Josep Tero, el cantautor empordanès de l’Escala, “una vila oberta i generosa” diu Josep Pla a Coses vistes, que ha portat els poetes catalans arreu amb una forta petjada a Grècia obria dissabte la vint-i-setena edició del Premi de Poesia Maria-Mercè Marçal, la més emotiva de totes les convocatòries per un doble motiu: perquè se celebrava a Ivars d’Urgell, d’on la poeta era filla, i al jardí de casa seva amb els seus, amb la seva família nuclear: amb l’Heura i el seu company, la seva filla i la professora Fina Birulés, parella que en fou, de Maria-Mercè Marçal, conjuntament amb membres de la Fundació que vetlla pel seu llegat. Per tot això l’organització, des del Consell Comarcal del Pla d’Urgell, que és qui convoca el premi, va voler que el lema de l’acte fos “la meva Marçal”, perquè tothom té la seva M. Mercè Marçal. La meva, la dona de les veritats fondes: en els seus versos, en els seus escrits tots, en les seves accions i en les seves actituds.
“Abraçar la terra i cercar el que ens demana la terra. Saber del cert quan arriba el seu zel, fecundar-la llavors”, canta Maria del Mar Bonet, i dèiem l’any passat a Torregrossa, en la primera de les itineràncies del premi pels municipis de la comarca que el volen acollir, que Bellvís té un hort poètic on el vers arrela fondament. Una feliç síntesi de natura i cultura que, en la seva expressió més viva, diu Josep Vallverdú, hauria fet les delícies de Maria-Mercè Marçal. Certament, aquests nostres verals són, en el seu paisatge, el seu referent primer. És d’aquí d’on arrenca tota la seva poètica, que ha mantingut sempre un diàleg explícit amb el país, amb la llengua i amb la pròpia identitat. És el paisatge-país-pàtria de què parla el professor Ignasi Aldomà, en el llibre homònim. Perquè no hi ha pàtria sense país, i hi ha país sense paisatge. Sense paisatges.
La Maria Mercè Marçal que diu “durant molts anys he escrit només, o fonamentalment, poesia, i la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d’ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l’imprevist desencadena” és la que el Consell Comarcal del Pla d’Urgell vol que prengui protagonisme en l’acte de lliurament d’aquest Premi que porta el seu nom, conjuntament, és clar, amb l’autora o amb l’autor i amb l’obra guanyadora, perquè creixi l’èxit continuat de tot el conjunt d’obra de la poeta d’Ivars, que creixi en nombre de lectors, que sigui motiu d’estudi acadèmic, que no l’abandoni la crítica i que no s’aturin les reedicions i les traduccions en els catàlegs editorials.
I si doncs del que es tracta és de vetllar perquè l’obra de Maria-Mercè Marçal creixi en nombre de lectors, l’acte d’atorgament del premi va tenir moments molt emotius. Com ara el fet que tot i que Francisco Brines deia que la poesia no té públic, sinó que té lectors, i com que aquest any en curs l’obríem amb el comiat a la poeta Rosa Fabregat el dia 1 de gener al migdia, es va voler també fer-la present, ella, que hi va venir edició rere edició a l’acte del lliurament d’aquest premi, i per això es va convenir de guardar-ne memòria triant un fragment del Rèquiem per a una poeta inspirat en la mort de Maria-Mercè Marçal, que, a la manera dels Rèquiem de Rilke, Rosa Fabregat va escriure l’estiu de 1998. Hi va posar veu la professora Judit Ibós de l’Institut Manuel de Pedrolo de Tàrrega. I Pepa Ardanuy, de Vinarós establerta a Ivars, ànima per mantenir viva Marçal des de la Fundació fins a la Ruta literària i Grup de Treball Maria-Mercè Marçal a l’Aula del Centre de Recursos Pedagògics del Pla, va emocionar parlant de “la seva Marçal”.
L’organització, conjuntament amb la Fundació Maria-Mercè Marçal, també va voler un jurat de poetes que abastessin la realitat de totes les variants dialectals dels Països Catalans, conscients que no hi ha adscripcions territorials per a la literatura, perquè pertany a la llengua en què és escrita, per bé sí que n’hi ha per als creadors. Des de les Terres de Lleida ens sentim més nostra Maria-Mercè Marçal per l’emoció de la proximitat, de la mateixa manera que els valencians se senten més seva Àngels Gregori, o, a l’Empordà, Montserrat Vayreda i Narcís Comadira.
I enguany, el veredicte d’un jurat format per Mireia Calafell, Teresa Colom, Laia Martínez, Teresa Pasqual i Blanca Llum Vidal ens oferia un dels moments de la nit: amb Carles Palau, president del Consell Comarcal; Joan Carles Sànchez, alcalde d’Ivars; Eulàlia Pagès, editora; Eduard Escoffet, president de la Institució de les Lletres Catalanes; la vicepresidenta del Consell Comarcal, Maribel Zamora i la consellera Shauna Bawn en obrir plica l’eivissenca Jèssica Ferrer Escandell, graduada en Filologia Catalana i amb una trajectòria de professora de llengua, cultura i literatura catalanes a la Universitat de Sao Paulo i traductora del poeta gallec Lois Pereiro al català, amb un obra presentada sota el títol de L’exoesquelet guanyava el premi. Amb lloances del jurat.
Però, realment, el moment de la nit, que no s’havia produït en cap de les anteriors edicions, va ser escoltar Heura Marçal parlant davant un públic emocionat de “la seva Marçal”, que vol dir de la mare. Ulls entelats, silenci còmplice i ovació final. I Josep Tero va tancar un acte posant música i veu als versos “de la figura que té la centralitat que cap altra poeta dona no ha tingut en la tradició catalana”. Uns versos, els de Maria-Mercè Marçal, per com sedueixen els lectors per la capacitat que desprenen de donar nom a l’experiència de la realitat: personal, social i política.
