud el 2,2%. Queda clar, doncs, el perquè de l’exigència de Trump en augmentar la despesa armamentista dels països de l’OTAN. En definitiva, era una qüestió de business i no només de defensa o rearmament.
La posició a contracorrent de Sánchez, en uns moments de greus dificultats internes i assetjat per la corrupció d’alguns dels que havien estat les seves persones de confiança, resulta sorprenent, però coherent amb els valors que un dia van impulsar la construcció de la UE. Ja sé que a hores d’ara un llibre que per a molts va resultar crucial i clarificador a començaments d’aquest segle (Robert Cooper, The Post-modern State and the World Order, 2000) pot semblar passat de moda i una nostàlgia d’un passat que no tornarà. Pensar que la política -la diplomàcia- és la via civilitzada i madura per solucionar els conflictes i per superar a través de l’acord i el consens, la cessió de sobirania (i els seus símbols, les fronteres, les banderes, les divises...), les polítiques solidàries i el multilateralisme té, sens dubte, un punt de naïf, de nostàlgia i de candidesa en el món dels més forts (EUA, la Xina, menys evidentment Rússia, i tot una sèrie de potències regionals amb aspiracions) que pugnen per esquarterar el món en zones d’influència com ja havia succeït en el passat. I en aquest nou intent de distribució del poder sembla que la UE no troba el seu lloc, esquinçada per les divisions internes (el retorn dels estats sobirans sense sessió de competències a Brussel·les que defensen una extrema dreta que ja no pretén marxar de la Unió, sinó modelar-la segons els seus interessos nacionals respectius) i sacsejada pel desplaçament de l’eix geoestratègic mundial cap a l’Indopacífic (el retorn de l’Àsia que va anunciar ja de manera excel·lent l’historiador d’Oxford Peter Frankopan en el seu llibre més conegut (The Silk Road, 2015) en detriment de les relacions transatlàntiques.
El nou posicionament de la UE no serà mai fruit de fer seguidisme dels dictats de Trump, que vetlla pels seus propis interessos (ni tan sols pels dels EUA), sinó per retornar al vell concepte d’autonomia estratègica, de cohesió social i política, d’ajuda i solidaritat amb les economies més febles de la UE i dels nostres veïns, de missatges clars i accions en defensa del dret internacional humanitari (a Ucraïna, sí; però també a Gaza, al Sudan, al Sahel o a Myanmar podem per cas), amb l’ampliació en condicions de la UE amb els països candidats (Ucraïna, Moldava, Turquia i els països dels Balcans occidentals)... Només així la UE trobarà el seu lloc, que per economia, exportacions i nivell de vida hauria de correspondre al seu poder si el sap exercir. Un poder diferent, no necessàriament amb aspiracions d’esdevenir una potència més com es va manifestar en el període de l’imperialisme. Un poder basat en valors universals i no només en la coerció de la seva força militar. Pot semblar ingenu, com va passar amb Sánchez a la Haia on fins i tot a la foto de família de la cimera hi ha hagut qui ha volgut veure en la posició distanciada que ocupava com la resta de països li feien el buit. És ingenu, sens dubte, però només així la UE trobarà el seu lloc en el nou món geopolític que s’està forjant i amb el benentès per aconseguir l’autonomia estratègica en defensa, en productes essencials (recordem la Covid-19) i en noves tecnologies no és cosa d’un dia per l’altre i que exigirà uns nivells de col·laboració i de cooperació i de polítiques socials conjuntes que fins avui no s’han donat. Potser cal ser ingenu per guanyar el futur.