Ma mare Antònia era infermera. I a aquesta professió va dedicar tota la seva vida. A l’Hospital de Bellvitge. Els seus darrers anys, exercint a Urgències, al torn de nit, en un dels hospitals més grans de Catalunya, entre el Barcelonès i el Baix Llobregat.
És per aquella porta d’Urgències (ahir com avui) de Bellvitge que entren les ambulàncies. Des de tràgics accidents de cotxe a persones que estaven reanimant. Se sol dir que Urgències és un dels llocs més durs per treballar, més estressants, més intensos i dramàtics. Aquests dies ma mare, com tantes altres companyes i companys, hauria estat allí, abnegada, al peu del canó, al costat de tota la gent que s’hi està deixant la pell, i literalment la salut, per donar resposta a una pandèmia devastadora. Tot un exemple de coratge, dignitat i compromís. Com a la resta d’hospitals del país, des dels més grans als més menuts, a tot el territori.
Els últims anys professionals, la meva mare els va passar concretament al laboratori d’Urgències, processant les anàlisis dels malalts que entraven per Urgències i dels ja ingressats. Anàlisis que probablement determinarien aquests dies, entre d’altres, els positius per coronavirus.
Afortunadament, en aquest país tenim una sanitat pública que excel·leix, que era i segueix sent exemplar, malgrat les retallades que arrossegava i que tot just hem revertit els darrers anys. Tot i l’esforç fet, que no ha estat menor, encara avui per sota del percentatge que hi dedicàvem fa deu anys. Un recent estudi de l’economista López-Casanovas quantificava en 5.000 milions anuals el dèficit de finançament de la sanitat pública catalana. I no és pas perquè aquesta societat no generi prou recursos sinó perquè no els pot administrar solidàriament. Però, més enllà de qui els administra, encara és més determinant com s’administren i quines són les prioritats. O quines haurien de ser.
A no oblidar mai. Almenys d’aquesta pandèmia n’hem d’extreure aquesta lliçó. Ara i avui, quan constatem que la joia del nostre estat del benestar és precisament la fortalesa de la sanitat, aquesta sanitat universal que dona cobertura a tothom per igual. Sense oblidar, perquè seria imperdonable, tot el sector sociosanitari i la feina ingent que fan vetllant per la nostra gent gran, el col·lectiu ara i aquí més vulnerable.
Tots aquests dies hem agraït al personal sanitari, amb justícia, l’esforç i el compromís. Però també és imprescindible reconèixer la dedicació de tot el sector sociosanitari. O la de tots aquells col.lectius que segueixen fent la seva feina. Des del servei de recollida d’escombraries passant pels transportistes que garanteixen l’abastiment de productes vitals, des del menjar a productes de primera necessitat. O dels que breguen per mantenir les constants vitals de l’economia. O tots aquells productors del sector primari, pagesia i ramaderia, tota aquesta xarxa de modestes explotacions, de proximitat, que fan més segur aquests dies el consum i en garanteixen l’origen.
Catalunya és una economia productiva, amb un protagonisme molt substancial de la petita i mitjana empresa. I dels autònoms, sovint els grans oblidats. És aquest potent i vital sector privat que també caldrà ajudar i reactivar. Perquè són la garantia d'un sector públic fort. Seran imprescindibles per afrontar la recuperació econòmica després del sotrac. I imprescindible que tornin a generar riquesa per muscular un sector públic que pugui blindar la qualitat de la nostra sanitat, de l’atenció als més necessitats per raons econòmiques o d’edat, per garantir la continuïtat del sistema de pensions amenaçat, entre d’altres, per la davallada d’ingressos i perquè es van fondre la guardiola de les pensions.
I també aquesta crisi humanitària, de conseqüències econòmiques encara difícils de quantificar, ens ha de servir als republicans, als independentistes, per recordar novament que si volem un país lliure és sobretot perquè volem un país millor, més just, més social, de drets i llibertats. De totes i per a totes. De tots i per a tots. Reafirmem avui les nostres conviccions republicanes davant institucions obsoletes que són l’antítesi de la igualtat, la llibertat i la fraternitat. Són aquests els eixos rectors que han de guiar la nostra vida i vocació. Un dia serem independents, no en tinc cap dubte. I, aleshores, més que mai, haurem de recordar que ho som precisament perquè volem una societat justa, que tingui clares les seves prioritats.
Molts ànims a tothom, especialment a la consellera Alba Vergés, i al conseller d’Interior, Miquel Buch, i el conseller de Treball i Afers Socials, Chakir El Homrani, damunt els que recau més responsabilitat directa en aquesta crisi. I també al conjunt Govern que està gestionant amb determinació aquesta pandèmia. Però, sobretot, gràcies a tots aquelles dones i homes anònims que ho estan donant tot per fer front a aquest drama del qual n’hem de sortir sent una societat més cohesionada que mai i amb unes prioritats més clares que mai.
És per aquella porta d’Urgències (ahir com avui) de Bellvitge que entren les ambulàncies. Des de tràgics accidents de cotxe a persones que estaven reanimant. Se sol dir que Urgències és un dels llocs més durs per treballar, més estressants, més intensos i dramàtics. Aquests dies ma mare, com tantes altres companyes i companys, hauria estat allí, abnegada, al peu del canó, al costat de tota la gent que s’hi està deixant la pell, i literalment la salut, per donar resposta a una pandèmia devastadora. Tot un exemple de coratge, dignitat i compromís. Com a la resta d’hospitals del país, des dels més grans als més menuts, a tot el territori.
Els últims anys professionals, la meva mare els va passar concretament al laboratori d’Urgències, processant les anàlisis dels malalts que entraven per Urgències i dels ja ingressats. Anàlisis que probablement determinarien aquests dies, entre d’altres, els positius per coronavirus.
Afortunadament, en aquest país tenim una sanitat pública que excel·leix, que era i segueix sent exemplar, malgrat les retallades que arrossegava i que tot just hem revertit els darrers anys. Tot i l’esforç fet, que no ha estat menor, encara avui per sota del percentatge que hi dedicàvem fa deu anys. Un recent estudi de l’economista López-Casanovas quantificava en 5.000 milions anuals el dèficit de finançament de la sanitat pública catalana. I no és pas perquè aquesta societat no generi prou recursos sinó perquè no els pot administrar solidàriament. Però, més enllà de qui els administra, encara és més determinant com s’administren i quines són les prioritats. O quines haurien de ser.
A no oblidar mai. Almenys d’aquesta pandèmia n’hem d’extreure aquesta lliçó. Ara i avui, quan constatem que la joia del nostre estat del benestar és precisament la fortalesa de la sanitat, aquesta sanitat universal que dona cobertura a tothom per igual. Sense oblidar, perquè seria imperdonable, tot el sector sociosanitari i la feina ingent que fan vetllant per la nostra gent gran, el col·lectiu ara i aquí més vulnerable.
Tots aquests dies hem agraït al personal sanitari, amb justícia, l’esforç i el compromís. Però també és imprescindible reconèixer la dedicació de tot el sector sociosanitari. O la de tots aquells col.lectius que segueixen fent la seva feina. Des del servei de recollida d’escombraries passant pels transportistes que garanteixen l’abastiment de productes vitals, des del menjar a productes de primera necessitat. O dels que breguen per mantenir les constants vitals de l’economia. O tots aquells productors del sector primari, pagesia i ramaderia, tota aquesta xarxa de modestes explotacions, de proximitat, que fan més segur aquests dies el consum i en garanteixen l’origen.
Catalunya és una economia productiva, amb un protagonisme molt substancial de la petita i mitjana empresa. I dels autònoms, sovint els grans oblidats. És aquest potent i vital sector privat que també caldrà ajudar i reactivar. Perquè són la garantia d'un sector públic fort. Seran imprescindibles per afrontar la recuperació econòmica després del sotrac. I imprescindible que tornin a generar riquesa per muscular un sector públic que pugui blindar la qualitat de la nostra sanitat, de l’atenció als més necessitats per raons econòmiques o d’edat, per garantir la continuïtat del sistema de pensions amenaçat, entre d’altres, per la davallada d’ingressos i perquè es van fondre la guardiola de les pensions.
I també aquesta crisi humanitària, de conseqüències econòmiques encara difícils de quantificar, ens ha de servir als republicans, als independentistes, per recordar novament que si volem un país lliure és sobretot perquè volem un país millor, més just, més social, de drets i llibertats. De totes i per a totes. De tots i per a tots. Reafirmem avui les nostres conviccions republicanes davant institucions obsoletes que són l’antítesi de la igualtat, la llibertat i la fraternitat. Són aquests els eixos rectors que han de guiar la nostra vida i vocació. Un dia serem independents, no en tinc cap dubte. I, aleshores, més que mai, haurem de recordar que ho som precisament perquè volem una societat justa, que tingui clares les seves prioritats.
Molts ànims a tothom, especialment a la consellera Alba Vergés, i al conseller d’Interior, Miquel Buch, i el conseller de Treball i Afers Socials, Chakir El Homrani, damunt els que recau més responsabilitat directa en aquesta crisi. I també al conjunt Govern que està gestionant amb determinació aquesta pandèmia. Però, sobretot, gràcies a tots aquelles dones i homes anònims que ho estan donant tot per fer front a aquest drama del qual n’hem de sortir sent una societat més cohesionada que mai i amb unes prioritats més clares que mai.