Hi ha noms cabdals amb els quals la memòria instituïda s’ha fet esquerpa: els va tocar de viure moment foscos, quan els esforços més heroics eren forçosament anònims o, simplement, van desenvolupar funcions allunyades dels aparadors. Quan, a això, s’hi suma que es tracta de gent d’esquerres o simplement incòmoda, hi pesa encara l’escreix de silenci que hi han posat els prescriptors d’ordre (la Lliga Regionalista en el seu moment, no diguem els quaranta anys de franquisme i, ja en democràcia, els quaranta anys de pujolisme, amb la seva fortalesa mediàtica, sobretot de titularitat pública). Cal afegir-hi encara les forçoses prudències de les esquerres durant la transició. I, entre aquestes, les inèrcies de la vella repressió estalinista contra l’”oposició d’esquerres” catalana. Els noms que han coincidit en el vòrtex d’aquests cercles concèntrics han estat gairebé arrasats, per decisiva que hagi estat la seva comesa.
Entre aquests noms, n’hi ha un que brilla especialment: Josep Rovira. Aquest any 2025 en fa vuitanta de la creació del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), a l’exili, aquell 14 de gener 1945. Era un projecte sorgit de la Conferència del POUM, celebrada el novembre de 1944, a Tolosa del Llenguadoc, i secundat de seguida per una part de la dissolta Unió Socialista de Catalunya, a més d’elements provinents de la CNT i d’ERC. L’ànima i el motor d’aquest fet havia estat Josep Rovira, cap de la 29 Divisió al front d’Aragó i líder del POUM d’ençà del segrest i assassinat d’Andreu Nin, mentre Joaquim Maurín restava a les presons de Franco des de 1936. Es tractava de la culminació d’una evolució col·lectiva, feta de radicalitat d’esquerres, de combat antifeixista i de resistència contra la persecució estalinista a Catalunya, que venia ara a desembocar en el socialisme democràtic.
Rovira era una ment d’idees clares, sempre contrastades amb la pràctica i amb un especial talent organitzatiu. És un dels més destacats exponents de la jove generació que s’ha oposat a la dictadura de Primo de Rivera i ara es plantejava la necessitat urgent d’unir obrerisme i catalanisme. “La Lliga Regionalista -diu- és la patronal catalana, (...), un partit de classe doncs. El fet català només li interessa en tant que li fa d’escambell per aconseguir una representativitat. Això li permet un joc d’intercanvis negociable, en defensa dels seus interessos” (“Josep Rovira, una vida al servei de Catalunya i del socialisme”, Josep Coll i Josep Pané. Editorial Ariel, Barcelona, 1978).
A partir d’aquesta constatació, comença, diu Josep Coll, per “fer costat a l’avi Macià quees troba sol, íntegre i sol, però no capitula, sinó que continua”.Rovira, que ha desertat de la guerra del Rif i es troba a França, s’hi enrola fins a esdevenir, amb 24 anys, un dels lloctinents de Macià al complot de Prats de Molló (2026) contra la dictadura. El fet, que resultarà eminentment testimonial, amb el judici que en resulta a França i la projecció internacional que adquireix, esdevé “una commoció que trasbalsa l’opinió -diu Josep Coll-, una onada vivificadora baixa dels Pirineus (...) i permet a Macià adquirir una dimensió nacional. És aquesta popularitat que fa possible una concentració republicana entorn de la seva personalitat i la victòria electoral d’abril de 1931”.
Rovira acompanya Macià fins a la Presidència de la Generalitat i, podent accedir a qualsevol responsabilitat, de seguida opta per continuar el seu camí cap a l’objectiu que s’ha plantejat: construir una gran organització que reuneixi obrerisme i catalanisme. Dirà: “Catalunya necessita la força i la consciència del moviment obrer (...) i el moviment obrer necessita la motivació del fet català per esdevenir una força política determinant al nostre país”. I afegirà: “Com que no hi ha cap problema polític deslligat d’una concepció social, podem dir que ser catalanista, a seques, no té ni suc ni bruc. Jo crec que l’alliberament de Catalunya, en el sentit de reconeixement de la seva personalitat, passa pel federalisme, la democràcia i el socialisme”. Pel “federalisme” que ha de comportar una solució emancipadora per a Catalunya i solidària amb els pobles germans. Per la “democràcia” que, amb els seus contrapesos, ha de ser el marc inexcusable de la vida política, contra la follia totalitària que desvetlla en els humans l’exercici sense límits del poder i que està donant lloc als dos grans monstres del segle XX: el feixisme i l’estalinisme. I pel “socialisme”, és a dir, per l’avenç cap a un societat igualitària, alhora diversa i fraterna, d’homes i dones lliures. “Federació, Democràcia, Socialisme” serà el lema que presidirà l’MSC durant la seva llarga travessia clandestina sota el franquisme.
Rovira comença intentant la fusió d’obrerisme i catalanisme en el marc de la hibridació del partit de Macià, assajada per Jaume Compte i que dona lloc a Estat Català-Partit Proletari. No resulta. Aleshores, Rovira pensa (1933) que el jove Bloc Obrer I Camperol (BOC) que qualla al voltant de Joaquim Maurín pot ser l’eina adient. Aviat forma part del seu comitè executiu i dirigeix el setmanari “L’Hora”, mentre esdevé també un dels màxims animadors de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Un nou pas endavant serà la fusió, el 1935, del BOC amb l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin, en el nou Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). Rovira s’incorpora a la seva direcció. El 1936, és el cap dels grups de combat del POUM que, al costat de les milícies de la CNT, dels Mossos d’Esquadra, la Guàrdia d’Assalt i la Guàrdia Civil, vencen els franquistes alçats a Barcelona. Acte seguit, és el representant del POUM al Comité Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, on és favorable a la recuperació del control pel Govern de la Generalitat. De seguida, però, marxa cap al front d’Aragó com a cap de la 29 Divisió, formada per efectius del POUM i on hi figura un anglès alt i esprimatxat, de nom Eric Arthur Blair, que més endavant serà conegut internacionalment com a George Orwell.
Hi és fins que s’inicia l’ofensiva estalinista que acabarà amb la vida d’Andreu Nin, mentre Josep Rovira i tants altres van a parar a la presó, d’on el rescatarà Indalecio Prieto, ministre de la Guerra. Però, de nou empresonat, és sotmès al “procés contra el POUM”, simultani als “processos de Moscou”. Just quan els franquistes són a punt d‘arribar a Barcelona, és alliberat per un escamot del POUM i pot fugir a França on, enlloc de fer ús del passaport que li ofereixen per anar a Mèxic, opta per enrolar-se a la Resistència francesa, en la qual organitza el “Group Martin”, que forma part de la “Línia VIC” (Nord de França-Barcelona-Gibraltar) i que, entre altres missions, evacua a través del Pirineu paracaigudistes aliats, presos evadits, agents de la Resistència “cremats”, jueus fugitius... Simultàniament, a partir de 1941, Rovira activa els contactes que posen en Marxa el Front de la Llibertat a l’interior, un primer intent d’aplegar tot l’antifeixisme en una instància unitària compartida.
Reventós recorda el seu primer encontre amb Josep Rovira, a París, el 1954: “En Rovira feia una tossa impressionant, alt, ben plantat, amb uns ulls inquisitius (...). Tenia davant meu un home que, en la seva vida, reunia tota una tradició de combat per l’emancipació obrera i les llibertats nacionals de Catalunya (...). Un dels esforços més continuats i tenaços de lluita”. Josep Coll, en retrobar-lo a França després de molt anys, deia que “en el transcurs dels anys, no havia perdut la seva exuberància ni el seu humor rialler ni la seva disponibilitat a emprendre una nova acció”.
Teresa Mitrani, de nom de guerra “Denise”, integrant del “Group Martin”, explicava: “Cap adversitat no l’inquietava i això refeia el meu coratge. Només em calia veure’l actuar per remuntar i posar-m’hi de nou. Quan els alemanys ocuparen la zona dita “lliure”, li vaig expressar les meves inquietuds: “Ara ja no podrem continuar actuant”. Ell va riure amb la seva rialla franca i sonora i em va dir: “Al contrari, Denise, és ara que això serà apassionant”. (“Service d’evasion”, Editions Continents, París, 1946).
Josep Rovira va morir a París el 1968. No va veure l’inici del procés de Convergència Socialista de Catalunya (CSC) que el seu MSC va impulsar i on va desembocar l’any 1974. Ni el PSC-Congrés al qual CSC va donar lloc el 1976. Ni la creació de l’actual PSC el 1978, a partir del PSC-Congrés, la FSC del PSOE i el PSC-Reagrupament. Ni el retorn de la Generalitat exiliada, que la victòria socialista de 1977 havia fet inexcusable. Ni la cristal·lització electoral d’un gran espai socialista que esdevenia una força decisiva en defensa dels interessos dels treballadors i una garantia per a la unitat civil del poble de Catalunya. Era la forta conjunció de socialisme i catalanisme que ell havia somniat i que venia a actualitzar el sentit de la seva històrica tripleta per a Catalunya: federació, democràcia, socialisme.
Vaig entrar en contacte amb l’MSC el 1974, en els primers passos de la gestació de CSC. Jo no n’era i em va sobtar la disponibilitat, per no dir l’entusiasme, de Raimon Obiols primer i de Joan Reventós així que el vam conèixer, en obrir un procés que apuntava a la dissolució de l’MSC. D’entrada, aquell despreniment resultava un pèl desconcertant per inhabitual, quan tants aleshores tendien a aferrar-se a la seva “veritat” i més aviat a escindir-se en barraquetes a la mida del darrer matís. Hi havia una clau que ho explicava i que no coneixeria fins un temps després: es deia Josep Rovira, el seu testament polític, les “primeres intencions” que havien donat lloc a l’MSC i que justificaven la seva existència.
En efecte, Rovira, el 1945, no havia volgut fundar “un partit”, sinó “un moviment”, és a dir, una formació més laxa, més mancomunada, no legitimada per encastellar-se en cap ortodòxia que, en condicions de clandestinitat, hauria consistit en una mera presumpció i, probablement, en un sectarisme. El “moviment” només havia de mutar en “partit” quan hi hagués condicions perquè poguessin confluir-hi tots els segments susceptibles de ser-hi, en el marc d’un debat obert i franc. Només això podia donar lloc a un veritable partit socialista de Catalunya.
El 1974, el règim franquista començava a donar senyals d’esgotament, mentre el moviment obrer, el catalanisme, el moviment veïnal, el moviment estudiantil, el món de la cultura, l’església postconciliar, etc, guanyaven cada dia més “espais de llibertat”. Alhora, integrants d’una joveníssima generació coincidien espontàniament en la necessitat d’aplegar forces cap a un gran partit socialista català. L’hora de Josep Rovira havia arribat. I l’MSC s’hi posava amb entusiasme: era en el seu ADN. En sortiria un procés gradual fins a la unitat de tot el socialisme català l’any 1978. Era, entre altres coses, la victòria pòstuma de Josep Rovira, un dels fonaments del socialisme català i de la Catalunya contemporània.