Aquest dimarts fa set anys de la gran victòria democràtica de l’1 d’octubre. Fou el gran dia en què vam exercir l’acte de desobediència civil més gran de la història contemporània de Catalunya en què l’estat espanyol va patir una doble derrota, tant en termes d’autoritat com, sobretot, d’imatge davant l’opinió pública catalana i internacional, i també davant una part minoritària, però gens menyspreable, de l’opinió pública espanyola. La desobediència a l’autoritat i cap als ressorts judicials i coercitius de l’Estat encara els pesa avui, set anys després, en l’autoritarisme congènit que perdura a l’hora d’aplicar l’amnistia.
Demà passat recordarem el 3 d’octubre. El dia de l’aturada general on vam ser capaços de paralitzar el país. I no és una manera de parlar: les dades publicades explicaven que vora un 81% dels assalariats la van secundar i que un 88% de les pimes van aturar parcialment o total la seva activitat. El consum elèctric es va reduir més d’un 19% durant certes franges horàries.
Gent de tot arreu i de diverses sensibilitats polítiques van sortir al carrer per expressar el rebuig frontal a la repressió i per reivindicar l’exercici del dret d’autodeterminació de Catalunya. La plaça de la Universitat de Barcelona es va erigir en el centre neuràlgic de la jornada. Dos dies abans havíem posat les urnes i ens van acabar convertint una jornada electoral, que hauria d’haver transcorregut amb normalitat, en una jornada de lluita pacífica, oferint unes imatges doloroses intolerables en un context democràtic i civilitzat.
El 3 d’octubre va ser el dia de la solidaritat i la dignitat del poble català: el dia de reconèixer-nos com un subjecte col·lectiu, de defensar-nos els uns als altres i de donar la cara pels nostres veïns, pels nostres compatriotes. Havíem anat a votar o no, havíem posat paperetes diferents o iguals en una urna, però tots i totes compartíem la defensa del dret de poder-ho fer.
Aquell mateix dia la monarquia espanyola va mostrar el seu veritable rostre amb un discurs infame, amenaçador i antidemocràtic. Com a dada que il·lustra grans consensos, no és en va que els catalans suspenguem la casa reial espanyola amb un 2 sobre 10 o bé que el suport a la institució monàrquica no superi el 15% entre la ciutadania de Catalunya. Aquesta és també una de les certeses a la Catalunya del 80% favorable al dret a decidir que va depassar àmpliament les parets de l’independentisme.
L’esperit dels primers dies d’octubre de 2017 ha d’inspirar-nos per entomar els reptes futurs. Les lliçons viscudes mostren que el camí de l’acumulació de forces i la legitimació de l’independentisme cal orientar-lo a fer un nou 3 d’octubre, encara més gran i prou sostingut en el temps per a defensar-ne democràticament el resultat del referèndum, preferentment pactat, i la seva implementació.
Aquesta ha estat fins ara la victòria més gran del poble de Catalunya i és la fortalesa i l’esperit que cal projectar en la represa del camí de l’alliberament social i nacional. Un camí que no passa per fulls de ruta ni fórmules magistrals, sinó per abordar incerteses i contradiccions. I sobretot passarà per la mobilització als carrers i quan hàgim de dipositar una papereta dins una urna. Serà un camí d’acció política continuada per a l’enfortiment institucional, econòmic i civil del país. De la lluita per disposar de més estructures de poder i decisió al servei dels ciutadans, que seran necessàries quan Catalunya decideixi democràticament ser un nou estat dins la UE.
Esquerra Republicana de Catalunya, com a motor històric de l’independentisme, sempre ha proposat teixir el país, interpel·lar grans majories i, amb aquestes, crear les condicions per fer grans salts endavant. Cada cop que el partit ha tingut un paper determinant en la política catalana, s’ha qüestionat un statu quo que és massa estret per poder encabir les aspiracions del poble de Catalunya.
L’ERC que surti del pròxim congrés del 30 de novembre haurà de reivindicar l’esperit del 3 d’octubre i haurà de tornar a oferir una via ampla i central per la qual pugui circular una majoria amplíssima de catalans i catalanes en direcció cap a la independència i cap a una societat més justa i democràtica. Aquesta via només la tornarem a obrir essent conscients de la pluralitat i la diversitat i, al mateix temps, tenint sempre present que allò que gairebé tothom comparteix és l’anhel de viure en una societat lliure, pròspera, avançada, justa i cohesionada, en una nació culturalment rica, i en la voluntat de ser d’un nou país millor per a tothom.