Opinió

L'orgull LGBTI, entre la festa i la reivindicació

«En els últims anys l’orgull s’ha convertit en un producte capitalista més, que tolera tot allò que permet generar beneficis mentre buida de contingut la lluita LGTBI+»

Alessandra Palomar
23 de juliol de 2024, 19:19

El passat mes de juny es va celebrar el mes de l’orgull, un mes de reivindicació i lluita pels drets i existència del col·lectiu LGTBI+. En els últims anys, la celebració de l’orgull s’ha popularitzat, algunes de les grans capitals europees celebren grans festes que atrauen persones de tot arreu, però també empreses que per un dia es col·loquen el pin de la bandera de l’arc de Sant Martí. N’hi ha algunes que fins i tot instrumentalitzen aquesta festa per a presentar-se com a ciutats tolerants, quan en realitat estan bastant allunyades de ser un espai segur per les persones LGTBI+. En els últims anys l’orgull LGTBI+ s’ha convertit en un producte capitalista més, tolerant tot allò que permet generar beneficis mentre que buida de contingut la lluita LGTBI+.

La festa de l’orgull va néixer com una jornada reivindicativa. Un 28 de juny de fa més de 50 anys, activistes trans i racialitzades es van enfrontar a la policia de Nova York al bar de Stonewall per protegir a les seves companyes del col·lectiu contra els abusos policials. Encara que en els últims anys la lluita LGTBI+ s’ha venut com una lluita per l’amor, el ja famós Love is Love, la nostra lluita sempre ha estat una reivindicació del nostre dret a existir en pau i ser respectades, més enllà de les persones a qui estimem. L’aprovació del matrimoni entre persones del mateix sexe és una de les victòries més celebrades - i respectades - del col·lectiu en les últimes dècades. En part, perquè és una victòria de la qual el capitalisme en pot treure profit. Encara que és una victòria molt important, altres que afecten el dia a dia de les persones LGTBI+, com pot ser la de l’autodeterminació de gènere per a les persones trans, no compten ni amb tant de suport institucional ni de la societat. A través de la mercantilització de la lluita LGTBI+, el capitalisme selecciona aquelles lluites que mereixen respecte i tolerància i que permeten augmentar el consumisme i els beneficis de les empreses, mentre que desplaça la resta de lluites. En canvi, la lluita del col·lectiu, des del seu origen, ha estat que “no hi ha alliberament per a unes sense les altris”.

Aquest fenomen és el que es coneix com a capitalisme de l’arc de Sant Martí (“rainbow capitalism” en anglès) i la mostra més clara és com cada any hi ha més carrosses d’empreses a la manifestació de l’orgull. La manifestació s’emplena de lemes amables i poc reivindicatius i personatges famosos pagats per les empreses i que es fan fotos com si fos un photocall. Es tracta d’una mercantilització de la lluita LGTBI+, convertir-la en un altre producte més de consum. I tot i que tenim dret a gaudir i passar-nos-ho bé, el capitalisme de l’arc de Sant Martí crea una il·lusió perquè ens oblidem de tot el que ens queda per lluitar i del fet que, justament és el capitalisme qui ens imposa contínuament els estereotips i normes de gènere perquè continuem consumint.

En molts aspectes, la lluita LGTBI+ ha estat fagocitada pel capitalisme. A través del pinkwashing, prova de rentar la imatge d’empreses, institucions i fins i tot individuals que, durant un dia o a vegades tot el mes, es posen el pin de l’arc de Sant Martí mentre continuen discriminant les persones LGTBI+. Especialment les racialitzades, les dissidents del gènere i les pobres. Cal recordar que la bandera de l’arc de Sant Martí no és la bandera oficial del col·lectiu, sinó que ho és aquella que inclou també les persones intersex, trans i racialitzades. Però per aquestes empreses això no és important, el que importa és que comprem la botella d’aigua, que no necessitem, amb l’arc de Sant Martí.

Un exemple del pinkwashing és el d’Israel, un país que es promociona com un paradís per al col·lectiu, però que cada dia assassina persones LGTBI+ a Gaza i a la Palestina ocupada i que amenaça els refugiats LGTBI+ palestins en revelar la seva identitat a les seves famílies i deportar-los si no treballen com a espies per al govern israelià. La tolerància del govern israelià és només una estratègia de màrqueting per atreure el turisme LGTBI+, sobretot el d’homes gais, blancs i rics, a un país on el matrimoni homosexual no és legal i les persones trans són patologitzades.

La realitat de les persones LGTBI+ va més enllà d’instrumentalitzar la nostra lluita per a guanyar més diners el mes de juny o guanyar vots, va més enllà d’una bandera de l’arc de Sant Martí o una carrossa amb colors i purpurina. Tots, totes i totis volem celebrar el mes de l’orgull, celebrar la nostra vida i la de totes les companyes que han ficat el cos perquè avui siguem lliures. Però encara falten moltes. La lluita LGTBI+ és una lluita interseccional i la festa de l’orgull és una festa política i reivindicativa, perquè les persones queer també som racialitzades, treballadores del sexe, discapacitades i pobres i només serem lliures quan totis ho siguin.

Arxivat a

Soc especialista en economia laboral, desigualtats socials i postcreixement. Predoctorand a l'Institut de Microeconomia Aplicada de la Universitat de Bonn (Alemanya). Membre de l'Espai 08.

El més llegit