La vicepresidenta primera de l'Associació de Promotors de Catalunya (APCE), Elena Massot,ha proposat que els edificis on hi ha pisos de lliure mercat i pisos per a habitants amb rendes més baixes tinguin dues portes d’accés, una per habitants amb més poder adquisitiu i una altra per qui ha aconseguit a un pis amb preu protegit. Aquesta mesura es va fer viral divendres i ha generat certa dosi de sorpresa i indignació. També van proposar que es fessin dues comunitats de veïnes, una per les d’alt poder adquisitiu i una altra per les de baix.
De fet, estaven proposant que l’edifici no fos un, fossin dos. I el motiu el van dir clarament: les persones que poden comprar un pis a preu de lliure mercat potser no el voldran si han de compartir espai amb persones amb qui tenen una gran desigualtat de renda. La gent rica tendeix a no voler compartir espais amb persones que consideren que no tenen el seu estatus, excepte si entren per la porta de servei. Ara ho hem vist pel que fa a l’habitatge, però molts àmbits de la nostra societat estan segregats per la classe social i pel poder adquisitiu de les persones. Un dels àmbits on ho podem veure més clarament és l’escolar.
La nostra és una societat on hi ha una tendència molt marcada a la segregació escolar. L'alumnat no es distribueix de manera uniforme d’acord amb el centre que pot tenir més a prop de casa. L’estudiantat es concentra depenent de les característiques del centre i de les persones que hi van. La tria de l’escola està molt condicionada per la classe social de les famílies, pel seu nivell de benestar. Les famílies amb un nivell de benestar inferior, les famílies de més complexitat, es concentren en centres que poden acabar esdevenint de màxima complexitat per les necessitats que no tenen satisfetes les persones que hi assisteixen.
Aquest dijous es va presentar l'Enquesta de Condicions de Vida de 2023 de l'Idescat, i mostra com ha crescut la pobresa infantil a Catalunya: ja afecta 468.000 infants, el 35% de tota la població menor d'edat. En un any aquest nombre ha augmentat en 26.000 nens i nenes. Més d’un terç d’aquestes menors de 18 anys viuen en situació de pobresa i aquesta dura realitat es trasllada també als centres educatius. La vida a l’escola o a l’institut d’aquests nois i noies serà força diferent de la d’una noia o noi sense aquesta precarietat vital. El nostre sistema educatiu ja té dues portes d’accés, la de les famílies més o menys benestants i la de les famílies amb greus necessitats que hauríem de poder resoldre. I acaben anant a escoles diferents, en barris diferents en molts casos.
La Fundació Bofill dedica molts esforços a l’estudi d’aquesta segregació i té molt clares les seves negatives conseqüències. Quan hi ha més segregació també hi ha un augment de l’abandonament escolar, amb els greus efectes individuals i col·lectius que té per a la vida de les persones, i un empitjorament dels resultats globals. Si no hi ha segregació podem aconseguir que hi hagi heterogeneïtat, i això és positiu per l’estudiantat més desfavorit i no suposa grans canvis pel més benestant. La diversitat augmenta les probabilitats de millora dins de l’escola i també fora. La segregació escolar provoca societats més fragmentades, generant problemes de discriminació, augment de prejudicis, tensions polítiques, discursos d’odi... Reduir la segregació contribueix decididament a la cohesió social.
La proposta de les portes d’accés diferents i de les dues comunitats dins del mateix edifici sorgeix ara perquè a Barcelona durant el mandat d’Ada Colau (Barcelona en Comú) es va aprovar una normativa que obligava a construir un 30% d’habitatge protegit en els edificis que volguessin oferir pisos al lliure mercat. Una mesura que buscava evitar l’especulació i generar habitatges accessibles. Aquesta normativa també ha servit per fer visible allò que des de determinats sectors sempre es vol amagar. Les nostres societats són molt desiguals, hi ha massa pobresa, i existeix una segregació basada en la voluntat de les persones benestant de no estar en contacte amb les persones que no tenen el seu nivell de benestar, les persones pobres...
Una societat que es vulgui democràtica no hauria d’acceptar aquests nivells de desigualtat, de pobresa, de segregació i d’hipocresia. Aristòtil fa més de dos mil anys ja ens explicava que la democràcia com a forma d’organització social estava fonamentada en la llibertat i la igualtat, era l'única forma de govern que necessitava assegurar aquestes dues característiques. Ell no era defensor de la democràcia, tot i que valorava algunes de les seves aportacions. Preferia una barreja entre democràcia i aristocràcia, una barreja que no ens permetés saber si estàvem davant d’una democràcia o d’una aristocràcia.
Potser la nostra societat té molt d’aquesta complexa barreja, hi haurà qui pot pensar que vivim en una democràcia i qui viu sabent que es mantenen certs privilegis d’aristocràcia. Aquesta segregació no beneficia al conjunt de la ciutadania, no és democràtica. Les persones menys benestants ho tenen molt més difícil per poder tenir garantit el dret a l’educació, a l’habitatge, a no patir pobresa. Aquesta organització social no fa possible ni la llibertat ni la igualtat, i això està lluny de ser propi d’una societat democràtica.