L’òpera —l’òpera clàssica, ja s’entén— ben tractada és un art que tendeix, gairebé per essència, a la bellesa. Arreplegar de forma harmònica la música dels millors interpretada sàviament, el cant d’unes veus cultivades fins a l’extrem que extasien perquè semblen irreals, uns cors que no desdiuen del conjunt, la interpretació del drama i una història digna de ser explicada, només ho fa l’òpera (l’opera in musica). Quan tantes manifestacions juntes s’eleven al màxim grau d’exigència, produeixen una sensació d’absoluta plenitud i els sentits es congratulen. Què haurien de fer, els sentits, si no congratular-se de poder gaudir de l’art total!
Però —ara ve l’adversitat de la conjunció—, la bellesa de l’òpera té enemics interiors, que són, els interiors, com és ben sabut, els més destructius i els més difícils de detectar i combatre. Aquests enemics són els bàrbars que, des de fa una llarga estona i a partir d’una pretesa modernitat que se suposa que tots hauríem d’admirar joiosos, manipulen l’ambientació temporal de les òperes i els seus guions i traslladen a l’actualitat l’acció que l’autor va situar en el moment que la història explicada exigia. Són aquests mateixos apòstols de la buidor intel·lectual que, posem per cas, converteixen Violeta, de La traviata, en una heroïnòmana, o que —oh my Good!— vesteixen de Lagerfeld, amb metralladores incloses dalt de l’escenari, els figurants d’una obra que la memòria s’ha estimat més oblidar. Que els esquemes operístics tradicionals facin fallida perquè els falsaris creatius saben molt més que Mozart, Verdi o Puccini i els autors respectius de cada text, sembla l’objectiu. Queda demostrat, una vegada més, que l’estupidesa humana no té límits (coneguts).
Aquestes posades en escena actualitzades,no és només que siguin un disbarat de proporcions inabastables, una ridiculització intolerable d’un art únic, sinó que, com a conseqüència obligada, expulsen els afeccionats dels teatres, perquè la deformitat els descentra i perden les energies en maleir tanta impostura. Com a mostra de fins a on pot arribar l’horror, bastaran dos casos, reals i actuals, tots dos de sengles òperes de Bizet (París, 1838-1875). En primer lloc, Carmen. L’acció de Carmen, basada en la novel·la homònima de Prosper Merimée, transcorre pels volts de la meitat del segle XIX. Des de l’Òpera House de Londres —i no de qualsevol teatret de barriada— ens ha arribat un esperpent en què figurava que els soldats del destacament navarrès eren una mena d’estiuejants amb samarretes imperi i xancles incloses (talment). Per la seva part, el caporal Don José, tràgicament enamorat de Carmen, esdevenia un policia local d’un poble de mala nota. No acabà aquí el desori, perquè la taverna de Lilas Pastia, on passa l’acció de l’acte II, era un prostíbul de carretera amb llums de neó vermelles i tot. Ah!, i els contrabandistes de l’original, res de travessar muntanyes a peu, sinó amunt i avall amb cotxes de motor, què us pensàveu?
Una segona mostra atroç —n’hi ha tantes que no són de dir— es representà fa uns quants anys al Liceu de Barcelona. Ho han llegit bé, al mateix Liceu. Els pescadors de perles és una òpera d’ambientació oriental (l’acció transcorre a Ceilan, avui Sri Lanka), amb pretensions exòtiques. Però el cas és que la història parla d’una sacerdotessa (Leïla) que, per exigències del guió, havia d’anar vestida de manera solemne i que el malfactor responsable de la nefasta actualització vestí amb uns pantalons tipus pirata —amb el camal fins a un poc més avall del genoll— i obligà a anar descalça tota la representació. En aquest context tan antiestètic, tan mancat de la sofisticació que reclamava el personatge, s’havien de fer grans esforços per entendre que Nadir i Zurga, tots dos pescadors de perles que es prometeren amistat fins a la mort en un duet evocador (Au fons du temple saint), quedessin commoguts i enemistats (fins a la mort) pels inexistents encants de Leïla. Per no dir res del cor, tancat allà dalt dins un galliner de vidre des d’on es feia gairebé impossible que els estoics espectadors sentissin res amb un mínim de qualitat. Tot plegat, lamentable.
S’ha d’admetre, sense matisos, que l’òpera pugui desagradar. Instintivament, els seus amants interpretaran el desdeny dels desafectes com una manca d’educació musical o d’incapacitat per saber distingir allò sublim d’allò altre que no ho és. Tanmateix, si no agrada, no agrada, i no cal anar gaire més lluny. Però allò que no s’hauria de permetre de cap manera és que els originals operístics —concebuts per autèntics genis de la composició musical— esdevinguin poca cosa més que vulgars extravagàncies irrecognoscibles en mans d’uns escenògrafs (es diuen així o ni tan sols tenen nom?) que farien un gran benefici a la cultura i a tota la societat si es dediquessin a una feina de profit (verbigràcia, apuntar-se a les llistes de l’atur). Ni la partitura, ni el text, ni l’ambientació temporal i històrica d’una òpera que mereixi aquest nom s’haurien de tocar per res. Una òpera clàssica només —només!— s’hauria de poder millorar en dos aspectes que donen molt de marge per recórrer als creatius: els decorats i els vestuaris. De la resta? Abstenir-se’n, per favor.
El mal de tots els mals, emperò, és que si aquests sàtrapes impostors de vol ras fan el que fan és perquè hi ha productores que promouen i paguen el seu pútrid producte. I això passa perquè, al seu torn, les productores saben que tenen la capacitat de persuadir o la força d’imposar-se fins i tot als teatres d’òpera més reconeguts (per excepció, sembla que al Metropolitan de Nova York, posem per cas, ni ho intenten), que aviat deixaran de ser-ho, de reconeguts, si persisteixen en la mateixa línia. La producció de les òperes, així doncs, en mans d’uns quants productors mancats d’escrúpols que afavoreixen una mena de club de la lletjor per interessos que ignorem? Més o menys. En aquesta tessitura, caldria demanar-se pel mètode hàbil de trencar aquest cercle viciós, aquesta dinàmica que provoca la desnaturalització d’obres d’art singular que mereixerien ser intangibles.