El 1975 la vida del dictador tocava a la seva fi, tot i que encara exerciria un darrer rampell de violència repressiva amb l’assassinat de dos militants d’ETA (un d’ells Jon Paredes Manot "Txiki" afusellat a Cerdanyola del Vallès) i tres del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP) el dissabte 27 de setembre d’aquell any. Eren uns moments d’incertesa en què la clandestina oposició democràtica no era prou forta per derrocar la dictadura i els sectors més durs del franquisme tampoc ho eren per perpetuar inalterable el règim sense el dictador que, finalment, va morir al llit el 20 de novembre.
Un any abans, a Portugal, havia estat enderrocada la dictadura, fet que estava estretament relacionat amb les independències de les colònies i amb el malestar provocat en alguns oficials de l’exèrcit per la perpetuació d’un model colonial brutal i embrutidor que sacrificava les vides dels colonitzats i dels joves portuguesos en un intent de perpetuar un règim d’explotació que, en general, s’havia tancat amb els processos d’independència de les dècades dels cinquanta i els seixanta del segle XX. Així, la independència de Guinea Bissau té lloc el 1974 i les de Moçambic, Angola, les Illes de Cap Verd i les illes de São Tomé i Príncipe el 1975.
Només resta una darrera colònia europea a l’Àfrica, el Sàhara Occidental, on des de 1973 el Front Popular per l’Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro (Front Polisario) lluita contra la presència espanyola i per la independència. El maig d’enguany ha fet cinquanta anys de la visita a la colònia de la Comissió de Recerca de la 24a Comissió (Comissió de Descolonització) de l'Assemblea General de les Nacions Unides que va constatar que els sahrauís rebutjaven la integració al Marroc o Mauritània, exigien la independència i reconeixien com el seu legítim representat al Front Polisario davant la grollera maniobra del govern franquista de crear el 1973 un partit neocolonial, el Partit de la Unió Nacional Sahariana. Però, finalment, la pugna entre els sectors franquistes favorables a la independència (el ministeri d’Afers Exteriors dirigit pel poblatà Pedro Cortina Mauri) o a la cessió al Marroc (el ministre secretari general del Movimiento José Solís Ruiz) es va tancar amb l’Acord tripartit de Madrid que cedia l’administració del Sàhara Espanyol al Marroc i Mauritània.
Des de llavors, i després d’una guerra que va enfrontar des del 1975 al 1991 al Front Polisario i al Marroc (i a Mauritània fins al 1979 quan va renunciar a les seves pretensions territorials sobre l’excolònia espanyola) i un Pla de Pau de Nacions Unides que preveia un referèndum, que mai s’ha dut a terme, el Sàhara Occidental segueix sota l’ocupació del Marroc a qui, sens dubte, l’statu quo li és favorable ja que la meitat de l’antiga població sahrauí segueix vivint en els campaments de refugiats de Tindouf (Algèria) i l’altra meitat, davant l’allau de colons marroquins que van arribar entre 1975 i 1976 i que avui són ja de segona i tercera generació, constitueix una minoria entre la població actual.
L’estat espanyol, que fins al passat mes de març de 2022 havia mantingut la mateixa posició que Nacions Unides, va canviar de posició, probablement per influència dels EUA i de la UE i, sobretot, per moderar la pressió migratòria que exerceix a voluntat el Marroc i garantir el reconeixement de l’espanyolitat de Ceuta i Melilla per Rabat a canvi d’admetre "la importància que té la qüestió del Sàhara Occidental per al Marroc [i considerar] la iniciativa d'autonomia marroquina presentada el 2007 com la base més seriosa, realista i creïble per a la resolució" del conflicte. D’això se’n diu realpolitik. Un mal tràngol per Pedro Sánchez i el ministre José Manuel Albares que, tanmateix, han mantingut una clara posició en defensa dels drets dels palestins i en el reconeixement de l’Estat palestí i en la denúncia de l’agressió russa a Ucraïna.
Cinquanta anys després, l’ONU segueix considerant el Sàhara Occidental una colònia espanyola de iure i, per tant, un territori pendent de descolonització, manté activa la Missió de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental (MINURSO), creada el 1991, i, després d’observar amb profunda preocupació la ruptura de l’alto el foc que es va produir el novembre de 2020 després de l’atac marroquí a una manifestació de civils que bloquejaven el pas de camions cap a Mauritània en el pas fronterer de Guerguerat, decideix prorrogar el mandat de la MINURSO fins al 31 d’octubre de 2025 (resolució 2756 del Consell de Seguretat de 31 d’octubre de 2024) i insta a les parts a continuar negociant en base a la proposta marroquina presentada al secretari general l’11 d’abril del 2007 i a la també presentada pel Front Polisario l'anterior. En suma, els conflictes que es resolen malament tendeixen a perpetuar-se i el patiment recau sobretot en una població civil que veu com la guerra els converteix en desplaçats o refugiats.
Ara mateix, estem veient amb impotència com un govern supremacista jueu liderat per un polític genocida està sotmetent als més de dos milions de persones de Gaza a un cruel setge de la fam (amb atacs a les files de civils que van a recollir aliments de l'única organització que pot operar a la franja, la Fundació Humanitària de Gaza organitzada pels EUA amb la connivència d’Israel), les bombes, els atacs militars i els desplaçaments forçats per un territori menys extens que la comarca del Maresme. L’objectiu no deixa lloc a dubtes, provocar una neteja ètnica de gran abast o obligar els gazians a travessar la frontera amb Egipte i esdevenir refugiats a la península del Sinaí.
I mentrestant, la comunitat internacional assisteix en directe a través dels mitjans de comunicació a la massacre de Gaza perquè, com recollia fa dos dies en El País Andrea Rizzi, Benjamin Netanyahu té el suport diplomàtic i militar de Donald Trump, tant per motius ideològics com de política interna, per la pèrdua d’operativitat d’unes Nacions Unides on Washington veta qualsevol resolució del Consell de Seguretat a favor d’un alto el foc o de condemna a Israel, pel desinterès de la Xina en un conflicte que li és aliè, per la manca d’una posició comuna de la UE, pel silenci ensordidor de molts països àrabs (quid pro quo: el 2020, Israel reconeix la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental i el Marroc reconeix l’Estat d’Israel) i per la repressió de les protestes ciutadanes. Només un bri d’esperança en què la Conferència Internacional d'Alt Nivell per a l'Arranjament Pacífic de la Qüestió de Palestina i la Implementació de la Solució de dos Estats de les Nacions Unides que a iniciativa de França i l’Aràbia Saudita es reunia ahir, sense la presència dels EUA ni d’Israel, doni alguns resultats que forcin un alto el foc i permetin arribar l’ajuda humanitària a Gaza. Seria un primer pas en un nou intent de resoldre un conflicte que es perllonga des de fa ja setanta-set anys.