Dissabte 23 de novembre es va viure a Barcelona una nova mobilització històrica, en aquest cas pel dret a l’habitatge. Històrica per diferents motius, no és només una manera de parlar per donar-li importància. Mai havíem vist tantes persones sortir en manifestació per reclamar reivindicacions que associem al dret a l’habitatge. Dret a l’habitatge significa que tothom pugui disposar d’una llar i que no sigui un privilegi de poca gent. Dret a l’habitatge significa que tothom tingui garantida una llar més enllà de les seves condicions materials de vida. ¿Per què ara hem viscut aquesta emergència del moviment pel dret a l’habitatge? Les nostres mirades a curt sempre ens expliquen les mobilitzacions socials per algun fet que acaba de succeir. I és veritat que això influeix, però darrere de tota mobilització organitzada hi ha més factors a tenir en compte. Aquí quatre claus per entendre i analitzar allò que estem vivim.
Primera clau: l’emergència habitacional cada cop afecta a més gent
Quan van començar a sentir parlar de reivindicacions que tenen a veure amb l’habitatge? És probable que moltes persones responguin amb l’aparició de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca a partir de 2009, després de l’inici de la crisi del 2008 i els seus efectes sobre moltes persones que s’havien hipotecat per poder accedir a un habitatge. Hi ha qui recordarà que uns anys abans hi va haver mobilitzacions per denunciar “No tindràs casa a la puta vida”, com deien des de V de Vivienda. Es reivindicava un habitatge digne. El 30 de setembre de 2006 va haver-hi una important manifestació a Barcelona en la que participaren entre 5000 i 15.000 persones. Es volia convertir en acampada, això no va arribar a passar. Eren anys de creixement econòmic i es denunciava com era de difícil aconseguir tenir un habitatge digne.
Ara l’emergència habitacional encara afecta a més gent. Avui la precarietat habitacional afecta les llogateres que tenen problemes per pagar un lloguer que no para de pujar. Afecta a qui vol comprar i no hi ha manera que aconsegueixi trobar un habitatge que pugui adquirir. És una realitat que cada cop afecta a més gent, més diversa, a més llocs de Catalunya. I això s’explica perquè a diferència del moment en què els preus pujaven pels anys de creixement econòmic i bombolla ara hi ha altres factors que els fan créixer. I això s’explica perquè a diferència del moment en què no es podia pagar la hipoteca per la crisi ara hi ha altres factors que dificulten pagar en massa circumstàncies. Ara l’habitatge s’ha convertit en una inversió tan rendible, a diferència d’altres, que genera gran interès per qui pot impulsar aquestes inversions i els preus del que sigui (lloguer o compra, a un municipi o a un altre, gran o petit...) no deixin de pujar. Qui no necessita un habitatge? Hi ha qui està fent un gran negoci amb una necessitat vital. Ara l’emergència habitacional no afecta una part limitada de la població, afecta a tota aquella que, amb més recursos o menys, necessita accedir a un habitatge.
Segona clau: una mobilització organitzada que no comença ara
Les mobilitzacions vinculades a l'habitatge no comencen ara. Venen de lluny, les podem anar a trobar al segle XIX. Però no formen part de la nostra memòria col·lectiva. El moviment pel dret a l’habitatge no té la continuïtat que pot tenir el moviment obrer o el feminista. Però en els darrers vint anys s’han anat succeint aquestes mobilitzacions i, fins i tot, algunes persones han anat encadenant la seva participació en els espais que les han dinamitzat. Podem elaborar una llista de noms de persones i col·lectius que des del canvi de segle han treballat per aquesta reivindicació. Del moviment okupa a V de Vivienda, de V de Vivienda a la PAH, de la PAH al Sindicat de Llogateres... I aquestes no són les úniques organitzacions vinculades. La manifestació d’aquest dissabte comptava amb el suport de més de 4.000 entitats. Això són moltes entitats, de diferents naturaleses, dimensions, orígens, tradicions...
Aquests 20 anys s’ha construït una tradició de mobilització organitzada pel dret a l’habitatge que ara s’ha trobat en aquesta jornada. L’acumulació de les mobilitzacions prèvies, amb més o menys èxits, ara es visualitza en aquest fruit. Dissabte a Barcelona van manifestar-se persones que fa més de vint anys que es mobilitzen pel dret a l’habitatge i qui ho feia per primera vegada. Gent que no pot pagar el lloguer o la hipoteca, o qui no té aquest problema, però té clar que s’ha de poder resoldre per tothom. S’ha anat construint sòlidament la idea que tota vida necessita una llar per poder ser viscuda. S’ha anat construint sòlidament la idea que tota mobilització necessita organització.
Tercera clau: molta gent i molt diversa
Tot i que la mobilització apuntava directament (i gairebé únicament en molts casos) als lloguers, es va plantejar de manera que pogués incloure altres reivindicacions que són complementàries o paral·leles. Molta, molta, gent a la nostra societat té greus problemes per poder pagar i mantenir el seu pis de lloguer quan les propietats busquen maximitzar els seus beneficis, quan la llei els permet optar per lloguers turístics, els de temporada...
Si poguéssim analitzar condicions socioeconòmiques de qui va participar en la manifestació de dissabte potser ens adonaríem que va ser una de les més diverses que segurament mai s’han fet a Catalunya. Allà hi podies veure fills i filles de famílies propietàries, classes populars que mai han tingut patrimoni immobiliari, persones que han arribat d’altres països a desenvolupar aquí la seva vida i que a més de les possibles dificultats econòmiques han de patir el racisme de la nostra societat que els dificulta accedir a lloguer o compra... La manifestació del dissabte mostrava allò que es va definir com el 99% enfront de l’1% o els molts enfront dels pocs.
Quarta clau: aconseguir mobilitzacions que transformen
Els moviments socials acostumen a néixer als marges i si ho aconsegueixen arriben a la centralitat de les seves societats. Ho poden fer amb manifestacions com les de dissabte. Però molt abans, la PAH ja ho va aconseguir i ens van ensenyar que era un desnonament, una dació en pagament, un lloguer social... Ens van fer pensar que no tenia sentit que hi hagués gent sense casa i casa sense gent. Van aconseguir polítiques públiques contra els desnonaments, van arribar a convertir en llei una iniciativa legislativa popular, algunes de les persones que en van formar part van arribar a ser alcaldesses, ministres... Però no n’hi va haver prou per aconseguir garantir el dret a l’habitatge. Per això la mobilització continua. I continua creixent, des de la consciència de que sense la mobilització la situació no es podrà resoldre.
La gent de la PAH van tenir molt clar des de l’inici que les seves mobilitzacions havien de ser transformadores. Quan altres moviments s’estaven plantejant què fer per aconseguir els seus objectius, la gent del moviment pel dret a l’habitatge ho va tenir molt clar: calia preparar accions que fossin transformadores en elles mateixes. Per això van decidir aturar desnonaments o ocupar entitats financeres per tal que s’escoltessin les necessitats de qui podia perdre la seva llar i buscar possibilitats de solució. El Sindicat de Llogateres actua de manera semblant. La manifestació serveix com a demostració del malestar, de la voluntat de mobilitzar-se i actuar. Però saben que no n’hi ha prou amb la manifestació, cal canviar les condicions de vida que no són acceptables. Per això el Sindicat assessora, acompanya, denuncia... I treballa per fer possible les vagues de lloguers, alguna ja està en marxa. Alguna ja s’ha fet i ha guanyat.
Les mobilitzacions que aconsegueixen transformar la realitat i anar-la apropant allà on es voldria ser generen entusiasme, ànims, nous suports, més gent convençuda... El moviment pel dret a l’habitatge, en l’onada actual, podríem dir que porta dues dècades de feina que l’han situat a la centralitat de la nostra societat. Aconseguirà tot allò que demana? Ho haurem de veure. Per ara no, però ja ha aconseguit molt més del que fa 20 anys la major part de la societat (també de les persones mobilitzades aleshores) segurament hauria imaginat. Paradoxa: en el moment en què més persones tenen dificultats per disposar d’un habitatge, més consciència hi ha del fet que el dret a l’habitatge s’ha de garantir i més gent disposada a mobilitzar-se. Com reaccionaran els partits? Actuaran per garantir efectivament aquest dret? Hem vist el que han fet durant aquests anys, canviaran en aquest nou escenari? Anirem seguint l’evolució de l’onada.