Aznar, per arribar al govern espanyol va haver de fer un “gir al centre”, Núñez Feijóo fa un gir a Vox. No només ho fa el PP, també aquells mitjans que li poden donar suport. L’arribada del PP al govern espanyol l’any 1996, amb el Pacte del Majestic acordat amb Convergència i Unió, es va presentar com el relleu del PSOE després de catorze anys de govern molt desgastat, entre altres coses, per diferents casos de corrupció (cap d’aquests partits semblava tenir problemes amb els GAL).
Avui el relat de PP i Vox parla d’acabar amb el “Sanchismo” i derogar totes aquelles lleis que ha fet possible el govern de coalició PSOE-Unidas Podemos. Se’ns parla d’acabar amb Sánchez, no amb el PSOE. Fins i tot hi ha qui des del PP reivindica la tornada d’un PSOE que no estigui segrestat per Sánchez. Sánchez és el mal que juntament amb Unidas Podemos i els acords amb partits independentistes acabarà amb Espanya. Està en joc Espanya.
Les crítiques al nacionalisme català, a Pujol, a CIU, sempre hi van ser, però no van ser prou greus per fer evitar el Pacte del Majestic. Avui costa imaginar un acord PP-Junts, però Trias acaba de dir que després de les eleccions del 23 de juliol s’ha de poder negociar seriosament amb el PP. Trias fa present la necessitat que té Junts de poder arribar acords amb diferents partits polítics. Parla obertament que ell volia pactar amb el PSC l’alcaldia de Barcelona, no va poder ser perquè Collboni també la volia. Parla obertament que ell vol repetir el pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona. El PP hi voldrà parlar? Junts comparteix la posició de Trias?
El PP ha optat per la reacció, la reacció per recuperar-se de l’escissió de Vox i perquè li queden poques opcions de pacte si no decideix tornar a fer un “gir al centre” que l’apropi als partits nacionalistes que li van donar els suports. PP i Vox presenten el seu accés al govern com la resposta imprescindible a unes polítiques que és necessari revertir. Les primeres mesures que estem coneixent dels nous governs municipals o autonòmics on hi haurà acord entre PP i Vox tenen a veure amb l’eliminació de carrils bici, l’aixecament de restriccions a la circulació, la prohibició de bandes arc iris per a la celebració de l’Orgull, evitar la col·laboració entre territoris vinculats a la llengua catalana, la negació de la violència masclista... PP i Vox responen, reaccionen, a canvis que s’han anat consolidant els darrers anys: ecologisme, feminisme, drets per a les persones LGTBIQ+, reivindicacions catalanistes o sobiranistes...
Al llarg de la història trobarem diferents moments en què, després d’un període de revoltes i mobilitzacions transformadores, es genera una resposta reaccionària. Un exemple proper i molt clar es va viure després de la llarga dècada dels seixanta. El moviment pels drets civils als Estats Units, mobilitzacions estudiantils contra l’autoritarisme arreu, reivindicacions obreres, el moviment contra la guerra del Vietnam, la nova onada del moviment feminista, la teologia de l’alliberament... La resposta seria Margaret Thatcher, Ronald Reagan, Joan Pau II... Una contrarevolució conservadora o reaccionària. Una contrarevolució per acabar amb una revolució. No va acabar amb tot, però el Neoliberalisme arriba fins avui. El neoliberalisme que va acabar amb el Xile d’Allende encara es viu, i el setembre vinent farà 50 anys del cop d’estat de l’exèrcit xilè amb el suport dels EUA.
El PP de Mariano Rajoy va anunciar que quan governés derogaria la llei que feia possible el matrimoni per a persones del mateix sexe, quan va arribar a la Moncloa no ho va fer. Una part del PP i dels seus votants van tenir molt clar que aquesta nova llei era un avançament, un guany de drets pel conjunt de la societat. Què passarà ara si PP i Vox arriben a governar? Sabem allò que està passant als municipis i a les comunitats on estan arribant a acords per governar. Què passarà amb la llei de l’eutanàsia que ara compleix dos anys i que està permetent millorar condicions de vida i mort a moltes persones? Què faran amb el dret a l’avortament? Veurem allò que ja estem veient als EUA? Què faran amb la llei de l’habitatge que tant ha costat i que la PAH i el Sindicat de Llogateres denuncien com insuficient?
En diferents moments històrics, s’ha parlat de pensament reaccionari i política reaccionària per fer referència a respostes a canvis transformadors d’una societat com va ser la Revolució Francesa, per exemple. Des de la reacció s’acostuma a evocar un passat idealitzat que es prefereix al present. Aquest present de canvi, d’incertesa, de noves lleis, es vol revertir. Trump va parlar de fer Amèrica gran una altra vegada, seguint un lema que ja utilitzat per Reagan el 1980... En les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona hem vist com diferents partits parlaven de tornar a una Barcelona d’un passat idealitzat sense Colau i els Comuns; el PP ara evoca la nostàlgia amb Verano Azul...
El creixement del pensament reaccionari que vivim a la nostra societat, però que també podem veure en altres països, és una resposta a canvis socials que hem viscut els darrers anys fruit de la mobilització social, la reivindicació, i la disputa de les posicions dominants a la política institucional, l’opinió publicada i la cultura. En aquest escenari de reacció cada debat, cada política, es pot acabar situant en una cruïlla en què està en joc seguir un camí d’ampliació de drets i democràcia o, un altre, de reducció de drets i democràcia. Cada partit, cada mitjà de comunicació, cada empresa, tothom, haurà de decidir on vol situar-se i que vol contribuir a crear. I això no va només de PP i Vox, es contribueix a la reacció des de molts àmbits. Junts critica i no comparteix la regulació de lloguers. Pedro Sánchez diu que té amics que se senten incòmodes amb el feminisme... Recomano llegir la reflexió de Joan Serra sobre aquest punt en aquest diari.
Sempre és més fàcil etiquetar algú de reaccionari o d’extrema dreta o de feixista, com si això servís per guanyar alguna cosa. Però el gran repte que tenim al davant és poder tenir converses constructives entre qui no pensa de la mateixa manera per identificar què ens farà avançar en drets, millora de condicions de vida, i creació de democràcia. El discurs de la reacció és senzill, fàcil, directe i generador de passions col·lectives destructives. Necessitem generar aquestes converses, dedicar-hi temps, buscar els millors arguments i que les passions que generem tinguin més amor que odi i millorin les condicions de vida a la nostra societat.
Avui el relat de PP i Vox parla d’acabar amb el “Sanchismo” i derogar totes aquelles lleis que ha fet possible el govern de coalició PSOE-Unidas Podemos. Se’ns parla d’acabar amb Sánchez, no amb el PSOE. Fins i tot hi ha qui des del PP reivindica la tornada d’un PSOE que no estigui segrestat per Sánchez. Sánchez és el mal que juntament amb Unidas Podemos i els acords amb partits independentistes acabarà amb Espanya. Està en joc Espanya.
Les crítiques al nacionalisme català, a Pujol, a CIU, sempre hi van ser, però no van ser prou greus per fer evitar el Pacte del Majestic. Avui costa imaginar un acord PP-Junts, però Trias acaba de dir que després de les eleccions del 23 de juliol s’ha de poder negociar seriosament amb el PP. Trias fa present la necessitat que té Junts de poder arribar acords amb diferents partits polítics. Parla obertament que ell volia pactar amb el PSC l’alcaldia de Barcelona, no va poder ser perquè Collboni també la volia. Parla obertament que ell vol repetir el pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona. El PP hi voldrà parlar? Junts comparteix la posició de Trias?
El PP ha optat per la reacció, la reacció per recuperar-se de l’escissió de Vox i perquè li queden poques opcions de pacte si no decideix tornar a fer un “gir al centre” que l’apropi als partits nacionalistes que li van donar els suports. PP i Vox presenten el seu accés al govern com la resposta imprescindible a unes polítiques que és necessari revertir. Les primeres mesures que estem coneixent dels nous governs municipals o autonòmics on hi haurà acord entre PP i Vox tenen a veure amb l’eliminació de carrils bici, l’aixecament de restriccions a la circulació, la prohibició de bandes arc iris per a la celebració de l’Orgull, evitar la col·laboració entre territoris vinculats a la llengua catalana, la negació de la violència masclista... PP i Vox responen, reaccionen, a canvis que s’han anat consolidant els darrers anys: ecologisme, feminisme, drets per a les persones LGTBIQ+, reivindicacions catalanistes o sobiranistes...
Al llarg de la història trobarem diferents moments en què, després d’un període de revoltes i mobilitzacions transformadores, es genera una resposta reaccionària. Un exemple proper i molt clar es va viure després de la llarga dècada dels seixanta. El moviment pels drets civils als Estats Units, mobilitzacions estudiantils contra l’autoritarisme arreu, reivindicacions obreres, el moviment contra la guerra del Vietnam, la nova onada del moviment feminista, la teologia de l’alliberament... La resposta seria Margaret Thatcher, Ronald Reagan, Joan Pau II... Una contrarevolució conservadora o reaccionària. Una contrarevolució per acabar amb una revolució. No va acabar amb tot, però el Neoliberalisme arriba fins avui. El neoliberalisme que va acabar amb el Xile d’Allende encara es viu, i el setembre vinent farà 50 anys del cop d’estat de l’exèrcit xilè amb el suport dels EUA.
El PP de Mariano Rajoy va anunciar que quan governés derogaria la llei que feia possible el matrimoni per a persones del mateix sexe, quan va arribar a la Moncloa no ho va fer. Una part del PP i dels seus votants van tenir molt clar que aquesta nova llei era un avançament, un guany de drets pel conjunt de la societat. Què passarà ara si PP i Vox arriben a governar? Sabem allò que està passant als municipis i a les comunitats on estan arribant a acords per governar. Què passarà amb la llei de l’eutanàsia que ara compleix dos anys i que està permetent millorar condicions de vida i mort a moltes persones? Què faran amb el dret a l’avortament? Veurem allò que ja estem veient als EUA? Què faran amb la llei de l’habitatge que tant ha costat i que la PAH i el Sindicat de Llogateres denuncien com insuficient?
En diferents moments històrics, s’ha parlat de pensament reaccionari i política reaccionària per fer referència a respostes a canvis transformadors d’una societat com va ser la Revolució Francesa, per exemple. Des de la reacció s’acostuma a evocar un passat idealitzat que es prefereix al present. Aquest present de canvi, d’incertesa, de noves lleis, es vol revertir. Trump va parlar de fer Amèrica gran una altra vegada, seguint un lema que ja utilitzat per Reagan el 1980... En les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona hem vist com diferents partits parlaven de tornar a una Barcelona d’un passat idealitzat sense Colau i els Comuns; el PP ara evoca la nostàlgia amb Verano Azul...
El creixement del pensament reaccionari que vivim a la nostra societat, però que també podem veure en altres països, és una resposta a canvis socials que hem viscut els darrers anys fruit de la mobilització social, la reivindicació, i la disputa de les posicions dominants a la política institucional, l’opinió publicada i la cultura. En aquest escenari de reacció cada debat, cada política, es pot acabar situant en una cruïlla en què està en joc seguir un camí d’ampliació de drets i democràcia o, un altre, de reducció de drets i democràcia. Cada partit, cada mitjà de comunicació, cada empresa, tothom, haurà de decidir on vol situar-se i que vol contribuir a crear. I això no va només de PP i Vox, es contribueix a la reacció des de molts àmbits. Junts critica i no comparteix la regulació de lloguers. Pedro Sánchez diu que té amics que se senten incòmodes amb el feminisme... Recomano llegir la reflexió de Joan Serra sobre aquest punt en aquest diari.
Sempre és més fàcil etiquetar algú de reaccionari o d’extrema dreta o de feixista, com si això servís per guanyar alguna cosa. Però el gran repte que tenim al davant és poder tenir converses constructives entre qui no pensa de la mateixa manera per identificar què ens farà avançar en drets, millora de condicions de vida, i creació de democràcia. El discurs de la reacció és senzill, fàcil, directe i generador de passions col·lectives destructives. Necessitem generar aquestes converses, dedicar-hi temps, buscar els millors arguments i que les passions que generem tinguin més amor que odi i millorin les condicions de vida a la nostra societat.