George Bush-pare havia assolit una popularitat del 90% i cap dels principals líders del Partit Demòcrata gosava desafiar-lo a les eleccions de gener del 1992: tenia massa trumfos a la mà (fi de la “guerra freda”, resultat de la guerra del Golf amb suport de les Nacions Unides contra la invasió de Kuwait per l’Iraq, etc., etc.). Només un jove Bill Clinton va gosar plantar-li cara, sobre la base d’una qüestió una mica més prosaica: l’economia havia entrat en recessió i la vida quotidiana de la gent se’n començava a ressentir. El responsable de la campanya de Clinton ho va sintetitzar en una frase que va clavar a la paret de l’oficina electoral demòcrata i que no trigaria a impregnar-ho tot: “És l’economia, estúpid!”. Clinton va guanyar les eleccions.
Impetuós o només latent, el batec del carrer és allò que compta en democràcia, les necessitats, les angoixes, les pors que expressa, amb els corresponents desitjos i esperances. No val a perdre’s en gaires jardins. Així va ser amb aquella intuïció audaç, el 1992, als EUA. I així ha de ser, amb més raó, quan es tracta d’un clamor, com ho és, entre nosaltres, el que mou la greu crisi de l’habitatge, amb la seva vasta afectació generacional (una gran part de la població de 40 anys en avall) que apunta, si no hi posem remei, a una sagnant fractura social d’efectes letals per a la democràcia i per a la nació catalana. Quin consentiment democràtic i nacional té sentit en una societat que negui un dret tan bàsic com aquest? “Nosaltres no som el vostre negoci”, advertia, amb veu jove i un evident to reprovatori, una de les moltes pancartes espontànies que van lluir a la manifestació multitudinària del 23 de novembre a Barcelona, convocada pel Sindicat de Llogateres i secundada per 4.000 entitats ciutadanes.
El populisme de dretes està a l’aguait, a punt d’abraonar-se sobre la presa i de clavar-li els ullals al ganyot. És la presa que sorgeix de les dinàmiques salvatges del pur mercat, de la inseguretat i l’angoixa que s’apoderen dels humans quan ens sentim enduts per la fúria desbocada que rebenta preses i barreres i s’emporta avall les condicions vitals que els nostres drets asseguraven. De què serveix el castell de la democràcia quan resulta tan eteri i transparent que l’embat de les aigües el travessa com si no hi fos?
Ja va passar amb la globalització descontrolada i els seus efectes de deslocalització i desindustrialització. Sylvain Crépon, el sociòleg francès que el 2012 va analitzar els votants del Front Nacional (FN), va explicar que es tractava dels treballadors disfuncionats, mal pagats o aturats, i de les persones que de sobte no arribaven a final de mes i dels petits comerciants abocats a tancar per la pressió de les grans superfícies de fora ciutat i dels qui es veien forçats pels lloguers desbocats a abandonar casa seva i la seva ciutat... Això explica la paradoxa que un bon segment dels antics votant del Partit Comunista Francès passés a votar el FN. O que bona part de l’antiga classe obrera industrial dels EUA hagi passat a votar Trump. És la desesperació dels qui es veuen rodolant cap al precipici i se senten exclosos de la democràcia i de la nació. La necessitat urgent de comprendre i de trobar aixopluc fa que molts caiguin a les urpes dels farsants, dels milhomes tavernaris, dels xarlatans de cantonada, amb les seves pocions i untures miraculoses, tan fàcils com fraudulentes, tan suggestives com terraplanistes, tan llagoteres com tòxiques.
L’esquerra de govern, enemiga de donar gat per llebre, referida a un ample ventall social que ha anat ampliant pas a pas, a base de rigor i bona lletra, i que és imprescindible per bastir majories reformadores suficients, de vegades sembla poc avesada a connectar amb les desesperacions actuals, a fer-les seves i a expressar-les amb prou èmfasi. Potser caldrà que reaprengui a descompondre el gest, a escabellar-se de nou. Els mateixos electors de Nova York que enguany han votat Trump a les eleccions presidencials, també han votat la candidata demòcrata radical Ocasio-Cortez a les legislatives. No serà que la duresa de la realitat demana pujades de to que l'esquerra de govern tendeix a evitar, fins a caure de vegades en l’estètica de l’elit autosatisfeta que perceben els abandonats?
De la immensa bombolla especulativa de l’habitatge d’ara fa 20 anys, que se situava molt per sobre de la demanda realment existent, hem passat a un fort creixement de la demanda, per causa sobretot de l’increment demogràfic i també del negoci turístic, mentre que l’oferta ha disminuït en perdre gas la construcció i restar l’habitatge públic atrapat en el seu dèficit acumulat. Això ha disparat els preus tant de compra com de lloguer, fins a fer-los inabastables i condemnant les joves generacions a allargar la seva dependència dels progenitors i a retardar o a suspendre sine die el seu propi projecte familiar. La gravetat d’aquest fet i de les seves conseqüències no escapa a ningú amb dos dits de front.
Durant massa temps, ha estat una qüestió preterida. Potser, a més de les cauteles respecte d’altres segments socials a integrar, ha pesat també l’acumulació paralitzant de tantes altres emergències: la mutació tecnològica amb els seus efectes imprevistos, l’escalfament global i la transició energètica i mediambiental, la construcció europea, la igualtat entre homes i dones, el reconeixement de totes les diferències, la integració de la immigració, la crisi educativa, la saturació sanitària, les polaritzacions extremes i confusionàries, la degradació del debat polític, el desgast dels partits i de la política democràtica...
Però desfer aquest atapeït nus gordiàdemana tallar-lo amb un cop sec i encertat, en el punt just, com va fer Alexandre en el seu dia. Un punt just que, ara i aquí, es diu crisi de l’habitatge i restitució del dret conculcat. Aquesta és la condició prèvia per refer la cohesió més elemental en què recolza la democràcia i la nació, per conjurar una fractura que ho impossibilitaria tot, per sumar totes les energies necessàries que han de permetre desllorigar les altres qüestions vitals. Com en aquella campanya de 1992 als EUA, hi ha una clau de la qual depèn tota la resta: “És l’habitatge, estúpid!”.
Sembla que, per fi, els governs s’hi posen de valent: el Govern de la Generalitat amb els ajuntaments i també l’executiu estatal. Guanyar solars, escurçar procediments i multiplicar la construcció, sobretot d’iniciativa pública. Cal dotar-se d’un parc suficient d’habitatge, fins que l’oferta se situï al nivell de la demanda i això repercuteixi en els preus. Només que això demana anys. Per aquest motiu, són tant o més importants les polítiques de l’entretant, establint regulacions i falques econòmiques que permetin superar la fallida actual, que ajudin la gent jove a sortir del clot i a reprendre les seves vides, tot allunyant els rapinyaires de la dreta populista i rehabilitant la democràcia com a sistema bàsic de seguretats i llibertats.