Junqueras i Puigdemont repeteixen. Aquesta, per si sola, no és una mala notícia. Depèn de si repetir és també repetir-se; de si la seva continuïtat ha de comportar la continuïtat de les seves respectives inèrcies. Es comprenen els recels: són la vella parella protagonista del “Chickie Run”, del “jo més”, del duel de cotxes contra al penya-segat, inaugurat durant l’elaboració de l’Estatut i que acabaria determinant la deriva de tot “el procés”.
No és que siguin il·legítimes les carreres amb risc. Només ho són quan els "efectes col·laterals" són massa costosos per al comú i no diguem quan comporten arrossegar gaire gent cap a l’estimball. Són coses que acaben tenint efectes dissolvents sobre la cohesió nacional i sobre l’autoestima col·lectiva. A més dels efectes frustrants i depressius que, a les files dels mateixos impulsors, produeix l’eufòria d’assaltar el cel, seguida de l’horror de despenyar-se.
Puigdemont i Junqueras fan una parella que, per a mig país, va ser la responsable de l’acceleració unilateral que va deixar-lo de banda, la responsable de saltar-se la llei democràtica i, en definitiva, de tants plats trencats. Mentre que, per a l’altra meitat, va ser -i és encara- la víctima per excel·lència de la repressió causada per la judicialització de la política durant el govern de la dreta espanyola. Tot i que la sensatesa de la mitjana de la gent fa que aquests no siguin dos blocs estancs, sinó que hi hagi un ample i creixent espai central que pensa totes dues coses alhora. No es pot descartar que Junqueras i Puigdemont s’acabin inclinant en aquesta mateixa direcció, donant lloc a un nou relat congruent amb la nova situació, un relat superador d’atrinxeraments divisius, cohesionador de la nació catalana i capaç d’assegurar, a Espanya, les aliances que han de permetre l’avenç cap a la reforma plurinacional i policèntrica de l’Estat (sigui aquest l’objectiu final o una estació cap a altres fites).
Però hi ha massa distància entre els fets i les paraules. Aquestes, sovint, són encara deutores de la situació anterior i no juguen a favor del nou horitzó que s’obre al nostre davant, sinó que generen anticossos i enforteixen la dreta espanyola. Un horitzó incert, sí, com sempre ho és quan es tracta de batre’s contra forces poderoses que s’hi oposen. I, per això mateix, un horitzó amb una necessitat vital de compromís compartit per compte de totes les forces que, amb un objectiu o altre final, van en la mateixa direcció, entre les quals, òbviament, les forces del catalanisme, tant federalista com independentista.
ERC va ser la primera a donar senyals de plantejar-s’ho i d’actuar en conseqüència, amb el coratge propi d’un partit de tan llarg recorregut. “Junts” va formar també a la majoria d’aquella investidura, si bé embolcallant-se amb una gesticulació aspra i malcarada, com qui se’n dona de menys, en contrast amb el seu homòleg basc, el savi PNB i sobretot amb l’obsessió de semblar "més exigent" que ERC (la febre del "i jo més", una altra vegada?).
Amb una aparença o altra, el fet és que les dues formacions independentistes més representatives han obert una nova etapa basada en la negociació/aliança amb el govern espanyol d’esquerres. I, només en el cas d’ERC, també de negociació-aliança amb el govern de Catalunya. És allò que tanta gent, cada dia més, espera, fora dels esventats de banda i banda. El relat, però, no avança prou en el camp independentista: no se n’ha explicitat un de nou, a partir de les noves circumstàncies, i se senten encara, tot sovint, els tòpics i les cacofonies d’un relat que no es correspon amb el present. No és estrany. Els canvis en el relat no solen fer-se de manera sobtada. Es couen a foc lent. Però tampoc no es poden entretenir massa, a risc de perdre peu i de fer-se incomprensibles per a la gran majoria dels mortals.
Tothom veu, dia sí i dia també, un nou capítol de la tètrica sèrie en què la dreta espanyola -política, mediàtica i judicial- dispara a matar contra el govern d’esquerres, ni més ni menys que per la seva política envers Catalunya. Cal que el relat del catalanisme independentista sigui congruent amb aquest nou taló de fons. Tots els partits catalans han de fer el seu aggiornamento, no en va, durant “el procés”, tots han hagut d’excavar trinxeres que cal deixar enrere, d’igual manera que tots són responsables de ressituar el tren descarrilat sobre les vies.
De fet, el catalanisme independentista és el més ben situat per propiciar aquest trànsit cap a un nou relat que sigui útil per a Catalunya. Com ho van ser els socialistes, a l’hora d’abordar la reconversió industrial o l’entrada d’Espanya a l’OTAN. O com ho va ser el PP a l’hora de liquidar el servei militar obligatori. Aquells que n’han estat més crítics són els qui es troben en la millor posició per empènyer el país cap a un objectiu que es fa imprescindible i que, si només fos en mans de les forces més predisposades, despertaria tota mena de recels en els segments més sensibles. Són els més crítics els qui ofereixen més garanties a aquests segments i els que esdevenen òptims per desfer nusos inútils, tòpics acumulats, retòriques buides, i per esgrimir les raons de fons que demanen fer el pas.
Cal, però, tot el coratge que demana la “bona política”, la que no respon a meres tàctiques contingents ni a apriorismes ideològics, sinó que té la mirada llarga i alhora realista, la visió estratègica al servei veritable del país. La gent acaba agraint i reconeixent els qui no es limiten a “donar-los peixet”, sinó que tenen prou valentia per corregir el rumb sempre que cal, encara que pugui implicar-los algun cost a curt termini. És a dir, els qui són capaços d’exercir un autèntic paper dirigent. Saben que, a la llarga, és de qui es poden refiar.