“La Vanesa va ser un pilar fonamental en el naixement de la PAH. La seva passió, coneixements i contactes van ser clau a l’hora d’aconseguir els recursos perquè comencéssim a caminar. Impulsora dels nostres primers documents útils per assolir solucions davant d’una llei injusta i d’altres inexistents, la primera base de dades per confeccionar informes i estadístiques per visibilitzar la problemàtica amb l’habitatge i l’esclat de la bombolla immobiliària”. Això escrivia la gent de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca després de conèixer la mort de Vanesa Valiño. Valiño va treballar pel dret a l’habitatge i altres drets des de l’Observatori DESC (avui Observatori DESCA) entre el 2000 i el 2015; i entre 2015 i 2023 va ser cap de gabinet de la regidoria d’Habitatge i Rehabilitació de l’Ajuntament de Barcelona durant els dos mandats de Barcelona en Comú.
Els moviments socials no ho acostumen a tenir fàcil per aconseguir els seus objectius. Si arriben a aconseguir-los, pot ser que facin falta anys de feina i mobilització. La PAH ha pogut transformar, en part, aquesta societat només en 15 anys de vida. Valiño ha estat una peça tan clau per aquesta transformació com segurament poc coneguda. Comprensible, la majoria de nosaltres coneixem allò que ens arriba habitualment pels mitjans de comunicació, per les xarxes socials... Ella segurament no ens arribava, però serà difícil que cap persona que durant aquests 15 anys hagi treballat pel dret a l’habitatge negui la seva importància.
Costarà, també, trobar algú que no conegui Ada Colau. Justament quan fa pocs dies s’acomiadava de l’Ajuntament de Barcelona, les seves darreres paraules les dedicava a la Vanesa Valiño. Hi ha qui a l’hora de fer balanç de les seves dues legislatures com a alcaldessa insisteix en el fet que deixa la ciutat pitjor del que la va trobar. Hi ha qui insisteix en el fet que va arribar prometent acabar amb els desnonaments i encara continuen. Hi ha qui no deixa de repetir que ara els preus dels habitatges encara són més prohibitius que quan va arribar. Però és difícil imaginar com serien avui les coses sense les polítiques públiques que Colau, Valiño i companyia han pogut desenvolupar durant aquests anys.
Lluny de les paraules gruixudes, qualsevol anàlisi precisa ens permetrà veure la molta i bona feina que s’ha fet per garantir l’accés a l’habitatge a tantes persones. Però no s’ha de tenir problema a afirmar que no ha estat suficient. I no ha estat suficient no perquè les mesures fossin equivocades, sinó perquè cal fer més del que s’ha pogut fer. Cal parlar més i millor d’aquesta realitat. Una manera de fer-ho és fer present qui quotidianament pateix la greu situació de no tenir garantida una llar i aquelles persones que treballen, quotidianament també, per fer possible que es garanteixi el dret a l’habitatge.
Aquest 2024, 15 anys després del naixement de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca, amplis i diversos sectors han començat a assumir la greu situació de l’accés a l’habitatge. L’any 2009, la gent que va fer possible la PAH denunciava que moltes persones que s’havien hipotecat comprant una casa, amb motiu de la crisi del 2008, no podien continuar pagant. Quan Valiño ja denunciava aquestes realitats, els grans partits de govern no mostraven la seva preocupació per aquesta realitat, no van decidir actuar per evitar-la. Ara la situació ha canviat. Aquesta setmana el president de la Generalitat Salvador Illa ha declaratque "Catalunya necessita més habitatge i barris nous". Ho ha dit en l’acte de la col·locació de la primera pedra d’una promoció d’habitatge social a Viladecans; era també l’acte de la primera pedra del programa de 50.000 habitatges assequibles promès pel nou govern de la Generalitat.
A Catalunya les persones joves han de dedicar més del seu sou mensual per poder emancipar-se i gent de totes les edats té dificultats per continuar vivint on ha viscut, trobar lloguers o habitatges de compra. Avui l’habitatge s’ha convertit en una mercaderia que interessa a propietaris individuals o col·lectius, nacionals o internacionals, perquè ofereix beneficis que no s’aconsegueixen ja en altres inversions. L’habitatge convertit en mercaderia genera grans beneficis a partir d’una necessitat vital de les persones.
Entre el llegat de Vanessa Valiño, com també diuen des de la PAH, quedarà tota la feina feta en l’àmbit internacional per avançar en el dret a l’habitatge: “Sense la Vane la lluita per l’habitatge hauria estat diferent, tant a Barcelona com arreu, amb el seu paper a les xarxes internacionals on va participar com a representant d’Europa al Consell de la Coalició Internacional de l’Hàbitat i va ser clau el seu vincle amb Nacions Unides, amb les visites de Relators Especials que denunciarien la situació a Espanya entorn de l’habitatge”. Sense la Vanesa Valiño, i tota la gent que va treballar i mobilitzar-se amb ella, la situació d’emergència encara seria molt més greu. Sense les seves actuacions molta gent que avui ha pogut accedir a un habitatge molt probablement no en podria disposar. Sense tota la seva tasca intel·lectual, avui hi hauria molt menys coneixement i molta menys presència pública de l’emergència habitacional que vivim.
Tot aquest llegat ha de ser molt útil, en tot el que ha de venir en la reivindicació del dret a l’habitatge. La pròxima data marcada a l’agenda és la manifestació del dissabte 23 de novembre que durant aquests dies s’està preparant. La vida i la mobilització social són una cursa de relleus, Valiño ha desenvolupat una cursa llarga (tant de bo ho hagués pogut ser més) i molt fructífera, ara toca continuar corrent per construir el dret a l’habitatge.