Aquest cap de setmana, l'ANC va organitzar una manifestació a Barcelona on molts del que hi van participar mostraven l'eslògan que els va repartir l'organització: "Som el 52%", deien els bàners que brandaven al vent. Per si no n'hi havia prou, la senyora Paluzie va dir, entre altres, que la victòria de l'independentisme –cito literalment - "ha sigut clara i contundent" i "ha deixat clar que el resultat de les urnes legitima l'opció de fer la independència"(...) "Que no ens tornin a dir que no som majoria!". I va fer una crida a fer un Govern de concentració nacional per culminar la independència.
Doncs, bé, un servidor diu que no som majoria, que la victòria de l'independentisme no ha estat en absolut clara ni contundent i que el resultat de les urnes no legitima l'opció de la independència per vies unilaterals. És a dir, impugno del tot el realisme màgic de la senyora Elisenda Paluzie i de tots els que accepten que els enganyin. Així de clar.
Sé que ho tinc molt i molt difícil, perquè, com diu George Lakoff, científic cognitiu, lingüista i professor emèrit de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, "la idea que la gent abandonarà les seves creences irracionals davant la solidesa de l'evidència que se'ls presenti és en sí mateixa una creença irracional, no basada en l'evidència". Però bé, ho intentaré per enèsima vegada.
El llenguatge no és neutre. Amb el llenguatge es creen marcs mentals. N'hi ha que serveixen per ajudar-nos a entendre la sempre polièdrica realitat. I n'hi ha que el que busquen és mantenir-nos en la mentida, en l'engany. En política, sobretot en política, és on més es manipula el llenguatge. El procés és tot un manual de manipulació del llenguatge que s'hauria d'estudiar a totes les universitats del món sencer. I n'hi ha que encara continuen ancorats en el somni i així ho volen fer creure. S'ha de dir, també, que no crea llenguatge qui vol, sinó qui pot. Els periodistes, en lloc de reproduir, com si fóssim una gravadora, els discursos, hauríem de contrastar-los i, aleshores, es veurien les fal·làcies; però crec, sincerament, que a la Catalunya d'avui i amb el periodisme que tenim –hi ha excepcions-, això és demanar massa. Anem a les dades.
El 14-F, 5.368.881 persones van poder votar. 2.874.610 ho van fer, dels quals 24.021 van votar en blanc i 40.966 vots van ser declarats nuls. En total, va votar el 53,54% del cens electoral. I 2.494.382 ciutadans no ho van fer, el 48,46%.
Les candidatures favorables a la independència amb representació parlamentària van obtenir 1.360.696 sufragis. És a dir, el 47,33% dels vots emesos. Si afegim el PDECat i altres que no van aconseguir cap escó, arribem als 1.448.901, el 51,14%. I quin és el percentatge d'aquest 51,14% que se suposa és favorable a la independència en relació amb el cens electoral? El 26.98%. La força de les proves, per continuar amb Lakoff, és que només el 26,98% dels ciutadans que es van molestar a votar el 14-F del total que podien fer-ho van optar per la independència.
Quin percentatge hi va haver en relació al cens total en les eleccions amb més participació de la història, les convocades per Rajoy el 2017? El 37,4%. I en les del 2015? El 35,7%. Repeteixo, el 2015, el 35,7%. El 2017, el 37,4%; i el 2021, el 26,98%. Aquestes són les dades, la solidesa de l'evidència, i perdoneu-me si hi ha algun error. Si n'hi ha serà de molt poques dècimes.
Ara bé, es governa amb els vots que s'han emès i no amb els que es podrien haver obtingut. Per tant, els partits favorables a la independència sumen més que els altres, així és que poden tornar a formar Govern si s'entenen. I el govern que en surti serà totalment i perfectament legal i legítim, encara que les eleccions amb vots i escons les hagués guanyat el PSC.
I què s'ha de fer amb aquest 26,98% de vot favorable a la independència o amb aquest 51,4% una vegada s'ha explicat què significa i d'on i com surt? No s'ha de continuar amb la poesia, el realisme màgic i l'engany. I crec que el que s'hauria de fer és governar, i governar bé per ser-ne més. Atendre les necessitats de la gent i reconstruir el país. Aprofitar els fons europeus que arribaran amb projectes solvents i no perdre el tren del progrés. I tot això és perfectament compatible amb la no renúncia a l'amnistia i al referèndum d'autodeterminació.
Doncs, bé, un servidor diu que no som majoria, que la victòria de l'independentisme no ha estat en absolut clara ni contundent i que el resultat de les urnes no legitima l'opció de la independència per vies unilaterals. És a dir, impugno del tot el realisme màgic de la senyora Elisenda Paluzie i de tots els que accepten que els enganyin. Així de clar.
Sé que ho tinc molt i molt difícil, perquè, com diu George Lakoff, científic cognitiu, lingüista i professor emèrit de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, "la idea que la gent abandonarà les seves creences irracionals davant la solidesa de l'evidència que se'ls presenti és en sí mateixa una creença irracional, no basada en l'evidència". Però bé, ho intentaré per enèsima vegada.
El llenguatge no és neutre. Amb el llenguatge es creen marcs mentals. N'hi ha que serveixen per ajudar-nos a entendre la sempre polièdrica realitat. I n'hi ha que el que busquen és mantenir-nos en la mentida, en l'engany. En política, sobretot en política, és on més es manipula el llenguatge. El procés és tot un manual de manipulació del llenguatge que s'hauria d'estudiar a totes les universitats del món sencer. I n'hi ha que encara continuen ancorats en el somni i així ho volen fer creure. S'ha de dir, també, que no crea llenguatge qui vol, sinó qui pot. Els periodistes, en lloc de reproduir, com si fóssim una gravadora, els discursos, hauríem de contrastar-los i, aleshores, es veurien les fal·làcies; però crec, sincerament, que a la Catalunya d'avui i amb el periodisme que tenim –hi ha excepcions-, això és demanar massa. Anem a les dades.
El 14-F, 5.368.881 persones van poder votar. 2.874.610 ho van fer, dels quals 24.021 van votar en blanc i 40.966 vots van ser declarats nuls. En total, va votar el 53,54% del cens electoral. I 2.494.382 ciutadans no ho van fer, el 48,46%.
Les candidatures favorables a la independència amb representació parlamentària van obtenir 1.360.696 sufragis. És a dir, el 47,33% dels vots emesos. Si afegim el PDECat i altres que no van aconseguir cap escó, arribem als 1.448.901, el 51,14%. I quin és el percentatge d'aquest 51,14% que se suposa és favorable a la independència en relació amb el cens electoral? El 26.98%. La força de les proves, per continuar amb Lakoff, és que només el 26,98% dels ciutadans que es van molestar a votar el 14-F del total que podien fer-ho van optar per la independència.
Quin percentatge hi va haver en relació al cens total en les eleccions amb més participació de la història, les convocades per Rajoy el 2017? El 37,4%. I en les del 2015? El 35,7%. Repeteixo, el 2015, el 35,7%. El 2017, el 37,4%; i el 2021, el 26,98%. Aquestes són les dades, la solidesa de l'evidència, i perdoneu-me si hi ha algun error. Si n'hi ha serà de molt poques dècimes.
Ara bé, es governa amb els vots que s'han emès i no amb els que es podrien haver obtingut. Per tant, els partits favorables a la independència sumen més que els altres, així és que poden tornar a formar Govern si s'entenen. I el govern que en surti serà totalment i perfectament legal i legítim, encara que les eleccions amb vots i escons les hagués guanyat el PSC.
I què s'ha de fer amb aquest 26,98% de vot favorable a la independència o amb aquest 51,4% una vegada s'ha explicat què significa i d'on i com surt? No s'ha de continuar amb la poesia, el realisme màgic i l'engany. I crec que el que s'hauria de fer és governar, i governar bé per ser-ne més. Atendre les necessitats de la gent i reconstruir el país. Aprofitar els fons europeus que arribaran amb projectes solvents i no perdre el tren del progrés. I tot això és perfectament compatible amb la no renúncia a l'amnistia i al referèndum d'autodeterminació.