Ningú hauria de ser recordat només per la repressió o la violència que ha patit. La repressió i la violència rebuda té unes causes, unes motivacions i convindria que sempre es tinguessin ben presents. Val per al cas de Salvador Puig Antich, però també per molts altres. És molt habitual que recordem a persones que van ser assassinades, que van patir tortures, diferents tipus de repressions... Costa més que en aquests exercicis de memòria i record s’incorporin les idees, les propostes o les accions que les persones van impulsar i van rebre com a resposta repressions i violències.
Amb motiu dels 50 anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich ho estem tornant a veure. En els dies previs a la data concreta de l’aniversari diferents administracions han organitzat homenatges i actes de record; també els mitjans de comunicació hi han dedicat molta atenció, com els interessants articles de Pep Martí Vall a Nació. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, va voler destacar l’antifeixisme de Puig Antich i la seva vigència en un moment de creixement de l’extrema dreta i diferents manifestacions de neofeixisme a Europa. Aragonès també es va referir a ell com un símbol de les persones que ho van donar tot per viure en democràcia. L’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, també el va voler recordar i homenatjar, la seva intervenció també va insistir en aquesta lluita per la democràcia que ara tenim.
Aquestes intervencions d’Aragonès i Collboni poden ser vistes com una constatació del suport que té la figura de Salvador Puig Antich i la seva memòria d’assassinat pel franquisme, antifeixista i antifranquista. No obstant això, hi ha altres mirades sobre aquesta realitat. Ho podem comprovar amb el recent Premio Comillas a Hasta el último aliento de Manuel Calderón i la imprescindible resposta de l’historiador Marc Andreu La resposta d’Andreu incorpora un rigor historiogràfic essencial per no desinformar sobre el passat i el present. Hi ha desinformacions construïdes des de la mentida i altres des de la veritat a mitges. Puig Antich era un antifeixista? Puig Antich era un antifranquista? Puig Antich aspirava a una societat com l’actual?
Ramon Barnils, escrivint poc després del seu assassinat, deia: "L’Esquerra en funcions va menar una llarga lluita de noms per evitar que Salvador Puig Antich fos qualificat de revolucionari. L’etiqueta propugnada pels partits capdavanters era la de «combatent antifeixista», així va aparèixer en octavetes i pamflets, en les publicacions clandestines i en papers de circulació interior...". Podem dir que Puig Antich era antifeixista, antifranquista, demòcrata..., però en recordar-lo sempre caldria fer present el seu anticapitalisme. Puig Antich i la gent amb la qual va compartir militància al MIL volien fer la revolució, volien acabar amb l’opressió existent en una societat capitalista. S’enfrontaven al franquisme, al feixisme, però també al capitalisme de l’Espanya de l’època i no aspiraven a viure en una societat que es presentés com a demòcrata i que mantingués el sistema capitalista.
El novembre de 1973, en un document de presos de la Model que es presentaven com antiautoritaris definien així el MIL: “el M.I.L. es una organización revolucionaria, que impulsa la lucha de clases, poniendo al servicio de la autoemancipación de los trabajadores una serie de medidas radicales de combate. El M.I.L. ataca la propiedad privada, expropiando de las manos explotadoras el Capital acumulado en los bancos (verdadera expresión, simbólica y real, de la dominación capitalista). Éstos fondos "recuperados" por el M.I.L. de las manos explotadoras, permiten la financiación de un agitación armada anticapitalista y permiten también dotar de medios radicales de combate a los trabajadores en lucha : apoyando huelgas, realizando sabotajes, habilitando medios de propaganda y de agitación teórica, minando en su raíz las bases mismas de la estructura social explotadora. Todo ello, sin pretender dirigir, esforzándose por mantenerse al nivel real de la lucha de clases, sin embarcar a los trabajadores en formas de lucha que excedan de sus planteamientos concretos.”.
En aquest document es parla de la justícia burgesa, que també era franquista o feixista, però destaquen la seva condició burgesa. Sent així, com s’explica la poca presència de l’essencial component anticapitalista en algunes de les memòries de Puig Antich amb més transcendència mediàtica? En el mateix document de novembre de 1973 s’oferia una resposta a aquesta pregunta. Després de voler-los eliminar, tracten d’ocultar la seva veritable naturalesa. Potser avui no sabem que Puig Antich i el MIL eren anticapitalistes. Potser ho sabem i no ens agrada recordar-ho. Però convindria ser honestos amb la seva memòria i no ocultar allò que va guiar les seves vides, que encara les guia avui en alguns casos. Potser no ens agrada l’anticapitalisme, però si fem la memòria de Puig Antich no l’hauríem d’amagar.
Potser, fins i tot governs com el d’Aragonés i Collboni, hauríem de tenir clar, agradi o no, que les conseqüències del capitalisme sent molt greus. Fa pocs dies sabíem amb dades de l’IDESCAT que gairebé la meitat de llars catalanes tenen problemes per arribar a final de mes. A Barcelona, i a Catalunya, els desnonaments no sempre s’aturen encara que hi hagi lleis que puguin evitar-los; hi ha una llista d’espera de quatre anys perquè les persones que pateixen emergència habitacional puguin accedir a un pis a Barcelona; viure autònomament de lloguer o comprar un pis és missió impossible per moltes persones al conjunt de Catalunya... L’Enquesta sobre valors a Catalunya del CEO ens mostra en la seva darrera edició presentada fa pocs dies que un 80% de la població de Catalunya està d’acord o molt d’acord amb regular la limitació dels lloguers; també que només un 21% està d’acord o molt d’acord amb l’afirmació que el creixement econòmic hagi de tenir prioritat sobre el medi ambient. El món de la pagesia està revoltat contra el poder econòmic que no els permet sobreviure amb uns preus ridículs...
Potser no tenim massa clar que és l’anticapitalisme de Puig Antich i el MIL, gairebé ningú ens en parla. Potser tampoc tenim massa clar que és el capitalisme del nostre món... Aniversaris com el 50 aniversari de l’assassinat de Salvador Puig Antich ens pot servir per condemnar el franquisme, el feixisme, però també per actualitzar el debat sobre les idees que van defensar qui volien construir un món més lliure i just. Molta gent associa el capitalisme amb les llibertats individuals, amb els drets fonamentals, amb valors i principis als quals no vol renunciar. Però aquests valors i principis no són originàriament propis del capitalisme. El capitalisme els ha hagut d’acceptar a partir de reivindicacions i revoltes. El món d’avui ens demana pensar a fons com construirem una societat que pugui garantir aquests drets i aquestes llibertats. El capitalisme actual no ho garanteix. Les crisis que vivim demanen respostes que potser no hem viscut, però tot ens ajudarà a pensar-les.
Amb motiu dels 50 anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich ho estem tornant a veure. En els dies previs a la data concreta de l’aniversari diferents administracions han organitzat homenatges i actes de record; també els mitjans de comunicació hi han dedicat molta atenció, com els interessants articles de Pep Martí Vall a Nació. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, va voler destacar l’antifeixisme de Puig Antich i la seva vigència en un moment de creixement de l’extrema dreta i diferents manifestacions de neofeixisme a Europa. Aragonès també es va referir a ell com un símbol de les persones que ho van donar tot per viure en democràcia. L’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, també el va voler recordar i homenatjar, la seva intervenció també va insistir en aquesta lluita per la democràcia que ara tenim.
Aquestes intervencions d’Aragonès i Collboni poden ser vistes com una constatació del suport que té la figura de Salvador Puig Antich i la seva memòria d’assassinat pel franquisme, antifeixista i antifranquista. No obstant això, hi ha altres mirades sobre aquesta realitat. Ho podem comprovar amb el recent Premio Comillas a Hasta el último aliento de Manuel Calderón i la imprescindible resposta de l’historiador Marc Andreu La resposta d’Andreu incorpora un rigor historiogràfic essencial per no desinformar sobre el passat i el present. Hi ha desinformacions construïdes des de la mentida i altres des de la veritat a mitges. Puig Antich era un antifeixista? Puig Antich era un antifranquista? Puig Antich aspirava a una societat com l’actual?
Ramon Barnils, escrivint poc després del seu assassinat, deia: "L’Esquerra en funcions va menar una llarga lluita de noms per evitar que Salvador Puig Antich fos qualificat de revolucionari. L’etiqueta propugnada pels partits capdavanters era la de «combatent antifeixista», així va aparèixer en octavetes i pamflets, en les publicacions clandestines i en papers de circulació interior...". Podem dir que Puig Antich era antifeixista, antifranquista, demòcrata..., però en recordar-lo sempre caldria fer present el seu anticapitalisme. Puig Antich i la gent amb la qual va compartir militància al MIL volien fer la revolució, volien acabar amb l’opressió existent en una societat capitalista. S’enfrontaven al franquisme, al feixisme, però també al capitalisme de l’Espanya de l’època i no aspiraven a viure en una societat que es presentés com a demòcrata i que mantingués el sistema capitalista.
El novembre de 1973, en un document de presos de la Model que es presentaven com antiautoritaris definien així el MIL: “el M.I.L. es una organización revolucionaria, que impulsa la lucha de clases, poniendo al servicio de la autoemancipación de los trabajadores una serie de medidas radicales de combate. El M.I.L. ataca la propiedad privada, expropiando de las manos explotadoras el Capital acumulado en los bancos (verdadera expresión, simbólica y real, de la dominación capitalista). Éstos fondos "recuperados" por el M.I.L. de las manos explotadoras, permiten la financiación de un agitación armada anticapitalista y permiten también dotar de medios radicales de combate a los trabajadores en lucha : apoyando huelgas, realizando sabotajes, habilitando medios de propaganda y de agitación teórica, minando en su raíz las bases mismas de la estructura social explotadora. Todo ello, sin pretender dirigir, esforzándose por mantenerse al nivel real de la lucha de clases, sin embarcar a los trabajadores en formas de lucha que excedan de sus planteamientos concretos.”.
En aquest document es parla de la justícia burgesa, que també era franquista o feixista, però destaquen la seva condició burgesa. Sent així, com s’explica la poca presència de l’essencial component anticapitalista en algunes de les memòries de Puig Antich amb més transcendència mediàtica? En el mateix document de novembre de 1973 s’oferia una resposta a aquesta pregunta. Després de voler-los eliminar, tracten d’ocultar la seva veritable naturalesa. Potser avui no sabem que Puig Antich i el MIL eren anticapitalistes. Potser ho sabem i no ens agrada recordar-ho. Però convindria ser honestos amb la seva memòria i no ocultar allò que va guiar les seves vides, que encara les guia avui en alguns casos. Potser no ens agrada l’anticapitalisme, però si fem la memòria de Puig Antich no l’hauríem d’amagar.
Potser, fins i tot governs com el d’Aragonés i Collboni, hauríem de tenir clar, agradi o no, que les conseqüències del capitalisme sent molt greus. Fa pocs dies sabíem amb dades de l’IDESCAT que gairebé la meitat de llars catalanes tenen problemes per arribar a final de mes. A Barcelona, i a Catalunya, els desnonaments no sempre s’aturen encara que hi hagi lleis que puguin evitar-los; hi ha una llista d’espera de quatre anys perquè les persones que pateixen emergència habitacional puguin accedir a un pis a Barcelona; viure autònomament de lloguer o comprar un pis és missió impossible per moltes persones al conjunt de Catalunya... L’Enquesta sobre valors a Catalunya del CEO ens mostra en la seva darrera edició presentada fa pocs dies que un 80% de la població de Catalunya està d’acord o molt d’acord amb regular la limitació dels lloguers; també que només un 21% està d’acord o molt d’acord amb l’afirmació que el creixement econòmic hagi de tenir prioritat sobre el medi ambient. El món de la pagesia està revoltat contra el poder econòmic que no els permet sobreviure amb uns preus ridículs...
Potser no tenim massa clar que és l’anticapitalisme de Puig Antich i el MIL, gairebé ningú ens en parla. Potser tampoc tenim massa clar que és el capitalisme del nostre món... Aniversaris com el 50 aniversari de l’assassinat de Salvador Puig Antich ens pot servir per condemnar el franquisme, el feixisme, però també per actualitzar el debat sobre les idees que van defensar qui volien construir un món més lliure i just. Molta gent associa el capitalisme amb les llibertats individuals, amb els drets fonamentals, amb valors i principis als quals no vol renunciar. Però aquests valors i principis no són originàriament propis del capitalisme. El capitalisme els ha hagut d’acceptar a partir de reivindicacions i revoltes. El món d’avui ens demana pensar a fons com construirem una societat que pugui garantir aquests drets i aquestes llibertats. El capitalisme actual no ho garanteix. Les crisis que vivim demanen respostes que potser no hem viscut, però tot ens ajudarà a pensar-les.