La política cultural democràtica, entesa com l’actuació pública destinada a proveir la ciutadania de serveis que garanteixin els seus drets culturals -d’accés i de participació-, a conservar el patrimoni cultural i a fomentar la creació artística, té ja un llarg trajecte entre nosaltres. Només que es tracta d’un llarg trajecte a la pota ranca. I anar carranc, ja se sap, no permet avançar prou ni a bon ritme, sinó que produeix ziga-zagues i retards, quan no una inútil progressió en cercle.
I quina és la causa d’aquest caminar rancallós? Sobretot una: la manca de complementarietat entre les administracions catalanes, de manera que les seves actuacions no sempre sumen, sinó que tot sovint se solapen o deixen enormes buits; és a dir, la manca d’un marc de cooperació per mitjà del qual els esforços de totes les administracions s’adiguin amb les seves obligacions -competencials o acordades- i engranin entre elles al servei d’objectius convinguts d’interès general. Només aquest marc de cooperació permetria avançar en l’articulació d’un autèntic sistema cultural, obert, socialment inclusiu, estès al conjunt del territori i capaç d’establir concertacions transparents i fecundes amb els altres agents culturals, tant econòmics i empresarials com socials i non profit.
En això, hi ha avui un amplíssim consens polític i social. N’és expressió significativa la recomanació explícita que n’ha fet el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CONCA), el Plenari del qual, elegit pel Parlament el 2019, és reflex d’un grau de consens polític poc habitual (PSC, Junts, ERC, comuns). En efecte, el CONCA, en el seu darrer Informe Anual sobre l’Estat de la Cultura i de les Arts, cridava a la consecució d’un “Acord Nacional per la Cultura”, consistent en “la fixació d’un projecte estratègic per a la cultura”, basat en"un ample consens polític i institucional",perquè “només aquest consens pot dotar-lo de la legitimitat necessària i garantir-ne la vigència i continuïtat més enllà d’alternances polítiques”. I afegia: “La base del consens ha de partir d’una cooperació pautada i lleial entre les diverses administracions catalanes, cadascuna des de la seva legitimitat”.
El propi CONCA, a l’inici del seu mandat, havia fet una roda de converses amb els portaveus dels diversos grups a la Comissió de Cultura del Parlament, a propòsit de la necessitat d’aquest “Acord Nacional per la Cultura”, que va obtenir l’eco favorable de pràcticament totes les formacions. Un eco reiterat també pels agents socials de manera continuada. I és que, en els pocs camps on aquest acord existeix, els efectes són extraordinaris, com pot constatar-se, particularment, en el paradigmàtic camp bibliotecari. Quan hi ha cooperació entre les administracions, la cosa no tan sols suma, generant múscul i economies d’escala, sinó que també multiplica, generant sinergies i tota mena de valors afegits.
Això explica la satisfacció general que ha suscitat l’anunci fet per la consellera de cultura, Sònia Hernández, de propiciar un “Pacte Nacional per la Cultura”. És, aquesta, una vella necessitat i una vella esperança amplament compartida, víctima fins ara d’algun fat advers. En efecte, els moviments en aquesta direcció, en el decurs dels anys, han estat uns quants, d’origen polític divers i sense final feliç. Cal citar, en primer lloc, la voluntat manifestada el 1981 per un centenar llarg de regidors de cultura de tots els colors polítics, en fer pública la declaració “Per un marc de col·laboració en les polítiques culturals”, on plantejaven la necessitat d’assolir una entesa entre les administracions catalanes.
Va ser el 1985 quan el nou conseller de cultura, Joan Rigol, acompanyat del seu flamant Consell Assessor de Cultura (integrat per personalitats com Miquel Batllori, Josep M. Ainaud de Lasarte, Josep M. Castellet, Joan Triadú, Jaime Gil de Biedma, Xavier Bru de Sala, Manuel Vázquez Montalbán, Josep M. Espinàs, Albert Ràfols-Casamada, Josep Ramoneda, etc.), va llançar la idea d’un Pacte Cultural entre les administracions. El cap de l’oposició (Raimon Obiols) hi va respondre favorablement, com també ho van fer els principals responsables de l’Administració Local: Pasqual Margall (Ajuntament de Barcelona), Antoni Dalmau (Diputació de Barcelona), Joaquim Nadal (Federació de Municipis de Catalunya) i Josep Azuara (Associació Catalana de Municipis).
El Pacte Cultural se signaria el 14 d’octubre de 1985, però les circumstàncies polítiques no van trigar a embarrancar-lo. Així i tot, aquell Pacte efímer ja havia produït alguns resultats importants, com els traspassos a la Generalitat i la cooperació consorciada referits a la Biblioteca de Catalunya, al Museu Arqueològic, al Palau de la Música...). I sobretot havia estès la idea que la cooperació entre les administracions era una condició inexcusable en favor de la cultura i la llengua catalana.
Una idea que fructificaria, discretament, en alguns acords posteriors, com la creació del Consorci de Normalització Lingüística (1988), mitjançant el qual el Govern venia a corresponsabilitzar-se i a estendre els Centres de Normalització Lingüística creats pels Ajuntaments. O com les successives iniciatives consorcials que anirien desgranant-se en l’etapa del conseller Joan Guitart, referides a algunes institucions culturals del país: MACBA (Generalitat i Ajuntament de Barcelona), MNAC (Generalitat, Ajuntament de Barcelona i Ministeri de Cultura), etc. Entre aquests acords, és de remarcar el “Pacte Bibliotecari” (Llei de Biblioteques, 1993), que establia les funcions de cada administració al respecte, cosa que permetria estendre el Sistema de Lectura Pública a tot el país, amb les exitoses biblioteques “de nova generació” que havia impulsat la Diputació de Barcelona.
Vindria després, encara, l’encàrrec del govern Maragall a Josep M. Bricall (2003), essent consellera de cultura Catarina Mieras, de dissenyar el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CONCA), que s’implantaria durant el govern Montilla (2006), amb el conseller Joan Manuel Tresserras; un organisme clau en la perspectiva d’entesa cultural, encarregat de garantir l’autonomia de la cultura respecte dels poders i de propiciar paràmetres transparents i de consens per a l’articulació del sistema cultural de Catalunya.
I, finalment, el 2011, el govern Mas, essent conseller de cultura Ferran Mascarell, llançaria la iniciativa d’un "Acord Nacional per a la Cultura", amb voluntat d’apuntar a la confecció d’un pla estratègic d’horitzó 2020 i posant en marxa un complex procés de reflexió i d’elaboració, obert a un ample ventall d’expertesa que, finalment, no arribaria a port per causa de la retirada d’Artur Mas i del relleu del seu govern.
La consellera Sònia Hernández, amb el “Pacte Nacional per la Cultura”, reprèn ara aquest llarg i accidentat fil. Un fil que no és de ningú, perquè és de tothom, de cada una de les formacions que, directament o indirecta, hi ha tingut a veure en algun dels seus trams. I de tota la ciutadania, titular veritable de la cultura del país. Entretant, tothom ha fet seva una lliçó: sigui quina sigui la circumstància política, cal que la cultura en quedi preservada i que sigui tractada per totes les parts com el bé superior que és per a la nació catalana, sense més accidents, sense més demores. Només la implicació de totes les formacions que conformen la immensa majoria del país pot alliberar la cultura de servituds de part i pot garantir les continuïtats que li calen. I només la implicació i la cooperació de totes les administracions pot fer-nos avançar en la construcció del sistema cultural obert i eficient que ens cal, capaç de respondre degudament als drets culturals de la ciutadania i als nous reptes que graviten sobre la nostra cultura.