La destructiva escena de Donald Trump i el seu vicepresident, J.D. Vance, escridassant i humiliant Volodímir Zelenski, president d’Ucraïna, en el plató de televisió que els magnats li havien parat per l’ocasió, evidencia que el món viu el començament d’un nou temps. De forma abrupta, en efecte, ens hem adonat que, a partir d’ara, les relacions internacionals estaran regides per uns patrons ben diferents dels que vigien fins avui, que les formes ja no compten i que, si ets més poderós que el teu interlocutor, el podràs insultar impunement. Però això no és tot, ni de lluny. Hem sabut també —ens ha esclatat davant dels ulls!— que estem en mans d’energúmens sense escrúpols, ni valors que no siguin els diners i el poder, i que l’autoritarisme fa i farà camí per constituir el gran paradigma que abastarà tot allò que pugui abastar.
Vet aquí que la disposició internacional que establia el repartiment de les zones d’influència entre les grans potències, nat, aquest repartiment, de la Conferència de Ialta i de la imminent finalització aleshores de la II Guerra Mundial (1945), reconfigurat parcialment amb la caiguda del Mur de Berlín (1989), ja no és vigent. Ara, les dues grans potències —els EUA i l’antiga URSS, desmembrada i esdevinguda l’actual Federació Russa—, tradicionals adversàries que es miraven receloses, però que es mantenien en equilibri —a elles i al món— sota la recíproca amenaça nuclear, han esdevingut aliades i socis en el negoci del món. Les complicitats superen de llarg les desavinences. Conflueixen —i aquest és el punt d’inflexió que hauria de disparar totes les alarmes— en la derogació de les llibertats i els drets fonamentals —a Rússia, de fet, no han vigit mai—, que ja no seran un referent ni un valor a preservar. Coincideixen també en el conseqüent establiment de règims autoritaris on el poder es justificarà simplement exercint-lo.
Si tenim present l’assalt al Capitoli, en el mes de gener de 2021, sota els auspicis i amb l’impuls de l’alè d’un Trump que havia perdut les eleccions, i els indults als executors directes que el nou president ha signat en el mateix moment de prendre possessió del càrrec, tindrem una representació gràfica, prou fidel, de com es conquereix el poder segons els moderns ideòlegs. Per la força, si és precís, i, destacadament, per mitjà de la tergiversació i la mentida emparades en el domini i el maneig de les xarxes socials i els algoritmes. Sabem que la veritat i la mentida, segons Trump, són intercanviables i que ell és capaç, així ho ha magnificat, de construir veritats alternatives si la veritat rònega no li plau. És a dir, ja no es tractarà tant —o, més aviat, no es tractarà gens— d’acceptar els fets tal com són, sinó de modificar-los a conveniència si és necessari fer-ho. Tothom sap que Ucraïna va ser envaïda per Rússia que, pressa d’un imperialisme mal covat, la volia conquerir militarment; doncs diuen, diran i repetiran fins a l’extenuació que la culpable de tot plegat és Ucraïna per no deixar-se envair. La víctima, així doncs, transformada en victimari, i tan amples.
Com és obvi, si els Estats Units fossin un país sense relleu dins el panorama internacional, no caldria aventurar cap risc. Però estem al davant de la primera potència militar i econòmica del món que s’alia amb Rússia per proclamar l’arribada d’un temps on, cal insistir-hi, només comptarà l’autoritarisme exercit d’una pluralitat de maneres. Sabem des de sempre que l’exportació dels valors americans no té aturall possible i que acaben per impregnar la sencera cultura occidental. Al cap i a la fi, tot aquest discurs ultradretà, que s’empara en la falsaria defensa de la llibertat individual i trivialitza les conquestes socials i els drets fonamentals, que tendeix a disgregar la societat en àtoms manejables i a desvirtuar el paper de les instàncies públiques, no és fruit de la improvisació. Al darrere hi ha una poderosa màquina que presta finançament i suport discursiu als moviments d’arreu que combreguen amb les mateixes idees.
D’Europa estant, les respostes, mancades, com gairebé sempre, de convicció i fermesa, van des de la vacuïtat dels missatges —marca de la casa— fins a la contemporització. Si es deixa, posem per cas, que Rússia consolidi, per la força de les armes, la seva conquesta territorial d’una part sensible del territori ucraïnès, amb quins arguments s’aturarà la pròxima agressió? Per quina raó l’expansionisme hauria de tenir fre si és tan fàcil com desplegar l’exèrcit vers els països fronterers i anar fent? Tanmateix, la complexitat de la situació geopolítica que ha inaugurat, per un costat, l’acció miliar russa i, per l’altre, l’aquiescència amb ella dels Estats Units i la inherent pressa de partit a favor de l’agressor, de ben segur que significarà un trasbals en els equilibris internacionals.
Les respostes al cúmul de preguntes que es formulen la part del món que encara no ha caigut en mans del nou model autoritari quedaran, de moment, en l’aire. Les incerteses dominen un panorama presidit per la perplexitat i la por. Ignorem, per exemple, quin paper militar i comercial jugarà Xina i quin paper pretén atorgar-li Donald Trump. No sabem si Trump materialitzarà les seves amenaces expansionistes sobre Canadà, Groenlàndia i el Canal de Panamà. I, destacadament, ignorem què dirà i què farà Europa al voltant de tot plegat i quins arguments i eines farà servir per combatre el qüestionament irresolt dels drets fonamentals i la permanent colonització de les ments.