Arriba el divendres del cap de setmana del Gran Premi d’Espanya d'F1 que es correrà al Circuit de Catalunya a Montmeló. Arriba després de les crítiques expressades des de diferents àmbits als macroesdeveniments que tenen lloc a Barcelona i els seus impactes en els preus dels habitatges i els lloguers. Arriba després de l’espectacle automobilístic al Passeig de Gràcia i la seva contestació, després de la desfilada Louis Vuitton al Parc Güell i la seva contestació, després de la manifestació del 8 de juny i de la convocada pel 6 de juliol... Arriba el divendres i l’Ajuntament de Barcelona presenta la seva iniciativa “Prioritzem l’habitatge”, l’alcalde Jaume Collboni parla darrere d’un cartell amb aquest lema. El titular que arriba als mitjans és cridaner: “Barcelona eliminarà els pisos turístics de la ciutat”.
L’alcalde i Laia Bonet, tinenta d'alcaldia d'Urbanisme, Mobilitat, Habitatge i Acció Climàtica, es fan presents als mitjans i a les xarxes socials per parlar de la demanda ciutadana, del moment excepcional... Algú pensarà, finalment. Algú pensarà, quin atac a la llibertat que s’acabi amb els pisos turístics... La situació mereix una mirada una mica més profunda.
El moviment pel dret a l’habitatge fa anys que denuncia l’emergència habitacional a Barcelona. La Plataforma d’Afectades per la Hipoteca va néixer el 2009, quan governava l’alcalde Hereu (2006-2011), qui no va qüestionar la seva política d’habitatge. Abans ja havien existit altres col·lectius mobilitzats pel dret a l’habitatge, per exemple qui denunciava que “No tindràs casa a la puta vida”. Era el 2006, 2007, eren temps de creixement econòmic i la bombolla immobiliària (que no existia per a la majoria de constructors i especialistes) feia molt, molt, difícil a joves i altres sectors de la població accedir a un habitatge.
Molta gent per poder accedir a un habitatge es va hipotecar, i això va tenir greus conseqüències per a les persones que a partir de la crisi econòmica de 2008 no podrien continuar pagant. Va ser el moment del 15-M, del creixement de la PAH, de l’aparició de Barcelona en Comú (en aquell moment Guanyem Barcelona) un 26 de juny d’ara fa 10 anys. I un any després guanyaven les eleccions i la portaveu de la PAH, Ada Colau, arribava a ser alcaldessa de Barcelona. Arribava a governar Barcelona des del moviment pel dret a l’habitatge, des de denunciar la llei hipotecària i les pràctiques bancàries que consideraven inacceptables... I no només ella, altra gent de la PAH va decidir fer aquest viatge en aquell moment o posteriorment.
Ara, juny de 2024, 10 anys després, el PSC, governant encara en solitari a Barcelona a l’espera de poder formalitzar l’acord amb ERC, ha decidit difondre la campanya “Prioritzem l’habitatge”. L’alcalde Collboni ha enviat dos missatges molt clars. Primer, cap pis turístic a Barcelona. Aplicaran el decret llei de la Generalitat de Catalunya que permet recuperar 10.101 pisos turístics actuals per habitatge. Això no passarà, o no passaria, fins al 2028. Segon missatge, canvis en la mesura del 30% de reserva d’habitatges de protecció oficial per flexibilitzar-la i donar facilitats a qui ara no ha complert amb allò previst.
Des del Sindicat de llogateres i llogaters de Barcelona, una altra organització del moviment pels drets a l’habitatge, aquesta nascuda l’any 2017, han contestat que aquestes mesures no suposen cap avenç tot i la retòrica i el relat que les acompanya. Primer, perquè Collboni es limitaria a complir amb el que ja diu la llei de la Generalitat; i, si ho fes, això no passaria fins al 2028. Segon, perquè treure aquests habitatges de la borsa de pisos turístics no assegura que no vagin a lloguers de temporada, la via que han trobat des de les propietats d’aquest tipus de pisos per evitar complir la llei per regular els lloguers. El PSC va votar fa poques setmanes al Parlament amb Junts, Vox i PP per impedir avançar la regulació dels lloguers de temporada proposada per ERC amb els suports de Comuns i CUP. Tercera, perquè redueix l’impacte que podia tenir la mesura d’haver de dedicar el 30% de les noves promocions a habitatge protegit.
El mateix divendres, l'Institut Català del Sòl (Incasòl) ha cessat la fins ara directora, Maria Sisternas... No queden clars els motius. El que sí que està clar és que fa dècades que el problema amb l’habitatge està detectat i denunciat públicament per diferents col·lectius. El que sí que està clar és que fa dècades que hi ha qui ha intentat posar-hi remei i els resultats no són suficients. El que sí que està clar és que mentre alguns col·lectius volen revertir la situació actual i garantir el dret a l’habitatge hi ha qui prefereix mantenir l’habitatge com un negoci que no és compatible amb el dret o hi ha qui no acaba de trobar el seu lloc en aquest debat. El que sí que està clar és que si volem prioritzar l’habitatge no podem quedar-nos amb les mesures anunciades aquest divendres des de l’Ajuntament de Barcelona, tampoc amb una Generalitat que fa dècades que no fa allò que tocaria si volem garantir el dret a l’habitatge.
Avui, juny del 2024, sembla que cada cop més partits polítics i altres col·lectius ja no poden negar el greu problema que hi ha en l’accés a l’habitatge a Barcelona, i tantes altres localitats de Catalunya. També d’Espanya i altres països del nostre voltant. Però no n’hi ha prou que no es pugui negar. No n’hi ha prou amb declaracions o mesures d’escàs impacte. Cal trobar la manera de fer efectiu el dret a l’habitatge. Cal pensar què ha funcionat aquests anys, què no, i actuar decididament. O dir clarament que l’habitatge ha de ser un negoci i no un dret, i continuar com fins ara sense garantir el dret a l’habitatge. Però això segon costa de fer quan la mobilització social dels darrers anys ha aconseguit introduir en el debat públic i en els principis a defensar el del dret a habitatge.
Hi ha qui sembla voler poder dir que defensa el dret a l’habitatge i continuar com fins ara garantint el negoci de l’habitatge. Aquí hi ha una gran contradicció a resoldre. Una contradicció habitual quan les mobilitzacions socials aconsegueixen un canvi de valors i principis a la societat, però el poder a qui aquest canvi molesta no vol que es concreti en la vida quotidiana de les persones. Però, per molt que molesti a determinat poder o poders, l’habitatge ha de ser prioritzat i ha de ser un dret. La vida de les persones, de totes les persones, té com una de les seves necessitats bàsiques l’habitatge. Una societat que es vulgui democràtica, que entengui que el conjunt de la població ha de poder governar, ha de garantir que se satisfaci aquesta necessitat del desenvolupament lliure de les persones. No ho aconseguirà un partir sol, un moviment sol, sigui quin sigui, és un gran repte col·lectiu. Prioritzarem l’habitatge?