L’exercici de la política demana convenciment en els postulats ideològics que cadascú defensa, certament, però alhora demana respecte cap als dels adversaris. I en política, com en tot en la vida, no cal creure més que en allò que sigui estrictament imprescindible. La llibertat, individual i col·lectiva, n’és una, de convicció de la qual no podem prescindir.
Els seus, no li ho posen fàcil, a Feijóo. Ell, que se sap perifèric i sap com Espanya necessita les peces del mosaic que la componen per governar-se, es queda fora de joc quan l’ala menys contemporitzadora del seu partit diu “prou”. Fan semblantment Felipe González i Alfonso Guerra quan diuen que no se li ha de fer cap de mena de cas a una minoria a extingir. I que l’amnistia no hi cap, a la Constitució. Però les fiscals, d’amnisties, com les dels governs de Felipe González i de Montoro, sí que hi cabien, oi?
Les declaracions d’uns i altres, à droite i à gauche, evidencien aquesta ideologia dreto-esquerranosa, deia Joan Fuster, que històricament ha estat i és amargament decisiva. “Això que anomenem ‘Espanya’ necessita uns detergents ‘ideològics’: precisament perquè és una ‘ideologia’. Però també és l’Estat...”. I continua: “La fantasmagoria de l’espanyolisme d’esquerres –quina?- fa plorar. La dreta, militantment espanyolista, disposa del poder, del ‘revisionisme’, i tot és un bloc unànime. L’esquerra intel·lectual ha de ser una opció crítica. I crítica, primer que res, contra l’esquerra. De cara a la dreta no cal perdre el temps”.
Si l’esquerra espanyola fos crítica, hauria de desmitificar el nacionalisme espanyol. Perquè l'"espanyolisme", ens fa notar també Fuster, no és una simple confecció de la dreta: és una confecció espanyola. Respecte a la unitat d’Espanya, entre Calvo Sotelo i Negrín hi havia més afinitats que diferències. Passa avui semblantment entre Aznar i Ayuso i González i Guerra i tants d’altres...
No volen sentir parlar d’amnistia perquè actuen amb venjança. Ja ho van fer amb l’espionatge, no ens n’hem pas oblidat. I la venjança sempre ve després. Encara ho recordem quan la ministra de Defensa, Margarita Robles, responia a la sessió de control al govern a la diputada de la CUP, Mireia Vehí, tot preguntant: “¿I què ha de fer l’Estat quan es declara la independència? ¿I què ha de fer l’Estat quan algú talla la via pública? ¿I quan hi ha desordre?”
L’espionatge ha estat i és la venjança de què se serveix l’Estat, tant sota el govern Rajoy com sota el govern Sánchez, per poder saber, sense que se sàpiga, què feia i que fa l’independentisme. La venjança és el recurs del dèbil. La política practicada amb convenciment ideològic se serveix del diàleg i de la consegüent negociació. I aquella acció d’espionatge tenia forma d’agressió.
Des de la responsabilitat que atorguen les urnes, un governant no la pot permetre, aquesta política practicada amb aires de censor. I si el valor és allò on carreguem un accent d’intensitat, Catalunya ha de dir “prou”. I ara és quan ens tocaria de ser-hi conseqüents amb aquest “prou” si és que ens ho creiem de debò que l’independentisme és necessari per a un govern d’esquerra a Espanya.
Però després de tot el que ens han fet pel que diuen que vam fer, les nostres accions i actituds polítiques, avui, en un moment com aquest, són irrisòries. La força del govern Sánchez, amb tota la seva debilitat, és que sap que Catalunya prefereix un govern del PSOE abans que un del PP o que un de possible de PP i Vox, si sortissin els números.
Per això aquesta arrogància de Pedro Sánchez, respecte als poders de l’Estat, d’una política practicada per conveniència pràctica, i que des de Catalunya, pel que fa a aquesta nostra voluntat de ser, patim en tota la seva inclemència, perquè a l’hora de la veritat, en els moments crucials de debò no sabem ser imprescindibles. Sixena, per exemple. Però, sobretot, fer modificar l’article 3.1 de la Constitució espanyola, que només fa obligatori el coneixement del castellà tot discriminant el coneixement del català i de les altres llengües. Respecte al català, això s’ha d’acabar!