El conflicte pel retorn de les obres d’art sacre de la Franja no és un afer tècnic ni jurídic, per molt que els jutges del Suprem ho vulguin disfressar. És una operació política camuflada de litigi patrimonial. Una més. Un nou capítol en la guerra freda de l’espanyolisme estatal contra Catalunya: una ofensiva simbòlica i institucional que pretén deslegitimar-la, humiliar-la i, en allò que es pugui insistir a esborrar-ne la memòria cultural. Una ofensiva que permet, impunement, que la presidenta de la Comunitat de Madrid afirmi que abandonarà una reunió institucional si s’hi parla en català, pel simple fet de considerar-lo un signe de provincianisme i secessionisme. El nacionalisme espanyolista a l’atac. Sense vergonya. Per conservar el poder, tot s’hi val.
Vaig viure aquest cas des dels primers moments, com a conseller a partir del 2011. En aquell temps, encara pensava que una obra d’art no havia de generar un conflicte polític o social. Encara creia possible un acord entre els museus de Barbastre i Lleida per revitalitzar culturalment la Franja. Però ben aviat vaig entendre que, ni a l'Aragó ni als bisbats, hi havia voluntat de resoldre res. L’objectiu era construir un conflicte polític. I ho van aconseguir.
El cas de les obres del Museu de Lleida no té res a veure amb la protecció del patrimoni. És un atac al cor simbòlic de Catalunya. Perquè, per a l’espanyolisme polític, Catalunya continua essent l’enemic útil: aquell contra el qual es poden alimentar les passions més primàries, justificar privilegis de poder i cohesionar el vot espanyolista. És nacionalisme populista pur, mentre es tolera que una presidenta autonòmica admeti que marxarà d’una reunió si s’hi parla català.
Ens volen fer creure que es tracta d’un afer museístic, un tema d’administració eclesiàstica o de criteris legals. Però el fons de la qüestió és com reforçar el poder espanyolista i debilitar Catalunya. El relat espanyolista parla d’espoli i nega el paper de conservació exercit pel MNAC i la cultura catalana sobre l’art de la Franja durant gairebé un segle. Autoritats aragoneses i jutges del Suprem propaguen un relat fals: Aragó és la víctima del lladre català. Els jutges li posen la disfressa d’imparcialitat jurídica en una operació més del nacionalisme espanyolista.
Si realment fos un litigi tècnic, el Tribunal Suprem hauria tingut en compte el context internacional. Hauria reconegut que aquest és un debat viu arreu del món. El British Museum rep cada any demandes per tornar els frisos del Partenó. França ha començat a negociar amb països africans la devolució d’obres colonials. Alemanya ja ha retornat peces saquejades. Però és aquest el debat? Som un país colonialista que va robar art? Jo diria que és justament al contrari: som més aviat un país colonitzat, no? Per cert, si s’apliquessin els arguments del Suprem, què passaria amb el Prado? Quina casualitat que Aragó no es recordi del que té al principal museu de l’Estat. L’espanyolisme és centralista i oportunista.
El Museu del Prado i altres grans institucions estatals conserven centenars d’obres provinents de convents i esglésies d’arreu de la península. Moltes d’elles, procedents de Catalunya, València o Andalusia. Però aquest patrimoni no es toca. A Madrid no hi ha retorns, ni reconeixements, ni descentralització. Allò que en altres països genera debat públic, aquí es converteix en silenci institucional. I si algú s’atreveix a plantejar-ho, és assenyalat com a sospitós, insolidari o, simplement, si ho fa en català, acusat de secessionista i provincià.
La veritat és que no hi va haver cap espoli. Les obres procedien de parròquies que formaven part de la diòcesi de Lleida. Van ser adquirides legalment o dipositades amb autorització eclesiàstica. El criteri geogràfic no pot desvirtuar la realitat històrica. El que hem vist és una instrumentalització de la justícia espanyola per exercir una acció de força i d’humiliació. Això ja ho sabem. El que resta per veure és fins on estem disposats a acceptar el marc mental que ens volen imposar.
Sembla que algunes institucions catalanes —museus, mitjans, responsables polítics— estan disposades a assumir que aquest és un debat tècnic. No ho és. La política aragonesa busca enfortir-se i el Suprem no és, precisament, neutral. El Parlament català reclama al Govern que actuï per evitar el trasllat. Però fins on estarà disposat a arribar el Govern? I el mateix Parlament? I els partits sobiranistes? Gran incògnita.
El MNAC, com qualsevol gran museu públic, té un patronat amb representació de les administracions. No és només una qüestió tècnica. És una qüestió política. I el que s’hi decideix no respon al criteri dels conservadors d’art, sinó als càlculs de partit. És urgent que les institucions catalanes recuperin la veu i el coratge per denunciar l’engany, i deixin de legitimar un relat fals que presenta Catalunya com la usurpadora i l’Aragó com la víctima.
L’objectiu no és només recuperar unes caixes amb art religiós. Es vol consolidar un marc mental segons el qual Catalunya és egoista, espoliadora i abusiva. Es vol esborrar el paper de la cultura catalana com a garant de conservació, i convertir-la en una realitat sospitosa que cal intervenir, fiscalitzar i, si cal, castigar. No és una anècdota. És un patró. Un nou episodi d’una ofensiva més àmplia, que combina judicis, silencis i una idea d’Espanya que només pot conviure amb Catalunya si aquesta renuncia a ser ella mateixa. Si no plantem cara en el terreny simbòlic, cultural i institucional, continuarem perdent cada batalla sense saber que estem en guerra.
Aquest cas no és sobre patrimoni: és sobre sobirania. I només començarem a guanyar-lo si diem les coses pel seu nom. Tinguem-ho clar: no hi ha espoli. Les obres pertanyien a una diòcesi amb seu a Lleida i van ser adquirides legalment. I, a més, fa quasi un segle. El Suprem no és neutral. Les seves sentències poden i han de ser qüestionades políticament.
Tot es pot discutir, i seria possible una col·laboració cultural fructífera entre Catalunya i Aragó, especialment amb la Franja. Però la col·laboració exigeix respecte, reconeixement i veritat. Fa anys que Catalunya està sotmesa a un relat polític indigne. La cultura i la llengua són dos elements essencials del futur del país. En l’actual marc polític espanyol, això és qüestionat dia rere dia. I si ho acceptem, estem cedint autoestima col·lectiva.
Arribats aquí, és hora de reclamar, almenys mentre Catalunya formi part de l’estat espanyol, una política cultural que dignifiqui allò que Catalunya ha aportat al conjunt estatal. Entre altres coses, la dignificació del romànic i un museu que l’ha preservat, estudiat i investigat quan d’altres ni sabien que existia.