En les fases colonialista i imperialista de la història dels darrers 500 anys, Europa es va erigir en el centre del món; però no, abans. Aquestes dues fases situades al final de l’Antic Règim i en la consolidació del capitalisme, van anar acompanyades de la creació i enfortiment dels estats nació, primer en forma d’imperis o monarquies compostes; i després, de monarquies absolutes i parlamentàries o repúbliques, en ambdós casos, creixentment unitaristes. Un roi, une loi, une foi, deia el lema de l’absolutisme per arrasar les diversitats institucionals nacionals, lingüístiques o religioses. Amb les revolucions burgeses, el lema canvià cap a: una república, una llei, una llengua. La paradoxa d’aquests processos, que l’historiador Robert Lafont qualificà de colonialisme interior, fou que les poblacions marginades foren carn de canó en les aventures colonials i imperials exteriors. El supremacisme de l’elit de la nació dominant, fos castellana, russa, francesa o anglesa, permeté usar les poblacions veïnes sotmeses: catalanes, basques, gallegues, bretones, occitanes, corses, escoceses, gal·leses, irlandeses, ucraïneses, tàrtares... en les conquestes i ocupació de territoris a Amèrica, Àsia, Àfrica o Oceania. Les perifèries nacionals i socials del centre mundial europeu foren utilitzades per a convertir la resta del món en perifèria.

En aquests processos mirall, de colonització i supremacisme, hi hagueren simples víctimes, o bé víctimes usades com a agressors i ocupants, a títol individual. Però col·lectivament, els resultats foren equiparables: la progressiva extinció de pobles, nacions o ètnies amb les seves llengües, els seus costums, les seves formes de vida i economia, a Europa i arreu. Una homogeneïtzació suïcida de la humanitat que continua avui, i no sembla despertar la mateixa alerta que l’atac a la biodiversitat vegetal o animal. En un món, irreversiblement humanitzat, on els paisatges són modulats per l’acció humana, la desaparició de llengües i de pobles sencers absorbits per les “espècies al·lòctones” és una de les vies també de liquidació de la biodiversitat global.

M’he fet aquestes reflexions a llarg termini sobre els centres i les perifèries davant de dues notícies de caire mundial i de caire local. La primera notícia és el preacord Trump- Von der Leyen sobre aranzels asimètrics, compres de productes als EUA que un pensador de centre moderat i europeista, com Jacques Attali, ha qualificat de “capitulació escandalosa i esgarrifosa. Drets de duana en una direcció i no en l'altra. Obligació de comprar petroli i armes americanes. Compromís d'invertir una part important dels estalvis europeus als Estats Units. I sense compensació. Aquest acord és una bogeria”. O bé, la impressió del president francès de centredreta François Bayrou: “És un dia fosc en què una aliança de pobles lliures, reunits per afirmar els seus valors i defensar els seus interessos, decideix sotmetre's”.

La guerra d’Ucraïna, la Covid, les amenaces de Trump i la penetració subtil xinesa semblava que havien despertat algunes elits europees sobre la necessitat d’emancipar Europa de l’amenaça autoritària russa, de la dependència militar americana i de la tecnològica xinesa. Haver estat el centre colonial del món és un estatus que calia que Europa perdés per mor de la justícia. Però els europeus que han lluitat i sagnat en conflictes civils i guerres mundials per establir una pau duradora i l’estat del benestar no ens mereixem tampoc que passem a ser la perifèria del Pentàgon o del neoemperador Xi Jinping. Amb tot, una Europa incapaç de coordinar les forces armades o d’imposar un sistema de fiscalitat mínimament comú, és difícil que resisteixi unida. Oimés quan molts estats no resolen els conflictes interns centre-perifèria des de fa segles. Un Macron que ataca les llengües no franceses, mentre és incapaç de trobar un model d’integració de la nova immigració. O bé, l’actitud contrària a l’autodeterminació d’Escòcia i Catalunya per part dels anglesos i castellans. Només els estats nòrdics, nacionalment homogenis, i els federals com Alemanya, Bèlgica, Suïssa que respecten un model plurinacional, aborden les diversitats internes antigues i la nova diversitat migratòria amb una mica més de possibilitats d’èxit.

Stamer, Macron o Sánchez, enfrontats als dèficits públics d’estats del benestar mal dimensionats, entomant respectivament onades migratòries des de relats multiculturalistes o laïcistes o sense cap relat, continuen no respectant els drets de les nacions i poble mil·lenaris que contenen les seves fronteres. Què pot sortir malament quan s’imposa la lògica d’estat contra les dinàmiques de construcció nacional des de baix? El drama és que Stamer, Macron i Sánchez no basen la seva continuïtat en un tomb respecte a l’estratègia de fons de prioritzar els interessos estatalistes, incapaços de cedir sobirania en relació amb Europa; i de cedir-la retornant poder als pobles originaris i a les comunitats locals. Però hi ha un drama encara més gros. L’alternativa més plausible al macronisme es diu Farage, Le Pen i Feijóo/Abascal. Més estat contra la plurinacionalitat i la diversitat lingüística i nacional; i més estat contra Europa.

La segona notícia que m’ha inspirat l’article és el debat entorn de la proposta Rufián. Per què a l’esquerra de les forces del bipartidisme què hi queda? A la perifèria política: res a Anglaterra, el Mélenchonisme histriònic, i la maionesa tallada de Podemos/Sumar. Perifèria política esquerranista dels règims del bipartidisme, però que s’autoconsideren el centre des del jacobinisme profund que impregna totes les formacions d’àmbit estatal. Els únics qüestionaments seriosos d’aquest esquema, que porta a la ruïna europea, només pot venir de forces progressistes arrelades a les diverses nacions incloses en els estats nació occidentals. I aquestes, per avançar, han de partir de diagnosis ben fetes de la situació interna dels seus pobles i de la correlació de forces a l’Estat i Europa. Estratègies destinades a obtenir l’hegemonia cultural, que precedeix la social i la política. Si hi ha estratègia nacional, hom es pot permetre en funció del moment, generar propostes polítiques perfectament compatibles destinades a reforçar un bloc social nacional interior pel canvi i, alhora, preveure aliances amb forces progressistes de les altres nacions incloses a l’estat.

Amb diverses versions, hem assistit a un cert fracàs dels processos que van fer pivotar el moviment per la ruptura només sobre les mateixes forces. Vegeu Euskadi fa uns anys, I Escòcia i Catalunya fa pocs anys. Per això, cal ensems, deixar de llepar-se les ferides i prioritzar la construcció nacional amb la llengua, la identificació de tothom, inclosos els nous ciutadans, en uns valors compartits en la defensa d’una societat més justa; però també, establir un programa compartit de ruptura o canvi profund del model d’estat amb les úniques forces que hi poden estar d’acord: les perifèriques políticament, social i nacional. M’agradaria equivocar-me, però em sembla que només arribant a una crisi generalitzada territorialment dels règims jacobins bipartidistes hi haurà la possibilitat de fer un salt endavant en democràcia, autogovern i europeisme.

Dit això, el panorama català no crida a l’optimisme. No hi ha cap programa pactat d’alternativa democràtica, ni a escala catalana ni estatal, que obligui a les forces estatals PP/PSOE a moure’s seriosament. Les principals forces independentistes (fins i tot, part de les entitats cíviques) estan desconcertades i la paràlisi provoca fugues per iniciatives personals poc debatudes, tot i que podrien ser interessants, o bé, el retorn a la cantarella històrica sobre incompatibilitat entre carpeta nacional i social. Quan la postconvergència de Junts torna a girar a la dreta no és una mala notícia. La mala és quan aquest gir sacrifica el model de país, amb més turisme i mà d’obra barata, al mateix temps que diu preocupar-se de la immigració. La mala notícia és, també, que ERC, en nom d’allò social possibilista, accepti propostes estatals que envaeixen competències de la Generalitat. Els legítims interessos de dreta o d’esquerra, en una nació perifèrica quant a poder polític, només poden ser acceptables si s’insereixen en els objectius superiors del bé comú de la nació: la majoria social de les classes populars i la seva coherència nacional i autogovern. Tot això, també és una qüestió de centre i perifèria.