La manifestació regular d’una llengua concreta i d’una identitat nacional no s’expressa, tan sols, en la solemnitat de les grans hores històriques, sinó, sobretot, en la senzillesa rutinària d’una quotidianitat que inclou tota mena de detalls. Es tracta d’un gavadal de microaccions diàries, protagonitzades per milions de persones, dia rere dia, amb una naturalitat inconscient que ha esdevingut ja pura normalitat. Són una successió de fets que, analitzats cadascun aïlladament, potser tenen una importància relativa, però que, sumats, retraten, amb tota cruesa, el perfil propi de les persones víctimes d’un llarg procés d’alienació nacional. Nosaltres, per exemple...
Provoca una sorpresa notable, posem per cas, el fet de trucar a algú de conviccions nacionals indubtables, tant se val si es tracta de persones conegudes públicament o no, i sentir amb tanta claredat com decepció una veu que no us és gens familiar que us amolla: “Éste es el contestador autómatico del número seis, ocho, cinco, nueve...” i així anar fent fins que s’esgoten les xifres del número identificador, convidant-te a deixar-hi un missatge, feliçment sense concretar en quina llengua, cosa que sempre és un consol. Estic convençut que molts dels propietaris del servei de bústia de veu, tant al telèfon fix com al mòbil, no deuen ser-ne conscients, però la imatge que donen és, francament, desencoratjadora.
El servei de missatgeria gratuïta de text, conegut com a whatsapp, disposa d’una frase estàtica, visible en el perfil de cadascun dels usuaris, que apareix sota del nom del titular del telèfon i que és la que facilita, amb un simple cop d’ull, el senyal d’identitat immediat de l’usuari, talment una targeta de presentació ràpida. Aquest espai, necessàriament breu, sovint és un àmbit per a la creativitat o la transgressió i així hi són habituals textos curts, del tipus “Soc al gimnàs”, per part de gent que mai no hi fotria els peus, o bé el més reivindicatiu “Sense estat”, entre els més habituals. Però, al costat d’aquests, hi sovintegen encara els que hi mantenen la frase inicial des que se’n van descarregar l’aplicació: “Hola, estoy utilizando whatsapp”, frase que faria riure si no fos que més aviat fa una certa pena, com a expressió d’una desídia inconscient.
Segur que algun cop ens hem hagut de reunir per algun sistema virtual, des de l’ordinador, amb altra gent. És curiós, per emprar un terme benèvol, com fins i tot en el cas que el caràcter de la trobada en línia sigui de caràcter politicocultural i d’orientació independentista, no són pocs els companys que, en presentar-se algun problema de connexió, t’indiquen com sortir-te’n amb tota la bona fe del món. Llavors et diuen què has de fer, on has d’anar, quin botó has de tocar (fins i tot “dona-li a aquesta tecla”, fan alguns) i és llavors que t’adones que molts no tenen l’ordinador configurat en català i sí, en canvi, en la llengua que ens està substituint a tots els àmbits d’ús.
Un altre servei gratuït d’informació immediata, cultura especialitzada, lleure amable, xafarderia il·limitada, guatlles notables, insults reiterats i consideracions de vol gallinaci és Twitter, ara classificat X. Sota de la frase on cadascú posa la inscripció que el representa, o amb la qual es troba còmode, amb una mena de currículum vitae reduït a només dues o tres línies, hi figura també la ubicació, com a Facebook. I aquí és on ja tornem a ser-hi! Hi ha comptes de Twitter des dels quals es proclama una mena d’independència exprés cada cinc minuts i on, freqüentment, es reparteixen, ça i lla, qualificatius de traïdors, botiflers i venuts. Però al final, resulta que el titular està ubicat a “Barcelona, Espanya”, o València, o Girona, o Palma, o... però, això sí, a Espanya. La credibilitat nacional d’alguns, doncs, s’acaba just allà on els comença Espanya. Inconsciència o indiferència?
Sovint hi ha qui parla d’eleccions “nacionals” per referir-se a les espanyoles, de productes “nacionals” en relació amb productes espanyols o bé de qualsevol esdeveniment, marca o rècord a nivell “nacional”, en comptes d’estatal, referint-se, per tant, a la totalitat de territoris de l’actual estat espanyol, però, no, en cap cas, a la nostra nació. Igualment, hi ha qui, sense immutar-se, enmig d’un discurs figura que independentista i després d’haver-les etzibades de l’alçada d’un campanar, et fa caure l’ànima als peus quan assegura noséquè de “tot Espanya”, de “la resta d’Espanya”, o bé d’“aquí, a Espanya” i, amb optimisme, això sí, assegura que som “els primers d’Espanya”, o els que més “d’Espanya”.
L’ús de les llengües en les màquines automàtiques és un altre espai on és imprescindible no badar gens, no aclucar l’ull i no admetre com a normal el que no ho és. Em refereixo a les màquines per a pagar el tiquet d’aparcament als grans magatzems, al carrer o en pàrquings privats. Generalment, la llengua que acostumes a trobar-te a la pantalla no és la pròpia del país i és llavors quan, sense manies ni dubtes, cal tocar el botó on consta “català” per a fer que aquest idioma sigui el que es trobin els usuaris. I cal tocar-lo no sols al nostre aparell, sinó a tots els propers. El mateix diríem de les màquines d’informació en museus, oficines de turisme, superfícies comercials, etc. No ser actius fent el canvi manual d’idioma vol dir que si hi acceptem la presència “normal” de l’espanyol, sense reaccionar, acceptem també, amb normalitat, la presència hegemònica d’Espanya al nostre país.
En fi, soc conscient que els aspectes assenyalats, potser, a algú li poden semblar inconsistents i no ser representatius de l’estat real de la consciència nacional i lingüística de bona part dels nostres compatriotes observant les pràctiques quotidianes. No ho crec. La suma de tots ells esdevé una perillosa praxi quotidiana, basada en la inconsciència, si no en el desinterès. Vol dir que el nivell d’alienació nacional és tan profund que ja ho amara gairebé tot. Per això, un simple detall, en afirmació positiva, serena i natural, és una porta oberta a l’esperança.
A Espanya, ningú no tindria mai la bústia de veu al telèfon o bé la frase identificadora del perfil de whatsapp en català, ni se’ls acudiria d’escriure “Madrid, Catalunya”, ni tenen l’ordinador configurat en llengua catalana, ni als aparells d’informació turística, cultural o de serveis el català és la llengua primera que hi apareix sempre, ni a les màquines per a pagar l’aparcament el català acostuma a figurar-hi, de forma habitual, a la pantalla com a primera imatge. Ben mirat, si així fos, l’experiència no aniria gaire més enllà d’una simple fracció de segon... Es tracta, doncs, que reaccionem i si de debò volem aconseguir un país lliure, amb una llengua normal com qualsevol altra a la seva terra, hem d’actuar com els altres. Ells no ho faran per nosaltres...
Provoca una sorpresa notable, posem per cas, el fet de trucar a algú de conviccions nacionals indubtables, tant se val si es tracta de persones conegudes públicament o no, i sentir amb tanta claredat com decepció una veu que no us és gens familiar que us amolla: “Éste es el contestador autómatico del número seis, ocho, cinco, nueve...” i així anar fent fins que s’esgoten les xifres del número identificador, convidant-te a deixar-hi un missatge, feliçment sense concretar en quina llengua, cosa que sempre és un consol. Estic convençut que molts dels propietaris del servei de bústia de veu, tant al telèfon fix com al mòbil, no deuen ser-ne conscients, però la imatge que donen és, francament, desencoratjadora.
El servei de missatgeria gratuïta de text, conegut com a whatsapp, disposa d’una frase estàtica, visible en el perfil de cadascun dels usuaris, que apareix sota del nom del titular del telèfon i que és la que facilita, amb un simple cop d’ull, el senyal d’identitat immediat de l’usuari, talment una targeta de presentació ràpida. Aquest espai, necessàriament breu, sovint és un àmbit per a la creativitat o la transgressió i així hi són habituals textos curts, del tipus “Soc al gimnàs”, per part de gent que mai no hi fotria els peus, o bé el més reivindicatiu “Sense estat”, entre els més habituals. Però, al costat d’aquests, hi sovintegen encara els que hi mantenen la frase inicial des que se’n van descarregar l’aplicació: “Hola, estoy utilizando whatsapp”, frase que faria riure si no fos que més aviat fa una certa pena, com a expressió d’una desídia inconscient.
Segur que algun cop ens hem hagut de reunir per algun sistema virtual, des de l’ordinador, amb altra gent. És curiós, per emprar un terme benèvol, com fins i tot en el cas que el caràcter de la trobada en línia sigui de caràcter politicocultural i d’orientació independentista, no són pocs els companys que, en presentar-se algun problema de connexió, t’indiquen com sortir-te’n amb tota la bona fe del món. Llavors et diuen què has de fer, on has d’anar, quin botó has de tocar (fins i tot “dona-li a aquesta tecla”, fan alguns) i és llavors que t’adones que molts no tenen l’ordinador configurat en català i sí, en canvi, en la llengua que ens està substituint a tots els àmbits d’ús.
Un altre servei gratuït d’informació immediata, cultura especialitzada, lleure amable, xafarderia il·limitada, guatlles notables, insults reiterats i consideracions de vol gallinaci és Twitter, ara classificat X. Sota de la frase on cadascú posa la inscripció que el representa, o amb la qual es troba còmode, amb una mena de currículum vitae reduït a només dues o tres línies, hi figura també la ubicació, com a Facebook. I aquí és on ja tornem a ser-hi! Hi ha comptes de Twitter des dels quals es proclama una mena d’independència exprés cada cinc minuts i on, freqüentment, es reparteixen, ça i lla, qualificatius de traïdors, botiflers i venuts. Però al final, resulta que el titular està ubicat a “Barcelona, Espanya”, o València, o Girona, o Palma, o... però, això sí, a Espanya. La credibilitat nacional d’alguns, doncs, s’acaba just allà on els comença Espanya. Inconsciència o indiferència?
Sovint hi ha qui parla d’eleccions “nacionals” per referir-se a les espanyoles, de productes “nacionals” en relació amb productes espanyols o bé de qualsevol esdeveniment, marca o rècord a nivell “nacional”, en comptes d’estatal, referint-se, per tant, a la totalitat de territoris de l’actual estat espanyol, però, no, en cap cas, a la nostra nació. Igualment, hi ha qui, sense immutar-se, enmig d’un discurs figura que independentista i després d’haver-les etzibades de l’alçada d’un campanar, et fa caure l’ànima als peus quan assegura noséquè de “tot Espanya”, de “la resta d’Espanya”, o bé d’“aquí, a Espanya” i, amb optimisme, això sí, assegura que som “els primers d’Espanya”, o els que més “d’Espanya”.
L’ús de les llengües en les màquines automàtiques és un altre espai on és imprescindible no badar gens, no aclucar l’ull i no admetre com a normal el que no ho és. Em refereixo a les màquines per a pagar el tiquet d’aparcament als grans magatzems, al carrer o en pàrquings privats. Generalment, la llengua que acostumes a trobar-te a la pantalla no és la pròpia del país i és llavors quan, sense manies ni dubtes, cal tocar el botó on consta “català” per a fer que aquest idioma sigui el que es trobin els usuaris. I cal tocar-lo no sols al nostre aparell, sinó a tots els propers. El mateix diríem de les màquines d’informació en museus, oficines de turisme, superfícies comercials, etc. No ser actius fent el canvi manual d’idioma vol dir que si hi acceptem la presència “normal” de l’espanyol, sense reaccionar, acceptem també, amb normalitat, la presència hegemònica d’Espanya al nostre país.
En fi, soc conscient que els aspectes assenyalats, potser, a algú li poden semblar inconsistents i no ser representatius de l’estat real de la consciència nacional i lingüística de bona part dels nostres compatriotes observant les pràctiques quotidianes. No ho crec. La suma de tots ells esdevé una perillosa praxi quotidiana, basada en la inconsciència, si no en el desinterès. Vol dir que el nivell d’alienació nacional és tan profund que ja ho amara gairebé tot. Per això, un simple detall, en afirmació positiva, serena i natural, és una porta oberta a l’esperança.
A Espanya, ningú no tindria mai la bústia de veu al telèfon o bé la frase identificadora del perfil de whatsapp en català, ni se’ls acudiria d’escriure “Madrid, Catalunya”, ni tenen l’ordinador configurat en llengua catalana, ni als aparells d’informació turística, cultural o de serveis el català és la llengua primera que hi apareix sempre, ni a les màquines per a pagar l’aparcament el català acostuma a figurar-hi, de forma habitual, a la pantalla com a primera imatge. Ben mirat, si així fos, l’experiència no aniria gaire més enllà d’una simple fracció de segon... Es tracta, doncs, que reaccionem i si de debò volem aconseguir un país lliure, amb una llengua normal com qualsevol altra a la seva terra, hem d’actuar com els altres. Ells no ho faran per nosaltres...