Als que més els abelleix la poesia no ho dirien així: "Nou cicle"; sinó que dirien "Nou embat". Jo em quedo com ho he titulat, perquè m’agrada més tocar de peus a terra quan parlo de política. Sobretot a Catalunya, on anem de Jocs Florals en Jocs Florals, i el que més es necessita, avui, és una bona prosa, segurament més noucentista que modernista, però prosa, al cap i a la fi. El realisme màgic ens ha fet molt, però que molt mal, i ja no dic res de la poesia com a modus vivendi, perquè no acabaríem.
Entenc que hi hagi persones que es resisteixin a acceptar la realitat. Ho entenc, sobretot, si l’engany, la mentida i l’explotació nauseabunda dels sentiments no és la font dels seus ingressos. En canvi, n’hi ha que viuen de continuar enganyant amb la farsa de ser més purs sense renunciar, evidentment, a ser funcionari de l’Estat.
Com a Matrix, sempre s’ha de decidir: la pastilla blava o la vermella? L’ANC ha decidit, des de fa temps, continuar amb la pastilla blava, adaptada a una nova -i vella- variant del virus populista: el de l’antipolítica i el de l’antipartits. Artur Mas, que de poeta en té poc, no ho hagués pogut explicar millor a l’Ara: "No veig lògic que -l’ANC- s’instal·li en un discurs que és reduccionista i, fins i tot, una mica infantil des d’un punt de vista polític. Pensar que algun dia l’ANC farà la independència de Catalunya en contra, al marge o per sobre dels partits polítics és molt ingenu".
Òmnium, en canvi, ja comença a prendre la pastilla vermella: la de la realitat, per molt mal d’estómac i nàusees que produeixi. Hi ajuda, segur, que al capdavant hi tingui un filòsof especialista en Aristòtil que, malgrat moments de rauxa com tots tenim, al final se sap que, si es vol canviar la realitat, el primer que s’ha de fer és acceptar-la; que és el que fa Xavier Antich en el digital que dirigeix el seu germà: "El primer pas per resoldre un problema és reconèixer que hi és. Nosaltres fa temps que hem dit que calia obrir un nou cicle. Les taules de negociació són instruments essencials en qualsevol procés d’alliberament nacional. En la teoria, és un instrument bo".
ERC va ser l’ase dels cops aquesta diada. I ho continuarà sent encara que guanyi totes les eleccions. Això serà així, entre altres coses, perquè n’hi ha que viuen de crear polarització afectiva. Tant hi fa que Oriol Junqueras i Marta Rovira hagin explicat del dret i de l’inrevés que en política la correlació de forces ho és tot. El trumpisme s’ha instal·lat en la societat catalana.
Alguns volen creure que la Diada va ser un punt d’inflexió. Jo no ho crec així. El veritable canvi serà quan la Justícia europea es pronunciï definitivament sobre les ordres d’extradició. Fins llavors, calma. "O independència o eleccions", demanava ahir l’ANC. Les pastilles blaves, ja se sap, fan miracles i et mantenen en un món de fantasia.
Entenc que hi hagi persones que es resisteixin a acceptar la realitat. Ho entenc, sobretot, si l’engany, la mentida i l’explotació nauseabunda dels sentiments no és la font dels seus ingressos. En canvi, n’hi ha que viuen de continuar enganyant amb la farsa de ser més purs sense renunciar, evidentment, a ser funcionari de l’Estat.
Com a Matrix, sempre s’ha de decidir: la pastilla blava o la vermella? L’ANC ha decidit, des de fa temps, continuar amb la pastilla blava, adaptada a una nova -i vella- variant del virus populista: el de l’antipolítica i el de l’antipartits. Artur Mas, que de poeta en té poc, no ho hagués pogut explicar millor a l’Ara: "No veig lògic que -l’ANC- s’instal·li en un discurs que és reduccionista i, fins i tot, una mica infantil des d’un punt de vista polític. Pensar que algun dia l’ANC farà la independència de Catalunya en contra, al marge o per sobre dels partits polítics és molt ingenu".
Òmnium, en canvi, ja comença a prendre la pastilla vermella: la de la realitat, per molt mal d’estómac i nàusees que produeixi. Hi ajuda, segur, que al capdavant hi tingui un filòsof especialista en Aristòtil que, malgrat moments de rauxa com tots tenim, al final se sap que, si es vol canviar la realitat, el primer que s’ha de fer és acceptar-la; que és el que fa Xavier Antich en el digital que dirigeix el seu germà: "El primer pas per resoldre un problema és reconèixer que hi és. Nosaltres fa temps que hem dit que calia obrir un nou cicle. Les taules de negociació són instruments essencials en qualsevol procés d’alliberament nacional. En la teoria, és un instrument bo".
ERC va ser l’ase dels cops aquesta diada. I ho continuarà sent encara que guanyi totes les eleccions. Això serà així, entre altres coses, perquè n’hi ha que viuen de crear polarització afectiva. Tant hi fa que Oriol Junqueras i Marta Rovira hagin explicat del dret i de l’inrevés que en política la correlació de forces ho és tot. El trumpisme s’ha instal·lat en la societat catalana.
Alguns volen creure que la Diada va ser un punt d’inflexió. Jo no ho crec així. El veritable canvi serà quan la Justícia europea es pronunciï definitivament sobre les ordres d’extradició. Fins llavors, calma. "O independència o eleccions", demanava ahir l’ANC. Les pastilles blaves, ja se sap, fan miracles i et mantenen en un món de fantasia.