Opinió
La veu de Nació

No perdre el temps

«Si el ciutadà identifica la política com l’espai en què els problemes de fons no es resolen, les institucions democràtiques tindran mala peça al teler»

Pep Martí
29 de gener de 2025, 19:00
Actualitzat: 30 de gener, 10:34h

Després de dies de negociacions i corredisses, el PSOE i Junts han refet la trencadissa produïda amb el decret òmnibus per aprovar un nou decret que inclou bona part de les mesures socials de l’anterior. Un cop més, les formacions de la majoria de la investidura han estat sota el focus per la dificultat d’evitar una escenificació dels seus desacords. La sort dels pressupostos de l’Estat continua sent incerta.  

Aquest dimecres, al Parlament, els socis de la investidura han aprovat el decret de pròrroga pressupostària que permetrà al Govern d'Illa el funcionament normal de l’administració de la generalitat. Pel que fa als comptes catalans, però, el més calent és a l’aigüera. A Catalunya i a Madrid, els governs semblen no trontollar seriosament, però viuen sotmesos a una inestabilitat permanent.

En aquest trajecte ple de turbulències, tots són responsables. Els partits semblen acomodar-se a un clima continu d’incertesa, que els permet de subsistir -o això creuen ells- davant els seus respectius electorats més convençuts. El cost, però, és elevat pel prestigi d’una política que ara toca reforçar enfront unes amenaces molt evidents.

“Suem la samarreta. Mai donem res per perdut”, va dir dimarts Pedro Sánchez per explicar l’esforç fet amb Junts per salvar el cos del decret social. Sí, ningú nega capacitat de resistència al president espanyol. També són conegudes les habilitats dels partits sobiranistes per situar-se sota els focus. Però en un panorama d’amenaces reals a la democràcia en els dos costats de l’Atlàntic, quan el projecte europeu exigeix la màxima cohesió de les forces liberal democràtiques, lliurar-se contínuament a la picabaralla donarà rèdits escassos a les causes que cada sigla defensa.

Es fa difícil que la majoria de la societat segueixi amb interès les disputes de passadís entre els diversos portaveus partidaris, mentre que sí que viu en carn pròpia els problemes de l’habitatge o com es veu perjudicada per la possible fi de bonificacions en el transport públic. Si el ciutadà identifica la política com l’espai en què els problemes de fons no es resolen sinó que només serveixen perquè cada actor guanyi un instant de protagonisme, les institucions democràtiques tindran mala peça al teler.      

Amb un populisme reaccionari a l’ofensiva, dels Estats Units als grans països de la UE, perdre el temps és imperdonable. Evitar controvèrsies innecessàries, governar bé i, sobretot, fer pedagogia i explicar el que es fa és una fórmula segura per a l’èxit. Tant de bo que l’aportació catalana (i espanyola) a l’actual moment històric no sigui el xivarri de la política petita, una mena de provincianisme quotidià acompanyat de discursos aparentment pretensiosos.

Arxivat a

Vaig néixer a Barcelona el 1964, però els meus pares eren de la Masó, a l'Alt Camp. Soc llicenciat en Filosofia i Lletres (Història Contemporània) per la UAB. Vaig treballar molts anys al setmanari El Triangle, on vaig escriure bastant sobre temes d'Església. Abans, havia treballat a l'Arxiu Central del Departament de Governació, on vaig aprendre algunes coses de la funció pública. M'interessa el poder en tots els seus vessants i intento ser útil a la redacció de Política de Nació auscultant la dreta espanyola.

He escrit una biografia d'Antonio Maura (Ediciones B), una de breu de Josep Tarradellas (Fundació Irla), una història del Club d'Amics de la Unesco de Barcelona i un recull d'entrevistes fetes a Nació (Catalunya, cap on vas?). El darrer llibre ha estat Els que manen, amb Miquel Macià, sobre 50 nissagues catalanes amb poder. He participat en diverses associacions del teixit cívic i he estat membre de diverses juntes directives de l'Ateneu Barcelonès, on he perdut i guanyat eleccions. M'agrada conspirar.

El més llegit