A la presó es disposa de temps per pensar i reflexionar. I, en bona mesura, ho intento fer quan faig classes sobre la importància del sistema públic de salut. En teoria, els divendres al matí hauria de fer una sessió d'història, i els diumenges a la tarda de ciències. Però, com us podeu imaginar, sempre acabo parlant de tota mena de qüestions, que els alumnes –em refereixo als companys de presó, és clar– em plantegen.
I segur que no us estranyarà que, coincidint amb l’embolic de la suspensió del Mobile World Congress, volguessin xerrar sobre virus i epidèmies. Precisament ara hem sabut que el Mobile té garantida la continuïtat a Barcelona (el PP s'haurà d'esperar) almenys fins el 2024.
Vam parlar de la pesta negra de 1348, i de com successives onades d’aquesta epidèmia van escombrar reiteradament Europa, si fa o no fa al ritme d'una per dècada, almenys fins a l’anomenada "pesta marsellesa", que si la memòria no m'enganya és de 1725; de la verola, que en molt casos rebia el terrible nom de "l'Herodes dels nens", i del sorprenent desenvolupament de la seva vacuna a finals del segle XVIII; de les grans epidèmies de còlera del segle XIX i de l'enorme utilitat del lleixiu; de la malària i del fracàs a l'hora de trobar-hi una vacuna; de la grip espanyola de 1918; de la Sida... i de moltes altres malalties i remeis.
Arribats a aquest punt, els vaig preguntar quants diners intentarien estalviar per fer front a una possible malaltia dels seus fills, si no hi hagués un sistema públic i gratuït disposat a fer tot el possible per salvar-los la vida en cas de necessitat. Tots ells van respondre que farien tot el possible per estalviar, per tenir una reserva el més gran possible de diners. Perquè, en aquest cas, el risc els semblava inadmissible.
I quan els vaig plantejar què creuen que passaria amb l'economia si tots els pares retiressin de la circulació tots els diners que voldrien tenir guardats per garantir la salut dels seus fills, es van adonar que l'economia patiria un veritable col·lapse. I de sobte, els ha semblat que invertir una gran part de l'esforç fiscal en el sistema públic de salut és una de les millors idees de la història.
La següent qüestió va ser, i quin sentit tindria un sistema públic de salut que no fos universal, atès que les possibles malalties d'aquells que estiguessin desatesos podrien regirar-se com un veritable bumerang contra aquells que si estiguessin coberts, malaguanyant tots els esforços que s'haurien fet per protegir-ne només uns quants? I unànimement van arribar a la conclusió que el sistema públic de salut ha de ser gratuït i universal. Fins i tot pel bé d'aquells que paguen més impostos per sostenir-lo, encara que només fos perquè –almenys a llarg termini– pagar per sostenir un bon sistema de salut sempre acaba sent més barat que no fer-ho.
Estic segur que la dramàtica epidèmia del coronavirus ajuda a adonar-se'n. N'estic molt convençut. Com també ho estic de que haurem après la lliçó. No fer-ho seria tant com admetre un gran fracàs col·lectiu com a societat. El mateix podríem dir d'una bona educació pública, per a totes i tots, universal. Temps tindrem per tornar-ne a parlar. O d'un sistema impositiu progressiu, que no només respon a una voluntat de justícia social sinó que ens ajuda a construir i consolidar una societat més sana i més justa.
Ara que sembla que hem començat a contenir l'expansió de la pandèmia, i que ja comencem a plantejar i debatre un desconfinament progressiu, vull aprofitar l'ocasió per encoratjar la consellera de Salut, Alba Vergés, que s'ha crescut davant l'adversitat, a mantenir la fermesa. A ella i a tot el seu equip. També al conseller El Homrani, al capdavant d'una àrea especialment sensible i vulnerable. Un reconeixement que faig extensiu i solidari a tot el Govern.
I, alhora vull fer una crida a no baixar la guàrdia. A seguir treballant matí, tarda i nit i a donar resposta a un escenari que, a curt termini, no serà fàcil. L'increment de l'atur i els problemes de liquiditat a la petita i mitjana empresa ja estan fent estralls, afeblint aquells sectors productius que en els pitjors moments (en la crisi desfermada el 2008) han estat un revulsiu, un motor que va mantenir les constants vitals de l'economia en el pitjor moment, una fortalesa que hem de saber preservar. Per això són tan importants les iniciatives pioneres que ha impulsat el vicepresident Pere Aragonès, unes propostes que caldrà que es generalitzin i que serveixin d'exemple al govern de l'Estat.
Catalunya té una immensa fortalesa i capacitat per afrontar l'embat, sempre que no s'opti per velles receptes. I sempre també que el govern de l'estat sigui prou valent per prioritzar l'interès general, per tenir prou coratge per entomar el repte i per no deixar-se arrossegar pels engranatges d'un estat profund que involuciona per sistema.
I segur que no us estranyarà que, coincidint amb l’embolic de la suspensió del Mobile World Congress, volguessin xerrar sobre virus i epidèmies. Precisament ara hem sabut que el Mobile té garantida la continuïtat a Barcelona (el PP s'haurà d'esperar) almenys fins el 2024.
Vam parlar de la pesta negra de 1348, i de com successives onades d’aquesta epidèmia van escombrar reiteradament Europa, si fa o no fa al ritme d'una per dècada, almenys fins a l’anomenada "pesta marsellesa", que si la memòria no m'enganya és de 1725; de la verola, que en molt casos rebia el terrible nom de "l'Herodes dels nens", i del sorprenent desenvolupament de la seva vacuna a finals del segle XVIII; de les grans epidèmies de còlera del segle XIX i de l'enorme utilitat del lleixiu; de la malària i del fracàs a l'hora de trobar-hi una vacuna; de la grip espanyola de 1918; de la Sida... i de moltes altres malalties i remeis.
Arribats a aquest punt, els vaig preguntar quants diners intentarien estalviar per fer front a una possible malaltia dels seus fills, si no hi hagués un sistema públic i gratuït disposat a fer tot el possible per salvar-los la vida en cas de necessitat. Tots ells van respondre que farien tot el possible per estalviar, per tenir una reserva el més gran possible de diners. Perquè, en aquest cas, el risc els semblava inadmissible.
I quan els vaig plantejar què creuen que passaria amb l'economia si tots els pares retiressin de la circulació tots els diners que voldrien tenir guardats per garantir la salut dels seus fills, es van adonar que l'economia patiria un veritable col·lapse. I de sobte, els ha semblat que invertir una gran part de l'esforç fiscal en el sistema públic de salut és una de les millors idees de la història.
La següent qüestió va ser, i quin sentit tindria un sistema públic de salut que no fos universal, atès que les possibles malalties d'aquells que estiguessin desatesos podrien regirar-se com un veritable bumerang contra aquells que si estiguessin coberts, malaguanyant tots els esforços que s'haurien fet per protegir-ne només uns quants? I unànimement van arribar a la conclusió que el sistema públic de salut ha de ser gratuït i universal. Fins i tot pel bé d'aquells que paguen més impostos per sostenir-lo, encara que només fos perquè –almenys a llarg termini– pagar per sostenir un bon sistema de salut sempre acaba sent més barat que no fer-ho.
Estic segur que la dramàtica epidèmia del coronavirus ajuda a adonar-se'n. N'estic molt convençut. Com també ho estic de que haurem après la lliçó. No fer-ho seria tant com admetre un gran fracàs col·lectiu com a societat. El mateix podríem dir d'una bona educació pública, per a totes i tots, universal. Temps tindrem per tornar-ne a parlar. O d'un sistema impositiu progressiu, que no només respon a una voluntat de justícia social sinó que ens ajuda a construir i consolidar una societat més sana i més justa.
Ara que sembla que hem començat a contenir l'expansió de la pandèmia, i que ja comencem a plantejar i debatre un desconfinament progressiu, vull aprofitar l'ocasió per encoratjar la consellera de Salut, Alba Vergés, que s'ha crescut davant l'adversitat, a mantenir la fermesa. A ella i a tot el seu equip. També al conseller El Homrani, al capdavant d'una àrea especialment sensible i vulnerable. Un reconeixement que faig extensiu i solidari a tot el Govern.
I, alhora vull fer una crida a no baixar la guàrdia. A seguir treballant matí, tarda i nit i a donar resposta a un escenari que, a curt termini, no serà fàcil. L'increment de l'atur i els problemes de liquiditat a la petita i mitjana empresa ja estan fent estralls, afeblint aquells sectors productius que en els pitjors moments (en la crisi desfermada el 2008) han estat un revulsiu, un motor que va mantenir les constants vitals de l'economia en el pitjor moment, una fortalesa que hem de saber preservar. Per això són tan importants les iniciatives pioneres que ha impulsat el vicepresident Pere Aragonès, unes propostes que caldrà que es generalitzin i que serveixin d'exemple al govern de l'Estat.
Catalunya té una immensa fortalesa i capacitat per afrontar l'embat, sempre que no s'opti per velles receptes. I sempre també que el govern de l'estat sigui prou valent per prioritzar l'interès general, per tenir prou coratge per entomar el repte i per no deixar-se arrossegar pels engranatges d'un estat profund que involuciona per sistema.