No perdem el Nord

L’acció del Tsunami Democràtic a la ratlla de la Jonquera ens ha permès comprovar una vegada més el gran desconeixement existent de la realitat de la Catalunya del Nord per part dels habitants de la Catalunya del sud. Incloc en aquesta afirmació la majoria de mitjans de comunicació i, fins i tot, amplis sectors de l’independentisme. Vull dir aquells que haurien de sospirar per una Catalunya completa i que ignoren que a Sant Llorenç de Cerdans, a Ceret o a Cotlliure hi ha vida.

Així, senyores i senyors, quan hom passa de Puigcerdà a la Guingueta d'Ix (aquella població que els francesos al segle XIX van rebatejar amb l’horrorós nom de Bourg-Madame), no va de Catalunya a França, com diuen alguns periodistes. No! O va de Catalunya a Catalunya o bé va d’Espanya a França. Com si es dirigís de Portbou a Cervera de la Marenda. O com si, un bon dia, algun de vostès decidís recórrer una de les rutes de l’exili republicà. Per exemple, la que va seguir l’any 1939 el president Companys, acompanyat del lehendakari Agirre, des de la Vajol a les Illes, pel coll de Lli.

La Catalunya del Nord, la més malaurada que cantava Lluís Llach, és també la més desconeguda. Fins i tot, un independentista aspirant a senador la confonia aquests dies amb Occitània, la nació sense estat veïna. És la “llesqueta del Septentrió”, tal com va titular l’Aleix Renyé un llibre imprescindible per conèixer millor aquestes terres que tenim tan a prop i que molts veuen tan lluny.

Perquè, no ho oblidem, la dinastia comtal de Barcelona, la que va governar els territoris de la confederació catalanoaragonesa fins a inicis del segle XV, va néixer en aquestes terres. Recorden el mític Guifré el Pelós? I saben que la seva capital, Perpinyà, va esdevenir una de les principals ciutats del regne de Mallorca, allà pels segles XIII i XIV?

Perpinyà i la resta de terres del que avui és la Catalunya del Nord van passar a formar part de França l’any 1659, amb el Tractat dels Pirineus, que fixava les condicions de la fi de la Guerra dels 30 Anys. Un tractat del qual mai es va informar les institucions catalanes, que no van ser convidades a participar-hi i que va acabar mutilant el territori. Lluís XIV i Felip IV, Mazzarino i Méndez de Aro, l’illa dels Faisans i el Bidasoa...

Només un any després de l’annexió, França ja va abolir les institucions ancestrals del país. I poques dècades més tard, l’any 1700, el mencionat Lluís XIV, el poderós Rei Sol, va prohibir la llengua catalana. Els sona? Una llengua que va continuar sent d’ús habitual a les cases (que no a les escoles ni a l’administració) del nord ben bé fins al final de la Primera Guerra Mundial, quan va patir un ràpid declivi que l’ha portat a la situació actual.

La Catalunya del Nord sens dubte mereix més atenció per part de la gent del sud. I aquells que es proclamen independentistes no haurien de fer distincions nacionals entre Cornellà de Llobregat i Cornellà de la Ribera. O entre Vilafranca del Penedès i Vilafranca de Conflent. O entre Canet de Rosselló i Canet de Mar. Conèixer la Catalunya del Nord és un primer pas imprescindible per entendre-la i, per tant, estimar-la.

La Catalunya del Nord és la Bressola i la USAP. És la visió imponent del Canigó i el monestir de Sant Miquel de Cuixà. És el Palau dels Reis de Mallorca i el Visa pour l’Image, el festival de fotoperiodisme més important d’Europa. És el Carnaval de l’Ós de Prats de Molló i el Museu d’Art Modern de Ceret. La Catalunya del Nord és Cotlliure i la tomba de Machado. És Prada de Conflent i el record de Pau Casals i Pompeu Fabra. És Pascal Comelade. És el seu vi i els productes de la terra. És Baó i el seu Aire Nou...

És la Maternitat d’Elna i l’epopeia increïble de la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz per salvar la vida de prop de 600 infants i les seves mares exiliades i tancades als camps de concentració. Si algun dia van a Elna, visitin la seva catedral, visitin el seu nucli antic, amarat d’història. Però no es perdin l’edifici de l’antiga maternitat avui museïtzat gràcies a la tenacitat, entre d’altres, del que va ser alcalde comunista de la població: un català del nord, anomenat Nicolàs Garcia, que va aconseguir llegar-nos a tots plegats la història més tendra, la més bonica. Des del nord!