Com serien les coses si, a més d’una herència genètica, els humans en general i els catalans en particular, rebéssim també una herència històrica? Si, juntament amb els gens, ens arribés una càrrega de memòria col·lectiva, una mena de mems —unitats mínimes d’informació sobre la història del país— que advertissin el nostre enteniment dels mals que han caracteritzat el nostre passat.
Així sabríem d’entrada que la governabilitat estatal ha estat pràcticament sempre tacada per la corrupció. En conseqüència, cada generació s’evitaria la temptació de pensar que és un mal erradicat. I deixaríem de confiar en l’Estat espanyol, fos quin fos el partit que governa. I ens estalviaríem confiar en les promeses que fan els partits espanyolistes quan necessiten vots o volen guanyar unes eleccions. Possiblement, entendríem d’entrada que per als qui manen a l’Estat, negociar Rodalies, finançament singular i amnistia és, en el millor dels casos, un subterfugi per posicions en la pugna de poder que viuen entre tots els que es consideren propietaris de l’Estat: dirigents de partits espanyolistes, funcionaris de l’Estat, aparell monàrquic, judicial, militar o policial.
Si tinguéssim memòria acumulada, sabríem que cap negociació històrica amb l’Estat ha conclòs de bona manera per a Catalunya. Ni el 1640, ni el 1714, ni el 1912, ni 1931, ni el 1932, ni el 1978, ni el 2006, ni el 2017, per citar només els exemples més coneguts.
Els mems ens farien saber d’entrada que formem part d’un estat caracteritzat per una corrupció estructural. Quan l’Estat espanyol no ha tingut corrupció? És difícil trobar-ne cap moment. La monarquia imperial es va finançar saquejant recursos i venent càrrecs. Les monarquies constitucionals, encapçalades pels monarques masculins o femenins, n’anaren plenes. I el franquisme, què va ser sinó un règim que va institucionalitzar la corrupció com a sistema?
I la democràcia monàrquica del 1978? Va inaugurar una etapa de netedat, com la que somiava Espriu? No. Només va recobrir d’una pàtina legal i de retòrica moderna les corrupteles institucionalitzades que va heretar. Gran part de la dreta va continuar entenent l’Estat com un patrimoni al seu servei i simplement va reconfigurar una corrupció sistèmica. Una part de l’esquerra va acabar imitant-la: va ser una corrupció més oportunista, però corrupció, al cap i a la fi. L’excusa del finançament dels partits ha donat oportunitat a omplir butxaques particulars. Tot plegat, enmig del silenci de molts. Enmig també de la vergonya dels qui encara practiquen i han practicat la política com a compromís honest amb els seus conciutadans.
Llàstima, doncs, que els mems històrics no estiguin activats; ens indicarien a priori com funciona l’Estat i ens alertarien que l’aparent cortesia institucional, amaga estratègies corruptes i clavegueres i deep state que practica sense massa fantasia pactes opacs, interessos de famílies polítiques, trames econòmiques i serveis policials foscos.
Ens avisaria: no us deixeu enganyar: La corrupció ha estat un fenomen persistent a l’Estat espanyol, amb formes diverses segons les èpoques, però amb un tret estructural comú: la confusió entre l’interès públic i els interessos privats dels qui ocupaven el poder. Des de l’Antic Règim fins avui. Sempre manca de mecanismes efectius de control democràtic, sempre feblesa institucional, sempre connivència entre poder polític, econòmic i judicial. La gran coartada: els valors de la unitat d’Espanya. No és un destí imposat pels deus que corrupció es mantingui arrelat en les estructures de l’Estat. Els qui manen des de segles a l’Estat el volen així: patrimonialista. Ni una sola època de la seva història s’ha deslliurat del fangar que han impulsat els qui han governat imperis saquejadors, monarquies venals, dictadures cleptòcrates i democràcies maquillades.
La corrupció a l’Estat espanyol és estructural. És manifesta en la impunitat relativa dels implicats, la interferència del poder polític en les institucions judicials, la politització del poder judicial, la debilitat dels mecanismes de control parlamentari i mediàtic. Grans mitjans de comunicació complaents, sovint condicionats per la dependència de la publicitat institucional o pels interessos dels grans grups empresarials. Qui s’atreveixi a fiscalitzar pateix, i si no mireu que ha passat amb els independentisme democràtic. La corrupció, òbviament, indigna la ciutadania, posa en qüestió la legitimitat de les institucions i dificulta la democràcia i el futur del país.
En definitiva, la corrupció a Espanya no pot ser entesa només com una suma de delictes individuals, sinó com una forma sistèmica de governança, en què les xarxes de poder polític, econòmic i mediàtic s’han protegit mútuament. La lluita contra la corrupció no pot limitar-se a la persecució penal de determinats casos, sinó que hauria de passar per una transformació profunda del funcionament institucional, una major transparència i una exigència ciutadana sostinguda. Sense això, el risc de perpetuar formes més o menys sofisticades de corrupció continuarà latent, amb conseqüències greus per a la qualitat democràtica i la confiança col·lectiva en les institucions públiques.
Però, de fet, tot això ja ho sabem. Els diria que el que més m’inquieta avui no és que tanta gent estigui descobrint el que és obvi. El que desconcerta i exaspera és el silenci de Catalunya. Davant l’enfonsament ètic i institucional de l’Estat espanyol, on és la resposta catalana? On són els nostres líders? On és el president Puigdemont? On és Oriol Junqueras? Quina lectura ofereixen, en clau catalana, del que està passant a Madrid? On són els líders de l’Assemblea Nacional Catalana, barallant-se per no se sap exactament què? On és aquell esperit de resistència democràtica i cívica que plantava cara a l’autoritarisme amb urnes i dignitat? On és el poble català que fa només uns anys acollonia l’espanyolisme per la seva capacitat de mobilització? On són els vells valors del catalanisme?
On és el vell catalanisme del PSC? Com es pot defensar la pertinença a Espanya tot acceptant resignadament l’imperatiu autoritari i corrupte de l’Estat? I on són els intel·lectuals que abans reflexionaven i avui callen? Vacil·lants entre dues aigües, tan pendents del mirall com incapaços d’aixecar la mirada.
On és el catalanisme republicà? Aquell que havia entès que l’Estat espanyol no es podia reformar perquè reformar-lo es acabar amb aquestes coses. Aquell que s'havia adonat que la millor contribució que els catalans podíem fer als nostres veïns era lluitar democràticament per sortir d’aquest marc institucional caduc i autoritari. Com deia Joan Fuster: “La política, o la fas o te la fan”. I aquí, si no actuem, ens faran —i desfaran— com vulguin.
La situació social tampoc no permet evasions. Catalunya és un país empobrit per una fiscalitat injusta, on la riquesa que es genera s’envia a Madrid. No és això una forma perpètua de corrupció? Poc país és aquell que ni gestiona ni redistribueix el que genera. Les classes mitjanes catalanes continuen esmicolant-se. Fa dues dècades que perden poder adquisitiu i confiança en el futur. Una joventut desorientada, cada cop més lluny de la política, que observa amb escepticisme un sistema que no els garanteix ni feina, ni habitatge, ni veu. Sota aquesta superfície aparentment estable, hi ha una fractura social i ideològica latent. I davant d’aquesta fractura, el silenci dels nostres partits és insuportable.
Què passarà quan el PP recuperi el govern de l’Estat, amb plens poders, i es trobi una Catalunya desmobilitzada, desarmada, sense projecte compartit ni unitat d’acció? Què passarà quan insisteixin, més encara, a fer de Catalunya el boc expiatori que els cohesiona? Què passarà quan, en nom de la pàtria única i espanyola, accentuïn encara més la seva voluntat de minimitzar la catalanitat, el català i el país? Tot apunta que tornaran al de sempre, al que la memòria ens hauria de dir que és previsible que passi. Catalunya tornarà a ser la víctima propiciatòria, el graner fiscal, la propietat útil.
Perquè de corrupteles futures n’hi haurà. Això no és una sospita, és una certesa. Com advertia Josep Benet: “L’Estat espanyol no ha estat construït per servir els ciutadans, sinó per servir-se’n”. I mentre aquest Estat continuï en mans de famílies i estructures que no pensen en termes de servei públic, sinó d’enriquiment, res no canviarà.
Per això cal recordar que el catalanisme republicà no era només una reacció política, sinó una proposta ètica. Com escrivia Xavier Rubert de Ventós, “la nació no és una essència, sinó una esperança”. I aquesta esperança es fonamenta en la capacitat de donar respostes col·lectives i justes a fenòmens tan destructius com ho és la corrupció pública i de l’Estat. Avui, això vol dir no callar. Vol dir no resignar-se. Vol dir articular un projecte de futur que relligui sobirania política, justícia social i democràcia real. El silenci dels líders està desgastant l’ànima col·lectiva del país.
Cal una nova onada de compromís cívic i republicà, de projecte de país, d’il·lusió col·lectiva. Però això només serà possible si tornem a posar al centre la idea de servei, la responsabilitat envers el país i l’obligació de construir. No per repetir consignes, sinó per oferir camins. No per idealitzar el passat, sinó per fer viable un futur.
I per això torno a preguntar: encara hi ha algú que pensi que l’Estat espanyol és reformable des de dins? Encara hi ha algú que no s'adona que la millor manera de donar futur a Catalunya i a la pròpia Espanya (democràtica) és deixar d’alimentar la lògica interna d’un estat corrupte? Però, més enllà: hi ha algú a Catalunya que vulgui o sàpiga com liderar el país amb sentit d’Estat català?