El president espanyol, Pedro Sánchez, ha clos la primera meitat de la legislatura en una compareixença pública on s’ha vantat dels bons índexs de l’economia i ha explicitat la seva voluntat d’exhaurir el seu mandat. Sánchez ha anunciat que presentarà els pressupostos generals de l’Estat en tornar de vacances. Una manera de complir amb el que estableix la Constitució (en l'article 134) i sobretot de posar a prova els suports de què disposa al Congrés, ja que ha assenyalat que contactarà “amb tots els interlocutors polítics”. El que inclou, per tant, Carles Puigdemont.   

Va ser Puigdemont qui va explicitar aquest cap de setmana que el PSOE no ha de donar per fet el suport de Junts. De fet, va parlar d’un mètode Junts basat a “fer avançar Catalunya sense oblidar l’1 d’octubre” enfront “els qui venen negociats de casa”. Els socis de la investidura no estan per romanços. El líder d’ERC, Oriol Junqueras, va criticar durament la vicepresidenta i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, per ser la responsable que les negociacions sobre el finançament singular “vagin malament”. Junqueras va recordar de passada que Montero és candidata socialista a la Junta d’Andalusia. 

Sánchez no ho té fàcil. Tots els seus principals interlocutors-socis remuguen. I amb raó. És en aquest clima que el dirigent espanyol presentarà el seu projecte de comptes generals, una decisió que vol enviar un senyal d’estabilitat, però que pot desembocar en unes negociacions extenuants i finalment descarrilades. A hores d'ara, les desconfiances són grans, incrementades després de l’esclat del cas Santos Cerdán, i costa que els acords es compleixin, per molt que Sánchez digui que ha complert "el 45% dels compromisos" des que va revalidar la Moncloa l'any 2023.

Després de la compareixença de Sánchez, Alberto Núñez Feijóo ha fet el seu propi balanç del curs polític. El líder del PP no ha modulat gens el seu discurs d’aquests dies i ha parlat de “derogar les lleis del sanchisme”, subratllant les d’amnistia i d’habitatge. Ha insistit en un llenguatge agressiu -referint-se a la “colla de pocavergonyes” que, segons ell, envolta Sánchez- que dona moltes pistes sobre com podria ser l’estil d’una presidència Feijóo.    

Com haurien d’afrontar els partits sobiranistes la negociació pels pressupostos? Ningú pot demanar xecs en blanc a ningú. Cada formació ha de defensar legítimament els seus interessos i cal exigir a Sánchez rigor en els seus compromisos. La prioritat dels sobiranistes ha de ser defensar els interessos de Catalunya, però aquests no passen, certament, per accelerar l’accés al poder de la dreta nacionalista espanyola, del bracet amb Vox. Tampoc no han d’implicar de manera forçosa una inestabilitat de sostre baix que a la llarga perjudicarà Sánchez, però també els seus potencials aliats.

Les necessitats de Sánchez i les dels seus socis podrien confluir en un escenari de negociació seriosa entorn dels pressupostos, que no esgotés els terminis i enviés senyals d’estabilitat. Les formacions sobiranistes i els partits d’esquerra espanyols haurien d’alliberar la societat del pes feixuc de reunions agòniques que, en lloc d’afermar el vot dels propis, pot acabar la paciència de la majoria. Una mirada al perillós entorn internacional, en plena regressió, hauria de posar fi a la mirada curta, començant per un Sánchez que només podrà continuar si deixa enrere els càlculs minimalistes.