Ho mires, ho llegeixes i encara no t'ho creus. De fet, jo no creia que Sánchez aconseguiria sortir-se'n, i així ho vaig dir a Rac1. I ho va fer. Ho va fer contra gairebé tots els pronòstics.
Algun dia, suposo que es veurà amb molta més claredat que avui la importància que van tenir dos personatges clau en l'èxit de la moció: Pablo Iglesias i Marta Pascal. Sense la seva fermesa i lucidesa, el PNB no hauria fet costat a Sánchez.
I Albert Rivera va comprovar amb severitat que, per molt que digui Espanya en qualsevol frase, la política és molt més que oratòria, xerrameca i fatxenderia.
Rivera hauria de saber que els mateixos que el van fabricar poden deconstruir-lo. I, de fet, en aquests moments, l'únic que els ha pogut dir és que va guanyar a Catalunya per l'excepcionalitat de la situació i per haver atiat fins a la nàusea l'anticatalanisme. Però quan de veritat els havia de demostrar que sabia i podia defensar els seus interessos i que era, sense cap mena de dubte, el successor de Mariano Rajoy i, possiblement, del Partit Popular, s'ha convertit per la seva mediocritat en l'altre gran perdedor de la moció. Si se'm permet dir-ho així, Rivera "ha perdido la vez".
I així ho devia veure la totpoderosa Patricia Botín quan va mostrar la seva satisfacció per tenir de ministra d'Economia Nadia Calviño, una manera indirecta de felicitar Pedro Sánchez.
Rivera volia i vol més confrontació, més venjança, més humiliació, més presons, més 155, més codi penal, més repressió. Com més duri el conflicte amb Catalunya, més bons resultats electorals es pensa que tindrà.
Rajoy, l'home del rellotge, l'estrateg del "resistir" com a la millor de les armes per retenir el poder, no va voler derrotar Sánchez. I ho hauria pogut fer només amb la seva dimissió. Això hauria pogut permetre que hi hagués un altre president del PP. Però Rajoy només ha tingut en compte els seus interessos. No ha volgut passar a la història com el president que va 'haver de dimitir' per corrupte. Uns altres diuen que es va sacrificar pel partit i per Espanya. Bé, deixem-ho.
I vet ací que Sánchez, en poques hores, ens ha obert les finestres d'una habitació ja gairebé inhabitable per la seva insalubritat.
I ens ha entrat més oxigen, i ha fet baixar la tensió i la crispació.
Només els de com pitjor, millor; només els que qualsevol retorn a l'esperança i a la normalitat els farà perdre projecció mediàtica, rèdit electorals i, a vegades, ingressos econòmics, han expressat el seu desacord amb l'èxit de la moció de censura. Aquí i allà.
I ara, què, què es pot esperar del nou inquilí de la Moncloa? Crec que, d'entrada, només civilitat i política. Fixeu-vos que he destacat l'adverbi. Sí, només. Però és que aquest només és avui una revolució si es té en compte d'on es ve. Però si algú es pensa que el PSOE farà costat a l'autodeterminació, s'equivoca. El PSOE com el PP són partits d'Estat. Són les parets mestres del sistema. Però en el PSOE hi ha altres sensibilitats que en el PP. I és en aquesta diferència de sensibilitats on el sobiranisme pot avançar. I els límits del possible avenç són clars, com ja han recordat: la Constitució i la llei. Amb tot, els límits no són immutables. És a dir, que poden canviar. I això ho pot fer possible la correlació de forces que hi hagi en un moment determinat.
A Catalunya encara és molt viva la pulsió de construcció d'una realitat paral·lela: de dia som autonomistes i de nit, republicans. És possible que això ajudi a conservar el poder autonòmic, els seus pressupostos i els interessos partidistes, però no podrà canviar la realitat. Es parla de l'1-O com si hagués estat un referèndum reconegut i amb totes les garanties, un referèndum del qual n'hauria sortit un mandat indefugible. I això, desgraciadament, no és així. L'1-O va ser un acte de protesta gegantí. Un acte de revolta d'una part del poble de Catalunya. Un acte que no pot, de cap de les maneres, menystenir-se ni oblidar-se. Un acte de dignitat. Però no va ser un referèndum homologable amb els estàndards internacionals, com van dir els observadors contractats per la Generalitat que, evidentment, també van destacar que no ho podia ser a causa de l'acció repressiva de l'Estat.
El PSOE vol reformar la Constitució. Sincerament, dubto molt que ho pugui fer amb 84 diputats i sense haver guanyat unes eleccions. Però la Constitució, tard o d'hora, s'haurà de reformar. I, quan es faci, unes quantes coses s'haurien de tenir molt clares des del sobiranisme que hi vulgui participar. En diré tres: el reconeixement constitucional i inequívoc que Catalunya és una nació amb tot el que això significa, minoria de bloqueig o dret de veto per no haver de perdre sempre totes les votacions i la celebració d'un referèndum d'autodeterminació si la nova Constitució és rebutjada a Catalunya.
Mentrestant, acció de govern, acció de govern i més acció de govern. Amb tantes polítiques socials com facin falta, però no per ampliar la base favorable a la independència, com es diu, sinó perquè són necessàries per justícia social. I treballar discretament per, si més no, aconseguir el que és més urgent ara mateix: el trasllat dels presos a Catalunya.
S'ha obert una nova etapa a Espanya. Pot durar poc o molt. Pot ser fructífera o no. L'aprofitem?
Algun dia, suposo que es veurà amb molta més claredat que avui la importància que van tenir dos personatges clau en l'èxit de la moció: Pablo Iglesias i Marta Pascal. Sense la seva fermesa i lucidesa, el PNB no hauria fet costat a Sánchez.
I Albert Rivera va comprovar amb severitat que, per molt que digui Espanya en qualsevol frase, la política és molt més que oratòria, xerrameca i fatxenderia.
Rivera hauria de saber que els mateixos que el van fabricar poden deconstruir-lo. I, de fet, en aquests moments, l'únic que els ha pogut dir és que va guanyar a Catalunya per l'excepcionalitat de la situació i per haver atiat fins a la nàusea l'anticatalanisme. Però quan de veritat els havia de demostrar que sabia i podia defensar els seus interessos i que era, sense cap mena de dubte, el successor de Mariano Rajoy i, possiblement, del Partit Popular, s'ha convertit per la seva mediocritat en l'altre gran perdedor de la moció. Si se'm permet dir-ho així, Rivera "ha perdido la vez".
I així ho devia veure la totpoderosa Patricia Botín quan va mostrar la seva satisfacció per tenir de ministra d'Economia Nadia Calviño, una manera indirecta de felicitar Pedro Sánchez.
Rivera volia i vol més confrontació, més venjança, més humiliació, més presons, més 155, més codi penal, més repressió. Com més duri el conflicte amb Catalunya, més bons resultats electorals es pensa que tindrà.
Rajoy, l'home del rellotge, l'estrateg del "resistir" com a la millor de les armes per retenir el poder, no va voler derrotar Sánchez. I ho hauria pogut fer només amb la seva dimissió. Això hauria pogut permetre que hi hagués un altre president del PP. Però Rajoy només ha tingut en compte els seus interessos. No ha volgut passar a la història com el president que va 'haver de dimitir' per corrupte. Uns altres diuen que es va sacrificar pel partit i per Espanya. Bé, deixem-ho.
I vet ací que Sánchez, en poques hores, ens ha obert les finestres d'una habitació ja gairebé inhabitable per la seva insalubritat.
I ens ha entrat més oxigen, i ha fet baixar la tensió i la crispació.
Només els de com pitjor, millor; només els que qualsevol retorn a l'esperança i a la normalitat els farà perdre projecció mediàtica, rèdit electorals i, a vegades, ingressos econòmics, han expressat el seu desacord amb l'èxit de la moció de censura. Aquí i allà.
I ara, què, què es pot esperar del nou inquilí de la Moncloa? Crec que, d'entrada, només civilitat i política. Fixeu-vos que he destacat l'adverbi. Sí, només. Però és que aquest només és avui una revolució si es té en compte d'on es ve. Però si algú es pensa que el PSOE farà costat a l'autodeterminació, s'equivoca. El PSOE com el PP són partits d'Estat. Són les parets mestres del sistema. Però en el PSOE hi ha altres sensibilitats que en el PP. I és en aquesta diferència de sensibilitats on el sobiranisme pot avançar. I els límits del possible avenç són clars, com ja han recordat: la Constitució i la llei. Amb tot, els límits no són immutables. És a dir, que poden canviar. I això ho pot fer possible la correlació de forces que hi hagi en un moment determinat.
A Catalunya encara és molt viva la pulsió de construcció d'una realitat paral·lela: de dia som autonomistes i de nit, republicans. És possible que això ajudi a conservar el poder autonòmic, els seus pressupostos i els interessos partidistes, però no podrà canviar la realitat. Es parla de l'1-O com si hagués estat un referèndum reconegut i amb totes les garanties, un referèndum del qual n'hauria sortit un mandat indefugible. I això, desgraciadament, no és així. L'1-O va ser un acte de protesta gegantí. Un acte de revolta d'una part del poble de Catalunya. Un acte que no pot, de cap de les maneres, menystenir-se ni oblidar-se. Un acte de dignitat. Però no va ser un referèndum homologable amb els estàndards internacionals, com van dir els observadors contractats per la Generalitat que, evidentment, també van destacar que no ho podia ser a causa de l'acció repressiva de l'Estat.
El PSOE vol reformar la Constitució. Sincerament, dubto molt que ho pugui fer amb 84 diputats i sense haver guanyat unes eleccions. Però la Constitució, tard o d'hora, s'haurà de reformar. I, quan es faci, unes quantes coses s'haurien de tenir molt clares des del sobiranisme que hi vulgui participar. En diré tres: el reconeixement constitucional i inequívoc que Catalunya és una nació amb tot el que això significa, minoria de bloqueig o dret de veto per no haver de perdre sempre totes les votacions i la celebració d'un referèndum d'autodeterminació si la nova Constitució és rebutjada a Catalunya.
Mentrestant, acció de govern, acció de govern i més acció de govern. Amb tantes polítiques socials com facin falta, però no per ampliar la base favorable a la independència, com es diu, sinó perquè són necessàries per justícia social. I treballar discretament per, si més no, aconseguir el que és més urgent ara mateix: el trasllat dels presos a Catalunya.
S'ha obert una nova etapa a Espanya. Pot durar poc o molt. Pot ser fructífera o no. L'aprofitem?