Tanta importància que tenen els partits polítics a la nostra societat i tan poc que els qüestionem, tan poc que pensem sobre la seva rellevància, tan poc que els analitzem. Després de la mort del dictador Francisco Franco, a Espanya es va establir un model de societat en el que els partits són peces centrals pel seu funcionament. La política institucional funciona a partir dels partits polítics, són les eines per a fer funcionar les eleccions, els parlaments, els consistoris, els mitjans de comunicació públics, el sistema judicial... La nostra societat, molt més enllà de les eleccions i els governs, s’estructura a partir dels partits polítics. Els partits polítics són elements amb un gran poder en tots els àmbits de la nostra societat.
Determinades pràctiques dels partits polítics donen nom a allò que coneixem com a partidisme. Podem intentar definir el partidisme com aquelles pràctiques dels partits polítics que es fan per beneficiar els seus interessos sense tenir presents altres necessitats, principis o valors. El partidisme es pot pensar també més enllà dels partits, pensant les pràctiques que es poden desenvolupar des de diferents àmbits en benefici de la mateixa part, d’allò que es defensa o es promou. Els mitjans de comunicació també practiquen el partidisme, en benefici de la part que defensen particularment o en la seva associació amb partits o altres organitzacions de la nostra societat. Les organitzacions patronals o sindicals també poden practicar el partidisme...
El partidisme i els seus mals no són una nova realitat, la seva existència ve de lluny. Simone Weil (1909-1943), pensadora francesa amb una vida tan breu com intensa, hi va dedicar alguna de les seves reflexions i propostes més radicals i transformadores. Ho va fer, especialment, quan en una Europa dominada per la guerra pensava en el futur després de la II Guerra Mundial i va defensar suprimir els partits polítics. Va elaborar un document que ara, amb Paula Veciana Botet, hem traduït al català: Assaig sobre la supressió dels partits polítics (Pol·len edicions, 2023).
La proposta de Weil avui és totalment contrahegemònica, gairebé ningú pensa en una organització social sense partits. Però més enllà de les dificultats per imaginar una realitat alternativa a l’actual, convindria atendre els seus arguments i buscar com fer front als problemes que plantegen els partits polítics i el partidisme. Avui també hem de pensar en temps de guerres i d’anuncis de guerres que ens presenten com properes... També hem de pensar en una societat plena de partidisme on el compromís que ella imaginava que hauria de fer cada persona integrant d’un partit resulta difícil de compartir. Deia així: “Cada vegada que examini qualsevol problema polític o social, em comprometo a oblidar completament que soc membre de tal grup, i a preocupar-me exclusivament de discernir el bé públic i la justícia”.
Per Weil els partits polítics tenen tres característiques que els defineixen i que resulten problemàtiques per una societat que es vulgui democràtica. Els partits polítics són una màquina de fabricar passió col·lectiva; exerceixen pressió sobre les persones que en formen part; i tenen com un objectiu principal, i últim, créixer sense límit. El partidisme porta que tot es faci en benefici del partit i tot pugui passar per sobre d’altres objectius, finalitats, valors i principis. El partidisme porta que els partits promoguin passions col·lectives per tal que qui en forma part i qui no actuï d’acord amb les seves intencions. El partidisme actua contra qui pensa diferent dels interessos del partit, de la part.
Simone Weil arriba a escriure que els partits polítics tenen una ànima totalitària pels seus orígens i les seves aspiracions. Ho podem veure avui quan sentim parlar representants de partits, o mitjans, com si poguessin desaparèixer la resta de les opcions polítiques, com si no existissin, com si no tinguessin cap valor... Durant les campanyes electorals molt pocs partits s’obren a plantejar la seva actuació assumint la diversitat de posicions existents a la seva societat. Es parla, i s’actua, com si la diversitat no existís. Com si hi hagués voluntat de fer desaparèixer aquesta diversitat. Aquestes passions col·lectives són totalitàries.
“El veritable esperit de 1789 consisteix a pensar no pas que una cosa és justa perquè el poble la vol, sinó que, en certes condicions, la voluntat del poble té més possibilitats que qualsevol altra voluntat de ser justa”. Ho va escriure Weil pensant en allò que té de transformador i democràtic la Revolució Francesa de 1789. Una decisió no és democràtica perquè la decideix el poble, si un poble és capaç de raonar i decidir pot arribar a una decisió democràtica i justa. La democràcia no és un bé. La democràcia és un mitjà que ens pot permetre arribar a decisions que siguin un bé, que siguin justes. Però per tal que això pugui passar necessitem un poble que pugui formar-se, informar-se, reflexionar, debatre... Això només es pot aconseguir si no existeixen passions col·lectives que ho impossibiliten.
La política catalana, espanyola, europea, estatunidenca, està definida avui per aquest partidisme i la constant fabricació de passió col·lectiva. Lluny de produir democràcia, la tendència majoritària és produir passions col·lectives que puguin ser utilitzades en benefici de la nostra part passant per sobre de valors i principis democràtics, valors i principis en defensa de les necessitats dels éssers humans. Avui, Weil, continua sent una pensadora imprescindible per ajudar-nos a reflexionar sobre aquests greus desafiaments i a buscar solucions. Una ocasió propera: dissabte 6 d’abril a Can Grau, a Masies de Roda, s’organitza una representació teatral en què Míriam Iscla farà viure a Simone Weil i després hi haurà un debat sobre la vigència i la necessitat del seu pensament.
Fa quinze dies iniciaven un cicle d’articles pensant en les eleccions del 12 de maig parlant de Joan C. Tronto, i ens preguntàvem “Qui tindrà cura que tinguem democràcia?”. Weil forma part de qui es preocupa, com Tronto, de com disposar de democràcia; de com aconseguir que el poble, que les persones que formin part d’una societat, puguin practicar la democràcia i viure d’acord amb ella. Weil, coincideix també amb Tronto, en no tenir una concepció raquítica de la democràcia. Les necessitats humanes han de ser garantides i les nostres societats, encara que es diguin democràtiques, no ho fan.
Determinades pràctiques dels partits polítics donen nom a allò que coneixem com a partidisme. Podem intentar definir el partidisme com aquelles pràctiques dels partits polítics que es fan per beneficiar els seus interessos sense tenir presents altres necessitats, principis o valors. El partidisme es pot pensar també més enllà dels partits, pensant les pràctiques que es poden desenvolupar des de diferents àmbits en benefici de la mateixa part, d’allò que es defensa o es promou. Els mitjans de comunicació també practiquen el partidisme, en benefici de la part que defensen particularment o en la seva associació amb partits o altres organitzacions de la nostra societat. Les organitzacions patronals o sindicals també poden practicar el partidisme...
El partidisme i els seus mals no són una nova realitat, la seva existència ve de lluny. Simone Weil (1909-1943), pensadora francesa amb una vida tan breu com intensa, hi va dedicar alguna de les seves reflexions i propostes més radicals i transformadores. Ho va fer, especialment, quan en una Europa dominada per la guerra pensava en el futur després de la II Guerra Mundial i va defensar suprimir els partits polítics. Va elaborar un document que ara, amb Paula Veciana Botet, hem traduït al català: Assaig sobre la supressió dels partits polítics (Pol·len edicions, 2023).
La proposta de Weil avui és totalment contrahegemònica, gairebé ningú pensa en una organització social sense partits. Però més enllà de les dificultats per imaginar una realitat alternativa a l’actual, convindria atendre els seus arguments i buscar com fer front als problemes que plantegen els partits polítics i el partidisme. Avui també hem de pensar en temps de guerres i d’anuncis de guerres que ens presenten com properes... També hem de pensar en una societat plena de partidisme on el compromís que ella imaginava que hauria de fer cada persona integrant d’un partit resulta difícil de compartir. Deia així: “Cada vegada que examini qualsevol problema polític o social, em comprometo a oblidar completament que soc membre de tal grup, i a preocupar-me exclusivament de discernir el bé públic i la justícia”.
Per Weil els partits polítics tenen tres característiques que els defineixen i que resulten problemàtiques per una societat que es vulgui democràtica. Els partits polítics són una màquina de fabricar passió col·lectiva; exerceixen pressió sobre les persones que en formen part; i tenen com un objectiu principal, i últim, créixer sense límit. El partidisme porta que tot es faci en benefici del partit i tot pugui passar per sobre d’altres objectius, finalitats, valors i principis. El partidisme porta que els partits promoguin passions col·lectives per tal que qui en forma part i qui no actuï d’acord amb les seves intencions. El partidisme actua contra qui pensa diferent dels interessos del partit, de la part.
Simone Weil arriba a escriure que els partits polítics tenen una ànima totalitària pels seus orígens i les seves aspiracions. Ho podem veure avui quan sentim parlar representants de partits, o mitjans, com si poguessin desaparèixer la resta de les opcions polítiques, com si no existissin, com si no tinguessin cap valor... Durant les campanyes electorals molt pocs partits s’obren a plantejar la seva actuació assumint la diversitat de posicions existents a la seva societat. Es parla, i s’actua, com si la diversitat no existís. Com si hi hagués voluntat de fer desaparèixer aquesta diversitat. Aquestes passions col·lectives són totalitàries.
“El veritable esperit de 1789 consisteix a pensar no pas que una cosa és justa perquè el poble la vol, sinó que, en certes condicions, la voluntat del poble té més possibilitats que qualsevol altra voluntat de ser justa”. Ho va escriure Weil pensant en allò que té de transformador i democràtic la Revolució Francesa de 1789. Una decisió no és democràtica perquè la decideix el poble, si un poble és capaç de raonar i decidir pot arribar a una decisió democràtica i justa. La democràcia no és un bé. La democràcia és un mitjà que ens pot permetre arribar a decisions que siguin un bé, que siguin justes. Però per tal que això pugui passar necessitem un poble que pugui formar-se, informar-se, reflexionar, debatre... Això només es pot aconseguir si no existeixen passions col·lectives que ho impossibiliten.
La política catalana, espanyola, europea, estatunidenca, està definida avui per aquest partidisme i la constant fabricació de passió col·lectiva. Lluny de produir democràcia, la tendència majoritària és produir passions col·lectives que puguin ser utilitzades en benefici de la nostra part passant per sobre de valors i principis democràtics, valors i principis en defensa de les necessitats dels éssers humans. Avui, Weil, continua sent una pensadora imprescindible per ajudar-nos a reflexionar sobre aquests greus desafiaments i a buscar solucions. Una ocasió propera: dissabte 6 d’abril a Can Grau, a Masies de Roda, s’organitza una representació teatral en què Míriam Iscla farà viure a Simone Weil i després hi haurà un debat sobre la vigència i la necessitat del seu pensament.
Fa quinze dies iniciaven un cicle d’articles pensant en les eleccions del 12 de maig parlant de Joan C. Tronto, i ens preguntàvem “Qui tindrà cura que tinguem democràcia?”. Weil forma part de qui es preocupa, com Tronto, de com disposar de democràcia; de com aconseguir que el poble, que les persones que formin part d’una societat, puguin practicar la democràcia i viure d’acord amb ella. Weil, coincideix també amb Tronto, en no tenir una concepció raquítica de la democràcia. Les necessitats humanes han de ser garantides i les nostres societats, encara que es diguin democràtiques, no ho fan.