Molts polítics catalans han mantingut durant molts anys un doble discurs a Catalunya i a Espanya. Ho sintetitza magníficament aquella frase de l’expresident Pujol que, arran de la independència de Lituània, va afirmar: "Catalunya és com Lituània, però Espanya no és com la URSS". La idea de fons és que nosaltres voldríem, però que ara no tocava.
Durant la Transició, hi havia qui pensava que l’ambigüitat en el discurs tenia algun avantatge, com el de poder mantenir viu l’anhel de la llibertat sense desfermar les forces autoritàries espanyoles. A més, també permetia extreure grans rèdits electorals, atès que cada ciutadà es podia identificar amb la part de la frase que més li convingués.
Tanmateix, el doble llenguatge era un símptoma clar d’una psicologia esporuguida i acostumada a abaixar el cap durant massa anys –de fet, quasi 300 anys! I a llarg termini, aquesta ambigüitat ha acabat establint la base d’una relació perniciosa, en què la tebiesa nacional, a Madrid, només ha servit per legitimar el discurs espanyol d’una única nació.
És per això que és imprescindible canviar el xip i anar a Madrid a defensar amb claredat i fermesa els mateixos ideals que proclamem als Països Catalans. Com ho va fer l’Alfred Bosch que, per primer cop, va prometre la Constitució espanyola "per assolir demà la pròpia constitució". O quan, a la trobada amb el rei espanyol, li va explicar que treballaria amb tota l’honestedat per aconseguir la llibertat de Catalunya. Són dos gestos polítics que, evocats en dues cerimònies rellevants de la política espanyola, indiquen la voluntat d’establir una relació sincera. La història es nodreix d’aquests gestos emblemàtics.
Parlar amb franquesa a Madrid és un signe de respecte cap als polítics espanyols, perquè els donem l’oportunitat de comprendre la lògica de la política catalana. A més, també és una mostra de la maduresa de la societat catalana, que ja no s’amaga del que pensa, sinó que ho expressa amb assertivitat.
Tots sabem que a Madrid no hi hem d’anar a convèncer els polítics espanyols. A hores d’ara, el que hi hem d’anar a fer és treballar per tenir una bona relació de veïnatge amb el que l’endemà de la independència serà un estat amb qui hi tindrem diversos interessos comuns. En tot cas, a Madrid, el que ens pertoca fer és aprofitar els altaveus mediàtics de la capital de l’Estat per convèncer més ciutadans del nostre país i per donar a conèixer el cas dels catalans al món, a través de la premsa internacional i la diplomàcia estrangera que s’hi ubica. Ni més ni menys com van entendre que havien de fer els líders independentistes escocès i nord-irlandès, Alex Salmond i Gerry Adams.
Durant la Transició, hi havia qui pensava que l’ambigüitat en el discurs tenia algun avantatge, com el de poder mantenir viu l’anhel de la llibertat sense desfermar les forces autoritàries espanyoles. A més, també permetia extreure grans rèdits electorals, atès que cada ciutadà es podia identificar amb la part de la frase que més li convingués.
Tanmateix, el doble llenguatge era un símptoma clar d’una psicologia esporuguida i acostumada a abaixar el cap durant massa anys –de fet, quasi 300 anys! I a llarg termini, aquesta ambigüitat ha acabat establint la base d’una relació perniciosa, en què la tebiesa nacional, a Madrid, només ha servit per legitimar el discurs espanyol d’una única nació.
És per això que és imprescindible canviar el xip i anar a Madrid a defensar amb claredat i fermesa els mateixos ideals que proclamem als Països Catalans. Com ho va fer l’Alfred Bosch que, per primer cop, va prometre la Constitució espanyola "per assolir demà la pròpia constitució". O quan, a la trobada amb el rei espanyol, li va explicar que treballaria amb tota l’honestedat per aconseguir la llibertat de Catalunya. Són dos gestos polítics que, evocats en dues cerimònies rellevants de la política espanyola, indiquen la voluntat d’establir una relació sincera. La història es nodreix d’aquests gestos emblemàtics.
Parlar amb franquesa a Madrid és un signe de respecte cap als polítics espanyols, perquè els donem l’oportunitat de comprendre la lògica de la política catalana. A més, també és una mostra de la maduresa de la societat catalana, que ja no s’amaga del que pensa, sinó que ho expressa amb assertivitat.
Tots sabem que a Madrid no hi hem d’anar a convèncer els polítics espanyols. A hores d’ara, el que hi hem d’anar a fer és treballar per tenir una bona relació de veïnatge amb el que l’endemà de la independència serà un estat amb qui hi tindrem diversos interessos comuns. En tot cas, a Madrid, el que ens pertoca fer és aprofitar els altaveus mediàtics de la capital de l’Estat per convèncer més ciutadans del nostre país i per donar a conèixer el cas dels catalans al món, a través de la premsa internacional i la diplomàcia estrangera que s’hi ubica. Ni més ni menys com van entendre que havien de fer els líders independentistes escocès i nord-irlandès, Alex Salmond i Gerry Adams.