El creixement dels discursos d’odi, i el de les posicions que s’acostumen a definir com d’extrema dreta, ens situa en un escenari que ens obliga a preguntes que potser no ens hem fet anteriorment. Les diferents generacions que ara convivim a la nostra societat no hem conegut una situació com l’actual, a Catalunya, a Espanya, a Europa i al Món. Més enllà de la gravetat dels discursos i les polítiques generadores d’odi, hi ha un altre assumpte que també és d’una enorme gravetat: aquestes posicions van acompanyades de la negació de la veritat. Els discursos d’odi als que estem assistint es construeixen des de la mentida i la desinformació. Volen fer passar per veritat creacions alternatives de la realitat. Els discursos d’odi són un atac a les persones i els seus drets, negar la veritat és un atac al diàleg i el debat imprescindible en democràcia. Els discursos d’odi i la negació de la veritat són accions totalitàries. Aquest article vol presentar un conjunt de reflexions per un diàleg, no fàcil de tenir, sobre com relacionar-nos amb aquestes posicions i desactivar-les.
No s’han d’identificar els discursos d’odi i de negació de la veritat amb uns únics partits polítics. No existeixen només els discursos d’odi i de negació de la veritat a partits com Aliança Catalana o a VOX, o a Trump... S’acostuma a plantejar que un dels triomfs d’aquestes posicions és que, arribant o no al poder, influeixen en les posicions que incorporen el conjunt de partits, i el conjunt de la societat. És així, podem trobar com aquests partits poden tenir incidència en el conjunt dels partits, dels mitjans, de la ciutadania... Però caldria tenir present que els partits tradicionals, que no s’acostumen a associar amb l’extrema dreta, han obert camí als discursos d’odi i a les posicions que avui identifiquem amb l’extrema dreta. Aquests nous partits han portat encara més enllà discursos i posicions ja existents en altres partits, mitjans de comunicació, sectors de la societat... Per tot això, si cal fer res sobre els discursos d’odi i aquells que neguen la veritat cal fer-ho tenint present el conjunt de la societat.
No alimentar el trol o el trol se’ns ha menjat? A l’inici de les xarxes socials s’utilitzava l’expressió “no donar menjar al trol” en referència a com tractar les persones que de manera destructiva interactuaven per atacar de diferents maneres el que s'exposa sense cap voluntat constructiva de dialogar, preguntar o comentar. Es considerava que era preferible no contestar ni interactuar amb aquestes persones amb comportament de trol, metàfora referida a l’ésser fantàstic associat amb elements negatius. Es considerava que interactuar-hi era alimentar-lo, animar-lo a continuar, donar visibilitat al que representava... Avui caldria preguntar-se si en xarxes com X la proliferació de comportaments de trols és el que ha portat moltes persones a marxar-ne. Avui caldria preguntar-se si ja no té sentit plantejar no alimentar els trols si aquests comportaments han arribat a tenir una presència tan gran en la conversa. Potser caldria preguntar-se fins a quin punt bona part de la conversa pública, a X, als mitjans o a les institucions polítiques, no està molt influïda pels comportaments trolístics. ¿Cal no alimentar el trol o mostrar com avui una part molt significativa dels missatges polítics que s’emeten són de trol?
Els mitjans públics i privats i els discursos d’odi i els contraris a la veritat. Fa un parell de setmanes El Matí de Catalunya Ràdio va entrevistar l’alcaldessa de Ripoll amb motiu de la possible moció de censura que finalment no es va concretar. Algunes veus han qüestionat que es fes aquesta entrevista. ¿Els mitjans públics de comunicació poden excloure de la seva cobertura un partit polític que forma part de les institucions polítiques del país? Podria semblar que des de determinades posicions polítiques es demana al periodisme que faci allò que governs o parlaments no han decidit fer.
Si es vol excloure un partit de l’espai públic això no s’ha de demanar als mitjans de comunicació públics que han de garantir la pluralitat i la diversitat, fins i tot més enllà de la representació parlamentària que tingui. Els mitjans privats no tenen la mateixa responsabilitat exactament, però afortunadament n’hi ha que actuen amb voluntat de servei públic. Hi ha mitjans i programes, com l’Aquí Catalunya de la SER, que han decidit no fer aquest tipus d’entrevistes, per ara. També Nació fa temps que es va posicionar clarament sobre aquesta qüestió. Això no implica no informar, significa no voler ser un altaveu que pugui ser aprofitat. No penso que la qüestió estigui a entrevistar o no, en convidar a un debat o no... La qüestió potser està en com ho tractem.
Dir la veritat. Estem veient que les posicions d’odi s’expressen des de la mentida i la desinformació. No construeixen l’argumentació i el posicionament des de la realitat existent. La deformen per acomodar-la a suposades solucions que prenen a col·lectius com a responsables dels mals que vivim. Poden ser les persones immigrants, les persones d’una determinada religió, d’unes determinades idees, d’una determinada identitat sexual... Ho veiem arreu. Quan s’entrevista a una persona que genera aquest discurs i exposa aquest plantejament no es basa en la realitat, construeix la realitat. És una pràctica emprada i estudiada des de fa anys en la comunicació política. Des del periodisme es poden formular preguntes basades en fets, dades, realitats, i les respostes no responen ni a fets, ni a dades ni a realitats. Ho veiem en entrevistes, en debats electorals...
Davant d’aquesta manera d’actuar cal tenir clar que necessitem defensar la veritat de la realitat. No tot és veritat o mentida. En les opinions no hi ha una opció que sigui la veritat, però en l’existència d’uns fets sí que hi ha veritat. Es menteix quan se’ns diu que les persones immigrants es mengen els nostres animals de companyia, o que venen a destruir el nostre país o a matar-nos. Es menteix quan se’ns diu que Europa és el continent que menys contamina... Totes aquestes afirmacions i moltes altres que es generen quotidianament poden ser demostrades com a veritat o mentida. I ens estan mentint per generar emocions i posicionaments polítics que són contraris als nostres drets.
Desactivar l’odi i la mentida. Aquestes posicions d’odi i de negació de la veritat utilitzen tot allò que passa en favor propi. Els discursos d’odi estan molt presents en les nostres societats i afecten negativament milions de persones. No podem no parlar de les declaracions i les polítiques que generen odi i dolor, que vulneren els drets humans. La qüestió és com parlar de l’odi sense generar-ne més, com aconseguir parlar de l’odi per desactivar-lo. No podem generar odi per qüestionar odi. No s’hi val tot. No podrem aconseguir els objectius que busquem sense tenir molt presents els mitjans que utilitzem. Hem d’evitar victimitzacions, una tàctica molt utilitzada, i no assumir propostes que generen odi i vulneren drets. Parlem de migracions, ho hem de fer. Però no podem etiquetar-ho com un problema, tractar les persones immigrants com un tot. No podem no preguntar-nos per què migren, ni oblidar-nos dels seus drets... Parlem de la seguretat a les nostres societats, clar que sí. Però tenint present tot allò que genera inseguretat, sense estigmatitzar o criminalitzar. Parlem de la crisi ecosocial que vivim, però sense negar el coneixement científic.
Necessitem parlar de tot, i arribar a acords, però sense generar odi i sense negar la veritat i la realitat. Aquesta no és una posició partidista, no diu quines polítiques s’han de fer. La nostra societat és diversa i plural, no podem actuar contra aquesta diversitat i pluralitat. L’odi i la mentida són imposicions totalitàries que fan impossible la societat que som. Necessitem defensar els drets de les persones que es veuen vulnerats amb l’odi i la mentida, i crear democràcia; fins ara, el millor sistema conegut per garantir aquests drets.